David Castelló: "Un bon centre no té res a veure amb l’elit social i econòmica"

Als seus 59 anys, el professor David Castelló no porta els comptes dels moltíssims anys que fa que imparteix classe a l’institut públic Forat del Vent, a Cerdanyola del Vallès. Quan hi va entrar, li van dir: "¡Ui!, has anat a caure al forat". Professor de Filosofia i Teoria del Coneixement, Castelló fa broma: "Potser ha millorat l’entorn socioeconòmic de la meva localitat, no ho sé. Però el que ha millorat, de segur, és el meu institut". L’orgull és per a molt més.

¿Què té vostè, com a tutor, perquè hi hagi estudiants tan excel·lents a classe?

Jo res. Això és un treball conjunt, no es pot atribuir a només una persona. Com a tutor intento acompanyar-los i ser a la seva disposició per si necessiten ajuda o tenen algun problema.

Llavors, ¿què té l’institut Forat del Vent?

És un institut públic d’una localitat petita, però presenta certa singularitat. Fa quatre anys vam posar en marxa un projecte educatiu, el batxillerat internacional, que sol ser un invent per a la privada. Nosaltres vam veure que el claustre estava preparat i madur i ho vam iniciar. Cada any ens venen nois i noies i passen un procés de selecció. Estan molt ben preparats. Per això deia que és un treball en conjunt, no només tutorial. La junta directiva potencia molt les activitats docents, estem acompanyats. M’agradaria anomenar Mavi Climent, coordinadora del batxillerat internacional.

¿Què és una bona escola o un bon institut?

És una pregunta complexa. El que tinc ben clar és que no estem parlant d’una elit social i econòmica. Al contrari. Un bon centre és el que té una elit de persones capaces de desenvolupar el seu esperit i la seva capacitat. Una característica de tots aquests nois, en general, és que tenen una relació excel·lent entre ells i elles. Són bones persones i estan dedicades al saber en el sentit més clàssic del terme.

L’Eric va patir bullying en un altre centre en el qual va estudiar.

Sí. Alguns d’aquests nois arrosseguen un passat complex. Quan es troben en un entorn propici mostren les seves capacitats.

Només el 6% d’alumnes estan en els nivells de l’excel·lència acadèmica de l’escala de PISA. I un 27%, en la insuficiència. L’Eric i la Sara, per exemple, estan en aquest 6%. ¿Com es pot augmentar aquest percentatge?

Crec que només s’atén la diversitat per baix, una cosa que és necessària. Però les administracions haurien de tenir en compte que també hi ha un percentatge de nois i noies amb unes necessitats especials per dalt. Molts acaben desmotivats. Quan procurem un entorn acadèmic estable i amb un currículum determinat, es valora el seu esforç i el seu treball, que està menystingut, es troben al seu lloc. Vull matisar que en la classe d’aquests dos nois no són els únics que estan a la franja del 6%. N’hi pot haver potser sis o set que han tret també magnífiques notes.

¿L’excel·lència acadèmica no té res a veure amb el compte corrent dels teus pares?

En el cas nostre, no. T’ho garanteixo. No he revisat les seves declaracions de renda, però parlem de gent molt normal. No hi ha una relació necessària entre una cosa i l’altra. No soc profe de la privada, però algunes famílies paguen molts diners.

Uns 1.000 euros al mes.

Això he sentit. Els nostres, en total, paguen 80 euros més o menys, que és el que costa la gestió del batxillerat internacional.

¿Què tenen l’Eric i la Sara? ¿Un cervell portentós, una enorme cultura, estimulació a casa...?

Són llestos, sí. Però també molt pencaires. Estudien molt, tenen vocació de treballar. Una barreja de tot. Sobretot, destacaria l’increïble interès per saber i conèixer coses.

Les notícies de premsa sobre la joventut no són especialment lluminoses.

És una reflexió que faig sovint. Els nostres nois i noies són la demostració que tenim esperança, cal confiar en el futur perquè ells aconseguiran que el món sigui millor. Els docents no podem ser pessimistes. Sense negar la realitat dels problemes, eh. Però és que si no, els xavals s’ensorren.

¿Què podem fer les famílies dels alumnes?

Facilitar-los l’entorn. En l’estimulació intel·lectual o cultural, veure a casa el que hi ha també és important. L’educació a través de l’entorn és fonamental, tot i que la biologia tampoc es pot menysprear. Aquests nois, com d’altres, són molt versàtils. Els agrada la música i l’art.

L’Eric té un grup de música. I el xaval amb la millor nota de la selectivitat a Euskadi, Kimetz López de Etxezarreta, toca el violí de manera professional.

Notícies relacionades

Montserrat celebra el seu mil·lenari

Gairebé 12.000 persones han mort aquest estiu a Espanya per la calor

Quina meravella. Una cosa que no s’està fent bé és cuidar les ràtios. Si tens 30 alumnes per classe és molt complicat, sobretot en determinats entorns socioeconòmics. Però mira, una altra de les meves alumnes se n’anirà a Holanda per estudiar Filosofia. És terrible quan se’ls emporten. M’alegro que vagin a l’estranger, però és una pèrdua per al país.

Un dubte. ¿Per què s’ha presentat l’Eric a la selectivitat si quan es fa el batxillerat internacional no és necessari perquè en tenen una de pròpia?

Per dos motius. Primer perquè encara no coneix les notes que ha tret en l’internacional, surten una mica més tard. I segon, es presenten a les matèries específiques per arrodonir la nota. Les crítiques habituals a aquest batxillerat venen de gent que creu que és un tipus d’estudis per a uns quants. Nosaltres, a diferència de les privades, no cobrem per enriquir-nos sinó només per cobrir les despeses. Som un institut públic i tot això ens ha fet situar-nos molt bé en el terreny de la comarca. Tenim més feina i més hores lectives, però és un plaer tenir nois així.