Lorenza Bermejo: "Em poso els talons i se m’oblida la malaltia"

Lorenza Bermejo, que va patir la malaltia denominada empelt contra receptor (EICR), que afecta el 50% de pacients que se sotmeten a un trasplantament de medul·la d’un donant, fa vida normal. «M’han caigut els cabells dos cops i no per això he deixat d’anar enlloc», afirma.

Lorenza Bermejo, enferma de leucemia y de la enfermedad Injerto Contra Receptor

Lorenza Bermejo, enferma de leucemia y de la enfermedad Injerto Contra Receptor / El Periódico

2
Es llegeix en minuts
Patricia Martín
Patricia Martín

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Lorenza Bermejo somriu permanentment. Només pensa a ballar i disfrutar de la vida, malgrat que fa sis anys, amb 64, li van diagnosticar leucèmia, va necessitar un trasplantament de medul·la i després de la intervenció, va patir una malaltia anomenada empelt contra receptor, que consisteix que les cèl·lules mare del donant reconeixen el pacient com a estrany i ataquen els òrgans o teixits sans.

En el cas de la Lorenza, la malaltia va atacar els seus músculs i articulacions. "Ho vaig passar molt malament, em vaig quedar dura com una pedra, només hi havia pell i os. He estat molt malament, però em van fer tractament i ara estic bé. Tot passa", explica sense deixar de somriure. La malaltia empelt contra el receptor (EICR) és una complicació bastant desconeguda però que afecta el 50% dels pacients que se sotmeten a un trasplantament de medul·la òssia amb cèl·lules mares procedents d’un donant.

No es tracta que el malalt "rebutgi" el trasplantament, com es denomina col·loquialment quan el sistema immune del receptor ataca l’òrgan sòlid trasplantat, com un ronyó, sinó que passa al revés, les cèl·lules mare del donant, que constitueixen el seu nou sistema immune, identifiquen el receptor com un ens estrany i l’ataquen en diverses formes i intensitat. Pot passar de forma aguda i ràpida, habitualment en els tres primers mesos posteriors al trasplantament i que els òrgans que es vegin afectats siguin la pell, el tracte gastrointestinal i el fetge. O de forma crònica (entre tres mesos i 2 anys després de la intervenció) i amb afectació a la pell, els ulls, la boca, els pulmons, el fetge i les articulacions. No sol posar en risc la vida del pacient, però impacta en la seva qualitat de vida. En el cas de la Lorenza, va començar a notar que no podia agafar objectes situats en armaris alts o escórrer bé el pal de fregar. Però amb un tractament immunosupressor i corticoides ho ha superat i ara fa vida normal (menys les revisions mèdiques), perquè també la leucèmia ha remès completament.

"Amb el rebuig [al trasplantament] ho he passat malament i bé, però ara estic bé. No em privo de res. Em poso els talons i se m’oblida la malaltia", relata EL PERIÓDICO en el marc d’unes jornades organitzades per la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia.

Notícies relacionades

Retard en el diagnòstic

El missatge de la Lorenza és encoratjador. Tot i que reconeix que quan li van dir que tenia leucèmia se li va posar "la tensió pels núvols", de seguida ho va assumir perquè va pensar: "Ja em curaran". I perquè el seu lema és: "Només es mor una vegada, què més dona uns anys abans o després". Confia, a més, en l’equip mèdic que la tracta a l’hospital de Zamora tot i que, a l’inici de la malaltia, van trigar uns mesos a diagnosticar-la, malgrat que vomitava i se sentia cansada. També admet que ho va passar molt malament amb la quimioteràpia" però torna ràpid al missatge positiu: "Cal afrontar amb valor la vida i viure-la. M’han caigut els cabells dos cops i no per això he deixat d’anar enlloc".