Dos anys per rebre l’eutanàsia

I la Joaquina les va patir en persona. Va trigar gairebé dos anys a complir el seu desig de tenir una mort digna quan ja no fos capaç de reconèixer les seves filles o nets, valer-se per si mateixa o recordar qui era. Gairebé dos anys en què, a causa de "la falta de formació, informació i prejudicis ètics i morals", resumeixen les seves filles, Carmen i Luisa Llorca, el sistema sanitari i judicial la va obligar a viure "de manera indigna", postrada en una butaca, amb tot just 35 quilos, sense assabentar-se del que passava al seu voltant i amb infeccions recurrents.

Feia temps que l’Alzheimer li impedia comunicar-se o ser ella mateixa i depenia dels altres. Una situació que havia viscut amb el seu pare, que també va tenir Alzheimer a més de parkinson, fet que va conduir la Joaquina a un convenciment profund: "Volia tenir una vida biogràfica, no biològica", recorda la seva filla Carmen.

Per això, el 2015, molt abans que la llei d’eutanàsia fos un mer esbós legal, es va plantar en un notari per deixar per escrit les seves voluntats anticipades. I el seu desig era clar: morir en el cas de tenir alguna malaltia greu, sense cura i que la fes completament dependent. "El notari li va advertir que l’eutanàsia no era legal i no ho podia posar i van ser tan avançats al seu temps que hi van posar que dos metges havien de certificar que tenia una malaltia irreversible, cosa que després va recollir la llei, per rebre els fàrmacs que acabessin amb els seus patiments", explica la Carmen.

"La meva mare era generosa, intel·ligent i valenta, va criar els seus fills ella sola, nouvinguda de França, on havia hagut de fugir amb la seva família de la guerra i la dictadura, i va fer testament vital per resoldre la seva mort igual que la seva vida", explica la Luisa.

Quan va fer el document, la Joaquina –que va treballar com a bidell a la Facultat de Medicina de València– estava bé però al cap de pocs anys van arribar les pèrdues de memòria i un "Alzheimer brutal". Això li va impedir anar a recollir un premi de la Fundació Advocats d’Atocha, com una de les fundadores del Moviment Democràtic de Dones, tot i que uns anys abans sí que va poder recollir la medalla al Mèrit al Treball que li va entregar el llavors ministre Jesús Caldera.

Quan es va aprovar la llei d’eutanàsia, la Joaquina ja vivia en una residència, amb Alzheimer en estat avançat, per la qual cosa no va poder ser conscient que Espanya s’havia convertit en el sisè país del món a despenalitzar aquest dret. Però les seves filles sí que van voler convertir el seu desig en realitat. Per això el dia 22 de juliol del 2022 van anar a la residència per presentar la sol·licitud oportuna.

La primera sol·licitud

No obstant, la metge del geriàtric era objectora i els van derivar al centre de salut. "La sorpresa és que al taulell, tot i que la llei feia ja un any que estava en vigor, van fer cara de pànic, es van allunyar i deien que allà no era. Finalment, ens van passar amb la coordinadora, que tampoc en tenia ni idea, però vam quedar que ens buscaria un metge responsable, no objector, que valorés la meva mare a la residència", relata la Carmen.

El problema és que "la valoració va durar dos minuts". "Tot i que tenia grapes a la cara, perquè havia caigut, el metge li va preguntar com estava i ella va dir que bé i que no li feia mal res. Després la metge consultora va fer la valoració per telèfon i el resultat és que van denegar l’eutanàsia perquè demostrava un gest plàcid i no hi havia patiment", explica la seva filla.

"El subjecte és el que decideix què és una vida digna i què no. Ningú més pot interpretar el dolor d’una persona. Només comprovar que ho ha deixat per escrit al seu testament vital i que es compleixi la seva voluntat", diu la Carmen. "Preguntar a una persona amb Alzheimer si es troba bé és directament negligent", rebla la Luisa.

Davant el rebuig i el "maltractament institucional", van recórrer a la justícia, però el Tribunal Superior de Justícia de València va ratificar el rebuig. Segons les germanes, el tribunal va donar validesa al testament vital i al seu desig de rebre l’eutanàsia –que en aquell moment no estava regulada– i va ratificar que tenia una malaltia greu i incurable, però va desestimar l’eutanàsia per falta de patiment. L’entitat referent en el tema, Dret a Morir Dignament (DMD), calcula que es neguen entorn d’un 20% de les sol·licituds.

La segona sol·licitud

Notícies relacionades

Montserrat celebra el seu mil·lenari

Gairebé 12.000 persones han mort aquest estiu a Espanya per la calor

Van fer una nova sol·licitud, per la mateixa via. I, en aquesta segona ocasió, van trobar un equip mèdic amb un altre tarannà, que va considerar que es complien els requisits i va acompanyar les dues germanes i la Joaquina "de forma excepcional" en tot el procés. També van rebre ajuda de DMD València.

La Joaquina va rebre l’eutanàsia el 13 de febrer: va ser un acte "dolorós" però símbol d’una "victòria" ja que "la va alliberar del patiment" i va suposar complir el seu desig. Les dues germanes han decidit que la lluita de la mare es converteixi en un documental titulat La decisión de Joaquina, per "convertir la injustícia en una cosa bonica", que serveixi d’homenatge a la mare. Dirigit per Javier Falcó, s’estrenarà a València el 26 de setembre.