Trastorn estigmatitzat

La incontinència, com la diabetis, es pateix en silenci

Gairebé la meitat dels afectats no consulten el problema i s’apanyen sols

El 6% dels pacients són menors d’11 anys i això afecta el seu desenvolupament

És la tercera malaltia que més pèrdua de qualitat de vida provoca, al darrere de les patologies mentals i cardiovasculars, però els afectats no solen compartir-ho ni demanar ajuda.

Conchi Cambelo sufre incontinencia urinaria desde hace 10 años, aunque ha mejorado gracias a un esfínter artificial

Conchi Cambelo sufre incontinencia urinaria desde hace 10 años, aunque ha mejorado gracias a un esfínter artificial / El Periódico

4
Es llegeix en minuts
Patricia Martín
Patricia Martín

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Hi ha malalties que se solen explicar, sense objeccions, als companys de feina o les amistats, com tenir asma, una al·lèrgia o haver patit un esquinç. D’altres es pateixen en silenci. Entre aquestes destaca la incontinència, urinària o fecal, que és un trastorn tan estès com la diabetis, l’artrosi i l’osteoporosi, però que continua metafòricament ficada a l’armari, tancada sota set claus.

Una cosa és que es pateixi una petita pèrdua d’orina al riure o tossir, una cosa que sí que està normalitzada i es comparteix, sobretot entre les dones que han tingut fills, i una altra cosa és patir una incontinència severa, que sol arribar acompanyada de vergonya, falta d’autoestima i, no poques vegades, d’aïllament i depressió, en vista del rebuig social que genera.

De fet, els estudis indiquen que gairebé la meitat dels afectats no consulten el problema amb un metge i s’apanyen com poden, amb compreses, bolquers, canvis de roba, tancant-se a casa... "Recentment, he vist una pacient que patia incontinència fecal, diàriament, no en grans quantitats, però durant 30 anys i mai ho havia consultat amb un metge", posa com a exemple el doctor Franco Marinello, adjunt de Cirurgia Colorectal de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona.

La incontinència limita, per tant, l’esfera familiar, social, laboral, mental i sexual dels afectats i l’estigmatització sol desembocar en problemes de salut mental com poden ser la depressió i les baixes laborals que no se solen demanar per la incontinència, perquè l’entorn de treball no conegui el problema, sinó pels problemes mentals associats.

25% de dones

Un estudi portat a terme per l’Hospital Clínic de València revela que el 51,7% de les persones que pateixen incontinència fecal confessen que el trastorn té un gran impacte en la seva qualitat de vida. I segons assenyala la Fundació Puigvert, la incontinència urinària és la tercera malaltia que més pèrdua de qualitat de vida provoca, només per darrere de les patologies mentals i els problemes cardiovasculars greus.

El més curiós és que continua sent tabú, malgrat que és un trastorn molt estès i a l’alça, ja que pot ser causada per múltiples patologies, entre les quals destaquen esquinços al part, problemes de pròstata, lesions medul·lars, diversos tipus de càncer, malalties neurològiques o metabòliques. Així mateix, pot aparèixer simplement amb el pas dels anys.

Es calcula que aproximadament 400 milions de persones al món pateixen pèrdues d’orina, 50 milions a Europa i al voltant de 6,5 milions a Espanya. La incontinència urinària és més freqüent en dones: es creu que el 24% de la població femenina en pateix, tot i que augmenta amb l’edat, fins arribar al 50% en l’edat geriàtrica. En els homes, la prevalença és del 7%, tot i que també arriba al 50% en persones més grans de 85 anys.

Per la seva banda, uns 70.000 espanyols pateixen incontinència fecal diagnosticada, però amb les dues incontinències hi ha un gran infradiagnòstic, fins al punt que, segons alguns estudis, les pèrdues involuntàries de deposicions podrien afectar el 10% de la població espanyola, aproximadament el mateix percentatge de persones que pateixen diabetis, segons apunta el doctor Marinello.

També en nens

I no és una patologia que només es presenti en adults, ja que entorn del 6% dels afectats són menors d’11 anys. A aquestes edats el perill és que els afecti en el seu desenvolupament vital i que siguin objecte de d‘assetjament escolar entre els seus companys per haver de portar bolquers a edats avançades o no poder participar en certes activitats.

"Per això, és important crear un entorn segur a casa i a l’escola, perquè els nens puguin parlar sobre els seus problemes sense por a ser castigats o ridiculitzats. Amb el tractament adequat, la majoria dels nens poden aprendre a conviure amb la incontinència i portar una vida normal i activa", afirma el doctor Pedro López Pereira, cap de Servei d’Urologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari La Paz de Madrid.

Efectivament, hi ha teràpies que poden solucionar completament la incontinència o, almenys, millorar-ne molt els símptomes. En incontinència urinària, primer cal diagnosticar si és d’esforç, és a dir, si es produeix al tossir o riure, o d’urgència, que significa que no s’aconsegueix arribar a temps al bany. En tots dos casos, els metges solen aconsellar portar a terme un control de líquids, revisen la medicació per veure si n’és un efecte secundari o prescriuen fàrmacs. I es pot recórrer a altres tècniques, com la rehabilitació del sòl pelvià, el bòtox, la neuroestimulació de les arrels sacres (una espècie de marcapassos que permet controlar les miccions o defecacions) o la cirurgia.

En la incontinència fecal, s’aconsella als pacients que tinguin un bon hàbit de deposicions, evitar la diarrea (es poden receptar fàrmacs) i també es pot recórrer a la cirurgia. "Hi ha alguns casos refractaris que no s’aconsegueixen solucionar completament, però la majoria de tractaments milloren la clínica", assegura l’especialista en cirurgia colorectal.

Un dels problemes, tanmateix, és la falta de diagnòstic. Tot i que entre els protocols d’infermeria indiquen que en atenció primària s’ha de preguntar, sobretot a persones d’edat avançada, si se’ls escapa l’orina, no sempre es fa i, entre els facultatius, molt menys. "Fins i tot alguns metges pensen que és habitual, que és cosa de l’edat, però no és normal que s’escapi", apunta Marinello.

Notícies relacionades

Diferències territorials

Un altre dels problemes són les desigualtats territorials i les dificultats en l’accés als tractaments. Per exemple, la rehabilitació de sòl pelvià sol tenir llargues llistes d’espera. I la irrigació anal, una espècie de sonda destinada a evacuar els excrements, està finançada en totes les comunitats tret de Catalunya, on els pacients han de pagar l’aparell i les cànules i després reben un desemborsament, però el procés de devolució és "complicat i depèn dels serveis socials", segons denuncia el Grup IFE, Incontinència Fecal Espanya.