La ciència forense desmunta el mite de l’assassí de ficció

Fa 70 anys triomfava el setmanari El Caso; ara ho fa el true crime. Canvia el format, el llenguatge –abans escrit, ara audiovisual–, però l’essència és la mateixa. Els crims, els assassinats, els homicides, la violència i la brutalitat ens atrauen. Deu ser per la possibilitat de veure-ho des de la distància sense implicar-s’hi, tot i que no s’ha d’oblidar que qualsevol pot ser un assassí. I és que el mal existeix.

La ciència forense ha pretès determinar-ne les causes i establir patrons de conducta entre assassins i homicides. L’últim exemple és el llibre MCMI-IV: Disección forense de la personalidad criminal de los asesinos, del doctor Bernat-N. Tiffon, que ha coordinat un nombrós grup d’acadèmics i experts forenses. Han estudiat 13 casos amb sentències judicials en els quals apareixen assassins amb un trastorn de personalitat, ja sigui dependent o límit. No van trobar, però, el trastorn antisocial i esquizoide, el més habitual en la ficció.

"Els trastorns de personalitat més significatius que s’han pogut obtenir dels 13 casos solen tenir com a denominador comú el trastorn de personalitat per evitació, el trastorn de personalitat de tipus dependent i el trastorn de personalitat de tipus límit", explica Tiffon a EL PERIÓDICO. El llibre ens parla d’uns criminals que són uns "subjectes inestables emocionalment que deleguen la responsabilitat a altres persones" pel que fa a "la direcció de la seva pròpia vida". Per això són dependents i submisos.

A més, en els 13 casos analitzats es remarca que aquests criminals són "molt inestables emocionalment, persones que per les seves característiques de personalitat poden explotar en la seva conducta i poden desenvolupar molts conflictes en les relacions interpersonals: tan aviat denigren els altres i els falten al respecte com els posen en un pedestal".

El doctor Bernat-N. Tiffon, amb més de 25 anys d’experiència en psicologia legal i forense, afirma que en el seu estudi no han trobat trastorns com l’antisocial, compulsiu o esquizoide: "Habitualment, en el conjunt de la societat sempre diem que el subjecte que mata és una persona de tipus psicopàtica que si fa no fa seria compatible amb el trastorn personal antisocial. La mostra de població estudiada, per tant, no és psicopàtica en aquest sentit, no són persones fredes ni calculadores. Per entendre’ns: no són Hannibal Lecter a El silenci dels anyells".

D’aquesta manera, els assassins que van ser condemnats per la justícia i que apareixen al llibre "no són capaços d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida", ni són tímids ni amb falta de relacions socials. "Les casuístiques són múltiples i variades, de manera que no necessàriament hi ha d’haver una base de condició psicopatològica de trastorn mental perquè es desenvolupi un crim", remarca el doctor Tiffon, que afegeix, però, que "no cal que un subjecte tingui un trastorn mental per matar algú".

Una de les conclusions del manual forense és que no es poden establir perfils marcats dels assassins o homicides, sinó determinar "els trets de personalitat que expliquin que un subjecte pugui cometre algun tipus d’acte tan greu com és el delicte contra la vida humana". En els 13 casos del llibre, els criminals tenen aquesta "personalitat límit, trastorn personal per evitació i trastorn personal dependent".

Els motius per matar

Segons els forenses es mata per tres raons. La primera, la més habitual, per l’interès de l’assassí o homicida, com ara aconseguir un benefici amb la mort. Tiffon assegura que el criminal pateix "una frustració molt important" que canalitza amb "una impulsivitat patològica i molt exacerbada" d’una "manera molt desvirtuada i viciada" cap a "una situació molt extrema que malauradament es dona en molts casos".

La segona raó és quan l’homicida té un trastorn mental greu, com ara una esquizofrènia, i ataca sota els efectes de "deliris i al·lucinacions molt nocius". La tercera causa és el crim per accident, habitualment després d’una negligència, com ara conduir borratxo i provocar un sinistre mortal.

El llibre apunta que hi ha persones que no tenen el perfil d’assassines que han acabat matant per un rampell, per una emoció tan primària com la venjança, o sense voler, com en un robatori que surt malament. Ningú és lliure, doncs, d’aquest impuls homicida.

Elles, fredes; ells, agressius

Els casos estudiats al manual de Tiffon corresponen a 10 homes i 3 dones. I és que una de les conclusions és que "els comportaments són diferents segons el gènere". Així, el sexe femení té un comportament de tipus evitatiu amb alguns trets esquizoides, cosa que es constata en "una expressivitat emocional més baixa o una comunicació més restringida en comparativa amb els homes".

"En canvi, el sexe masculí presentaria una freqüència d’irritabilitat més gran que forma part del trastorn de personalitat negativista", remarca Tiffon, que assenyala que els homes tenen poca tolerància a la frustració i solen mostrar "un comportament molt més hostil i agressiu d’una manera més notòria i important en comparació amb el sexe femení".

Notícies relacionades

Manuel Delgado Baquerizo: "És un error cultivar fruites tropicals on no hi ha aigua"

Elvan Böke: "El 25% de problemes de fertilitat femenina són inexplicables"

Encara que no ho sembli quan veiem una sèrie de true crime sobre casos insòlits, la majoria dels assassinats i homicidis tenen una resolució fàcil i no hi ha gaire complexitat en la feina dels policies, fiscals, jutges i forenses. El realment important, però, és tenir proves sòlides per poder arribar a una condemna quan es desvirtua la presumpció d’innocència, com les que aporta la ciència forense, a més d’altres evidències científiques i testificals.

I és que l’únic crim perfecte és aquell en què l’autor queda impune.