Ciutadài turista

Buscar un pis de lloguer en una àrea urbana és fer un càsting, cosa que tensiona el mercat i els preus. A curt termini, l’oferta de vivendes de lloguer és fixa. O es dedica al lloguer tradicional, o al turístic, o al de temporada. Qualsevol mesura, per tant, que augmenti l’oferta de pisos al mercat de lloguer tradicional és una bona mesura per a aquest segment. Vam sentir fa uns dies Barcelona anunciar l’eliminació el 2028 de les llicències de vivendes turístiques ja concedides. I, s’anuncien mesures per dificultar el lloguer de temporada, per un període màxim d’un any, pensat per a estades d’estudiants o professionals. Aquesta figura ha augmentat molt pes a les grans ciutats en els últims anys. En part perquè vivim en un món cada vegada més globalitzat i, en part, perquè ha sigut una alternativa per als inversors al no estar subjectes a la Llei de Vivenda.

Notícies relacionades

Les eòliques demanen celeritat en la licitació dels parcs marins

A partir del 2027 sols es podrà accedir a Vallter en telecabina

Totes aquestes mesures afavoreixen l’augment de l’oferta de pisos al mercat de lloguer tradicional, una cosa que no fa la regulació de lloguers, que desincentiva l’oferta. A més, són mesures amb cost 0 per al sector públic (tret de pels potencials costos d’inspecció) i un potencial rèdit polític elevat. Fora d’uns quants propietaris, el perjudicat és el turista (que no vota aquí) i el principal beneficiari, a més dels hotels, és el ciutadà cansat del turisme massiu.

Una investigació recent calcula que cada 10 apartaments turístics creen un nou restaurant i 8 llocs de treball. El turisme massiu afavoreix l’ocupació (i el sou) de baixa qualificació. D’altra banda, ¿acceptarem que totes les localitzacions urbanes facin el mateix amb nosaltres? El ciutadà de Barcelona és turista en altres urbs, que sense apartaments turístics haurà de pagar més per allotjar-se. El problema de la vivenda és impossible que se solucioni sense més construcció de vivenda: social i privada. I per a això és necessari més pressupost públic dedicat a la vivenda (dediquem un terç de la mitjana de la UE), un comportament més proactiu de la gestió urbana i més seguretat jurídica.