Els jutges diuen que Sitges i Vilassar de Mar es van extralimitar en pisos turístics

La sempre delicada regulació del fenomen expansiu dels pisos turístics també aixeca polseguera jurídica més enllà de Barcelona, on el pla urbanístic respecte a aquest tema ja va rebre fa uns uns anys enrere un revés judicial. A l’espera que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre la nova regulació catalana de pisos turístics, dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) –una d’elles molt recent– contra els ajuntaments de dues ciutats costaneres al sud i al nord de la capital, Sitges i Vilassar de Mar, delimiten el terreny de joc de les administracions locals a l’hora de regular l’auge de llicències turístiques en els municipis. Cal tenir en compte, això sí, que les resolucions són prèvies a l’entrada en vigor del decret català recorregut en el Constitucional.

Els precedents judicials, a què ha tingut accés EL PERIÓDICO, tenen rellevància especialment pel cas de Sitges, que és la segona ciutat de la província de Barcelona per darrere de la capital (10.035) amb més nombre de pisos turístics registrats, un total de 1.739 segons les últimes dades del Departament d’Empresa de la Generalitat. A Vilassar en consten 247.

Ordenances municipals

En els dos casos, com a resposta a dos recursos contenciosos administratius interposats per l’Associació d’Apartaments Turístics de Barcelona (Apartur), la conclusió del TSJC és la mateixa: tant Sitges com Vilassar, retreu el tribunal, es van extralimitar en la seva competència per regular els pisos turístics de les seves ciutats, escenari que motiva la nul·litat de més d’una desena d’articles a cada una de les ordenances municipals.

Les casuístiques locals, a més, s’assemblen, més enllà que la sentència de Vilassar és del 3 de maig passat i la de Sitges de fa just un any, el 13 de juny del 2023, i està recorreguda pel consistori davant el Tribunal Suprem. Per exemple, en les dues decisions el TSJC reprèn les ciutats per haver prohibit la venda de llicències turístiques, que pretenia validar-se únicament en casos de transmissió a causa de mort, per envair la competència que la Generalitat desenvolupa a través de la llei catalana de facilitació de l’activitat econòmica.

De fet, la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de turisme, prevista a l’Estatut, és un lloc comú del TSJC per justificar l’extralimitació dels consistoris. Aquesta també es predica en d’altres preceptes de les ordenances que acaben decretats nuls, com l’obligació d’aportar una pòlissa de responsabilitat civil de 300.000 euros per registrar una llicència turística; l’obligació dels titulars de la llicència de respondre en 30 minuts a requeriments policials o municipals o el requisit d’acreditar mitjançant un registre que s’ha procedit a una "correcta desinfecció de l’immoble".

On sí que hi ha una diferència ressenyable entre els casos de Sitges i Vilassar de Mar és en l’actitud processal de les dues ciutats litigant contra Apartur. En el cas de Sitges, l’ajuntament va decidir recórrer en cassació la sentència del TSJC davant el Tribunal Suprem, tal com confirma a aquest diari la mateixa alcaldessa del municipi, Aurora Carbonell (ERC), qui defensa la restrictiva regulació local però al seu torn descarta aplicar la fórmula Collboni d’eliminar la figura del pis turístic a futur.

Notícies relacionades

Els delictes d’àmbit sexual pugen un 79% en els últims cinc anys

Suspensió cautelar de la llei que havia de blindar el català

No és tal el cas de Vilassar, que no només no ha recorregut la decisió del TSJC sinó que, a més, es va avenir a la demanda d’Apartur acceptant així les seves pretensions, fet que ha permès al consistori limitar a 1.000 euros el pagament de costes processals.

A més de les normes ja exposades, el TSJC també reprova els consistoris per haver-se excedit en el règim sancionador que pretenien aplicar als titulars de llicències turístiques a les seves ciutats. Així, per exemple, els jutges decreten la nul·litat a un article en el qual s’aplica una sanció prevista per a infraccions greus per una conducta que una llei catalana tipifica com a lleu (Sitges), o un altre en el qual se sanciona com a infracció greu "no respondre al telèfon de contacte 24 hores en el termini establert als requeriments dels serveis policials o d’inspecció municipals" per atendre incidències (Vilassar de Mar).