Víctimes sense indemnització

La Rafaela va ser una víctima "passiva domèstica" de l’antiga fàbrica d’Uralita a Cerdanyola del Vallès, que va produir plaques de fibrociment fins que va tancar el 1997, després de 90 anys en actiu. El seu pare va treballar-hi tota la vida i ella va inhalar la pols d’amiant de la seva roba i els seus cabells. Així ho va reconèixer la Sala Civil del Tribunal Suprem als familiars dels operaris de l’empresa, que retornaven als seus domicilis amb els monos contaminats d’asbest. La Sara ressalta que van afrontar "molts recursos creuats i anys de lluita". Sent que el que Uralita va cometre amb la seva mare va ser un "assassinat".

No obstant, la indemnització podria no arribar mai. La companyia de la fàbrica vallesana, ara denominada Coemac i que ha estat considerada la zona zero de l’amiant a Espanya, es va declarar insolvent per reparar els afectats. Va caure en un concurs de creditors el 2020, un any després que l’Audiència de Madrid la condemnés a pagar 3,4 milions d’euros a les víctimes i els seus parents.

És la clatellada més gran que ha encaixat, després d’un altre càstig de dos milions d’euros el 2017, tots dos per afectats de Cerdanyola i Ripollet. Les dues demandes col·lectives sumaven prop de 50 damnificats, tots ells familiars d’empleats d’Uralita i persones que residien o treballaven a prop de la factoria. Només dos van arribar a temps de veure les resolucions amb vida. El Col·lectiu Ronda és la cooperativa d’advocats que lidera les reclamacions de danys per amiant a Catalunya. Xifra en "centenars" els casos de perjudicats que, malgrat tenir-ne dret, continuen sense poder cobrar mentre arrosseguen el trauma d’haver patit la pèrdua dels seus familiars.

"No tenim esperances"

Un dels morts que figuraven en aquelles sentències era Agustín Medina. Mai va treballar a Uralita, però trastejava de petit amb els trossos de fibrociment dispersos entorn de la nau, igual que les altres criatures del barri. Ningú els va avisar del perill d’aquells retalls amb què muntaven joguines i que la càrrega nociva de mantenir-se en contacte amb l’amiant triga dècades a manifestar-se.

Medina va morir als 59 anys, tot just un any després que li diagnostiquessin un mesotelioma. Va arribar a denunciar abans de morir, aviat farà nou anys. La seva viuda, María García, i els seus dos fills encara esperen que Coemac els rescabali. "Tal com estan les coses, no tenim esperances. Si el pobre ho pogués veure, s’indignaria", pensa García. "L’Agustín ho va fer per un bé, perquè els nostres fills encara estudiaven llavors. Estava molt preocupat. Sempre hem anat justets [de diners] i la seva por era com ens quedaríem, perquè sabia que moriria", evoca.

El Col·lectiu Ronda registra uns 500 casos d’afectats per exposició laboral a l’amiant, dels quals 400 estan vinculats a la fàbrica d’Uralita. El despatx es va presentar en el procediment concursal sol·licitant 25 milions d’euros que es devien als seus clients. Ara la petició ja arriba als 27 milions.

"Tenim centenars de sentències favorables amb xifres significatives, que van des dels 300.000 fins als 600.000 euros per mesotelioma, les quals no s’han pogut pagar a causa de la falta de prou actius per cobrir el passiu d’Uralita", explica Esther Costa, advocada del Col·lectiu Ronda. "L’Agència Tributària i la Seguretat Social cobren primer i, si hi ha fons addicionals, es distribueixen entre els altres creditors. Tenim persones amb malalties, fins i tot amb sentències favorables, que no han rebut compensació. Esperem veure com es resol aquest concurs", detalla.

En el cas de la família de la Sara, Uralita deu uns 400.000 euros per a quatre membres de la família. La María calcula que li corresponen 190.000 euros, i als seus dos fills, 90.000 a cada un. "Sabia que trigaria, però mai vaig pensar que podria passar tant temps. Quan va arribar la sentència de Madrid, ho donava per acabat", admet. Coemac va recórrer la resolució de primera instància davant el Tribunal Suprem, que encara no s’ha pronunciat.

Isabel Andrés Portí, resident a Sabadell, s’enfronta a una situació similar: el seu pare va morir als 71 anys el 2015 per l’exposició a l’amiant. Els advocats li van advertir que seria difícil obtenir compensació a causa de la presumpta fallida de l’empresa. No obstant, poc després que l’empresa es declarés en concurs de creditors i quan el judici s’acostava, la família de Portí va arribar a un acord transaccional amb l’antiga Uralita, pel qual l’empresa es va declarar responsable pel mesotelioma que l’home va contraure pels vuit mesos que va treballar com a aprenent a la fàbrica de Cerdanyola.

L’empresa deu a la família una alta quantitat de diners –que prefereix no concretar– i que la Isabel creu "que no arribarà mai". "Davant d’aquesta injustícia", Portí diu que alçarà la veu "amb tots els seus mitjans". De fet, el seu pròxim projecte és un documental amb el qual vol "visibilitzar el seu cas i el de centenars de famílies afectades per l’amiant".

Compensar les víctimes

Davant la difícil situació econòmica d’Uralita i l’augment d’afeccions per exposició a l’asbest, el Senat va aprovar l’octubre del 2022 crear el Fons de Compensació de Víctimes de l’Amiant. El seu objectiu és restituir els danys causats, tot i que encara no s’ha implementat perquè manca d’un reglament que el desenvolupi. Aquest mecanisme ja existeix en països com Bèlgica, Holanda i França. No obstant, la lletrada Costa critica que es desconeguin els detalls que regularan el fons de compensació espanyol i lamenta que "probablement no s’acosti ni de lluny a les sumes que els tribunals han exigit a Uralita".

"Les víctimes hauran d’anar al fons al final, tot i que també posa condicions i té els seus inconvenients", observa el president de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant a Catalunya, Benedicto Martino. Remarca que no tots els supòsits queden coberts i que les retribucions quedaran per sota de les que els jutjats dicten. En principi, es va estimar que el fons es dotaria amb 25 milions d’euros i les compensacions proposades fluctuen entre 27.359 i 68.399 euros per cas.

"S’aconseguirà no haver d’arribar a judici, però les indemnitzacions són molt baixes. En qualsevol cas, no paguen una mort", deixa clar Martino. També distingeix entre les diferents empreses amonestades per no haver previngut la dispersió de la pols tòxica: "Hi ha hagut persones a Catalunya que sí que han cobrat l’últim any, com ara els treballadors afectats de Jurid Ibérica, del Prat de Llobregat. Si pot, Uralita allarga el procés al màxim per retardar el pagament. El denunciant no ho veu, perquè mor abans, i els familiars es donen per vençuts".

"Paguem tots la responsabilitat d’uns quants perquè aquest fons està conformat en gran part pels nostres impostos", denuncia Mercado. La secunda Costa, que lamenta que "no hi ha prou diners per assumir l’enorme quantitat d’indemnitzacions que s’han de pagar".

La Rafaela, la mare de la Sara, volia ser perruquera quan era petita. Tenia per costum pentinar el seu pare, que tornava de la fàbrica a casa amb els rínxols i la roba de feina blancs per l’amiant, sense saber que respirar-lo acabaria amb la seva vida.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

L’avi de la Sara es va enfonsar al conèixer el diagnòstic de la seva filla i va morir tan sols sis mesos després. "No ho podia suportar i es va deixar anar, no volia viure més", relata la seva neta. Havia conegut casos similars de companys de fàbrica que havien estat en contacte amb l’amiant i n’havien patit les conseqüències. "És com una loteria. Inhalant una sola fibra d’amiant es pot contraure un mesotelioma, que té un període de latència fins que la malaltia apareix de 20 a 40 anys", manifesta Costa.

L’advocada assenyala que totes les famílies de Cerdanyola han tingut algun contacte pròxim amb el mineral màgic, conegut així per l’ampli ús que va adquirir al segle XX. García va xerrar fa poc amb un amic d’infància del seu marit: "Jugaven junts a prop de la fàbrica. Ara ell també està malalt per l’amiant. Fa quatre anys que lluita".