Yamal no és Déu

Deshumanitzar els joves racialitzats és el recurs més utilitzat per la dreta més rància d’aquest país per excloure’ls, criminalitzar-los i negar-los qualsevol oportunitat. Convertir el jove futbolista de la selecció en un nou Déu és elevar a categoria de miracle o de raresa el que aquest noi –precisament aquest noi– està aconseguint dins i fora del terreny de joc.

Yamal tampoc és migrant ni mena, però si no fos futbolista, si no estigués enlluernant amb el seu futbol i la seva gosadia al camp, si continués pilotejant a la placeta de Rocafonda, el seu barri de Mataró, li costaria desfer-se de l’etiqueta que comporta el seu aspecte físic i la seva classe social.

Perquè el racisme va d’això. D’etiquetar, de pressuposar, de sentenciar.

I ara resulta que, d’entre totes les etiquetes possibles, la que millor li queda a aquest jove futbolista és la de referent.

Tots volen ser Yamal. I és clar, a alguns els cou per sobre de les seves possibilitats. El portaveu de Vox a Andalusia, Manuel Gavira, s’afanyava a afirmar sobre el gol del jove que ens ha donat el passaport a la final: "Si no l’hagués marcat ell, l’hauria marcat un altre". Ja, però resulta que l’ha marcat ell i Espanya ha embogit amb el jove.

Això sí que és guanyar un partit, independentment del que passi a l’Olympiastadion de Berlín diumenge.

Notícies relacionades

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

Una fallada als frens és la principal hipòtesi de l’accident mortal

Lamine Yamal ha tornat els somnis a milers de joves que, més enllà del seu origen, el color de la seva pell o el pedigrí del barri on resideixen necessiten creure en algú normal que fa coses extraordinàries.

Creuen en ell perquè no és Déu, és només un nano de gairebé 17 anys que juga a futbol.