Espanya porta més dones que homes als Jocs de París

"Més ràpid, més alt, més fort", va dir al seu dia el baró Pierre de Coubertin quan va presentar els primers Jocs Olímpics moderns de la història contemporània. Un esdeveniment que, a la seva manera de veure, s’havia de formular en masculí. "Els Jocs són la solemne i periòdica exaltació de l’esport masculí, amb l’aplaudiment de les dones com a recompensa", creia ferventment el seu fundador. Afortunadament, les dones no es van conformar amb aplaudir i van començar un camí que tot i que continua estant ple d’esculls avui, suma ja fites històriques com l’aconseguit per la delegació espanyola d’aquest any que, per primera vegada, estarà integrada per més dones (192) que homes (190). Per entendre l’esmentat procés, cal remuntar-se als inicis del segle passat, quan precisament en la cita de París 1900 van participar les primeres 22 dones (1,6% del total). Aquestes ho van fer en dues disciplines "conformes a la naturalesa femenina": el tennis i el golf. Més enllà del seu acompliment esportiu, la seva participació, que va ser merament testimonial perquè no es va poder aconseguir de manera oficial fins a la cita d’Amsterdam el 1928, va suposar una gesta que va transcendir barreres i va permetre obrir el camí per a les futures generacions de dones esportistes. Un cercle que es tancarà precisament a París a l’aconseguir-se la paritat total d’esportistes per primera vegada.

Professionalització

Per arribar fins aquest 50/50 no van transitar precisament camins de roses, però amb el pas dels anys, i la modificació de la Carta Olímpica, cada vegada més disciplines van permetre la competició femenina. A Londres 2012, la boxa va completar el procés i va ser igualment aquell any la primera en què absolutament tots els països van comptar almenys amb una atleta entre els seus esportistes, incloent-hi l’Aràbia Saudita, Qatar i Brunei, que s’hi havien negat històricament.

Però si hi va haver un moment de creixement marcat en la història de l’esport olímpic espanyol, va ser a Barcelona-92. Fins aleshores havien participat un total de 90 dones en les anteriors cites, però només aquell any ja ho van fer 127. Perquè aquest procés fos possible, de manera paral·lela l’esport femení ha viscut una expansió promoguda per polítiques, inversions i decisions governamentals enfocades a poder aconseguir una professionalització igualitària de les esportistes respecte als seus homòlegs masculins.

Les beques ADO del CSD, el treball del COI o l’arribada de patrocinadors i espònsors han sigut completament necessaris perquè les esportistes poguessin dedicar-se exclusivament a l’esport. Aquesta inversió econòmica ha permès en els últims 50 anys un avenç sense parió en aquest sector, ja que la millora de les condicions de les esportistes ha repercutit de manera dràstica en els resultats obtinguts. Des de la participació de les dues primeres atletes espanyoles en uns jocs, Lili Álvarez i Rosa Torras a París 1924, les esportistes nacionals han sumat un total de 52 medalles en disciplines individuals i d’equip.

Els següents reptes

Míriam Blasco, el 1992, va ser la primera triomfadora amb el seu or en judo en la categoria –57kg, però des d’aleshores, els èxits s’han succeït de manera constant. Entre les 192 esportistes del combinat nacional per a aquests Jocs de París, algunes són clares candidates a pujar al podi, com Carolina Marín en bàdminton, Ana Peleteiro en triple salt, Maialen Chourraut en piragüisme, Fátima Gálvez en tir, Míriam Casillas en triatló, o els equips de waterpolo, natació artística, gimnàstica rítmica o futbol.

Malgrat els avenços en matèria d’igualtat dins del sector olímpic i esportiu en general, les esportistes encara acusen certs llasts que els impedeixen desplegar per complet el seu potencial. Factors com la maternitat, que cada vegada es posa més sobre la taula en els debats, no deixen de ser discutits. La cultura esportiva actual no està preparada per assumir aquestes realitats en una situació i igualtat efectiva. I és que, malgrat haver aconseguit, per exemple, eliminar les clàusules antiembaràs en els contractes, assumptes com la complicació per poder assistir a entrenaments o competicions amb nadons, per exemple, continuen impedint progressar en aquest aspecte.

Pedrona Serra apel·la a les noves generacions

La igualtat de condicions en la pràctica esportiva continua sent un dels esculls en la lluita de l’esport femení. "No ha de canviar només la manera d’entendre i plantejar l’esport femení perquè s’adapti a la realitat de les dones, sinó el sistema esportiu en general per modificar la manera d’entendre, entre altres aspectes, la maternitat i la paternitat. No és cosa només de les esportistes, ho hem de canviar perquè desapareguin les masculinitats hegemòniques. Perquè es puguin adaptar els horaris, les instal·lacions i tantes altres coses que continuen complicant a les dones compatibilitzar aspectes tan naturals com la maternitat amb l’esport d’elit", afirma Pedrona Serra, doctora en Activitat Física i especialista en les temàtiques de coeducació, gènere i esport.

Segons l’experta, la millor manera d’aconseguir-ho és incloent la visió femenina en molts altres aspectes de l’esport. "Hem de potenciar les figures femenines en tots els àmbits de l’esport. Necessitem més entrenadores, gestores esportives, directives de clubs, presidentes de federacions, fisioterapeutes, preparadores, àrbitres... Hem de continuar generant expectatives a les noves generacions", assenyala.

Paloma del Río posa el focus en els mitjans

La participació rècord de Barcelona 1992 va ser un punt d’inflexió per a l’olimpisme espanyol que ha repercutit en múltiples aspectes de la lluita per la igualtat en l’esport femení. Paloma del Río, que va posar la seva veu al servei de l’esport femení durant més de 37 anys amb retransmissions a Televisió Espanyola de múltiples esports, reconeix la gran tasca de Juan Antonio Samaranch en el Comitè Olímpic Internacional per fer-ho possible.

"Va iniciar una croada contra els estereotips de gènere en l’esport i va lluitar perquè qualsevol especialitat esportiva que s’integrés en el programa olímpic fos disputada per homes i dones. Les disciplines que en aquell temps no tenien participació femenina van rebre suport per anar integrant-la i a partir del 2001 qualsevol disciplina que s’integrés en el programa olímpic havia de ser per als dos sexes", afirma. Ara, la periodista posa el focus en el paper dels mitjans per continuar avançant. "Falta treball en el període que transcorre entre els Jocs. Els mitjans hem de prestar més atenció a l’esport femení. Si cada cap de setmana hi informem, anirà transcendint en l’imaginari que és tan important com el masculí".

María Martín demana inversió i transparència

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Va participar en els Jocs de Seül del 1988 i, després de retirar-se de la gimnàstica rítmica, va posar tota la seva experiència al servei de l’esport femení. "La inversió i les polítiques són necessàries per aconseguir que l’esport femení continuï avançant cap a l’equiparació. Amb inversió i transparència, es pot contribuir en molts aspectes a l’esport femení: millors entrenadors, millors instal·lacions, millors horaris, més conciliació... Tot això és crucial per continuar desenvolupant el màxim potencial de les dones esportistes", afirma María Martín, codirectora de l’estudi de l’Institut de les Dones del Ministeri d’Igualtat i professora a la Universitat Politècnica de Madrid.

L’exgimnasta olímpica assegura que l’olimpisme va ser clau per desenvolupar en general la professionalització de les esportistes espanyoles. "L’esport femení a Espanya està vivint ara la seva edat d’or. I continuarà desenvolupant-se, però segurament veiem cada vegada més dones triomfant com ja han fet Mireia Belmonte, Lydia Valentín, Carolina Marín, Ona Carbonell. I és pel seu propi mèrit, perquè encara queda molt per fer perquè la igualtat de condicionés sigui real i tangible", afegeix.