Natàlia Via-Dufresne: "Es parla de paritat i igualtat, però falta que realment sigui així"

Han passat ja més de 30 anys des que es va penjar la seva primera medalla olímpica. Però amb el pas del temps no s’ha allunyat del mar.

Estic treballant en la realització de la Copa Amèrica, que tindrà lloc aquest estiu a Barcelona, en la part sobretot d’operacions a l’aigua, que és allà on puc aportar més i millor. Ara estic veient els Jocs Olímpics una mica des de la distància i recordant els moments en què jo he estat participant-hi.

¿Com és aquest record dels Jocs Olímpics, sobretot els primers a Barcelona?

A Barcelona van ser els Jocs Olímpics més mediàtics i justament van ser els meus primers Jocs. Jo tenia 19 anys acabats de complir i va ser molt curiós tot perquè avui dia la gent recorda aquesta medalla perquè va ser una mica sorpresa. No era favorita. Era en aquell temps el príncep també, l’avui rei Felip, estava navegant a l’equip olímpic i això atreia molt. Jo vaig guanyar medalla i no l’esperava. Va ser molt benvinguda i tothom es va alegrar moltíssim. Molta gent ho recorda, ¡a part de perquè el cognom és estrany! Ara em passa amb la Copa Amèrica, molta gent m’ho diu.

¿No estar en el focus d’atenció li va permetre poder-ho viure amb més tranquil·litat?

Jo estava preparant-me com tots. Era molt jove i era la primera vegada en uns Jocs. Jo, de petita, no deia que volia anar als Jocs Olímpics. A mi m’agradava competir i em vaig trobar classificat per anar-hi. En la vela és difícil tenir públic i mitjans de comunicació presents quan estàs competint. Era una ocasió diferent, especial, on tots anàvem vestits igual i vivíem a la Vila Olímpica, però dins de l’aigua era el mateix.

I es va emportar la medalla.

L’últim dia ja vaig sortir a l’aigua sabent que guanyar la d’or era molt difícil, però que la de plata estava a mà. Havia de controlar a la que anava tercera perquè no hi hagués cap contratemps i així va ser. Ho recordo com si fos ahir. Al port olímpic hi havia unes rampes que havien col·locat per a la competició, estava tot buit només per a la competició. Hi havia molta gent esperant-me i em van tirar a l’aigua.

Després de l’èxit a Barcelona, no obstant, tot es va torçar.

Em vaig preparar per als següents Jocs que eren a Atlanta l’any 96, però no vaig ser seleccionada per anar-hi. Va ser un moment dur. Podia haver estat allà davant una altra vegada i no vaig tenir l’oportunitat per temes de federacions i seleccions que no van quallar. No podia fer-ho més i estava a punt de deixar de navegar. Però vaig fer un canvi de xip i vaig provar de canviar de classe a un vaixell doble amb una altra persona. Vaig començar a formar-me fins que vam aconseguir anar als Jocs Olímpics de Sydney.

I es va tornar a penjar una plata.

La veritat és que va ser com d’or. La que va guanyar era la grega, que era molt superior a la resta.

Ha viscut des de dins l’evolució de la dona dins dels Jocs Olímpics. ¿Com ha sigut el canvi?

En els Jocs del 88 només hi havia una categoria femenina i per al 92 van posar una categoria femenina individual i una altra per al windsurf. La categoria individual femenina que van afegir el 92 era en què jo estava navegant. Llavors, tot ha anat evolucionant, cada cop hi ha hagut més categories per a noies, i de fet, ara ja hi ha paritat total de participació. A més, ara també hi ha categories mixtes. Tot va evolucionant. Després, en salaris, jo no he viscut diferències. Era més per resultat i com que hi havia categoria femenina o masculina, cobraven el mateix.

¿I com veu vostè ara des de fora l’esport femení?

Quan jo vaig començar els meus referents eren homes. I ara, no, les noies es fixen en noies. Ha evolucionat per bé i hi ha molt més empoderament de les dones esportistes. A mi, avui dia, de vegades les noies em diuen: "Jo des de petita que em fixo en tu". Realment t’omple d’orgull que algú t’ho digui, perquè tu no te n’adones.

Els Jocs Olímpics són un dels grans aparadors que té l’esport femení.

Sí, tot i que depèn de l’esport. Per exemple, el tennis o el futbol és una competició més per a ells, no ho necessiten. En canvi, per a moltíssims esportistes que no reben retorn econòmic ni mediàtic poder anar a uns Jocs és el millor. Et dona visibilitat. És un moment en què tu et pots mostrar, que els mitjans et coneixen, perquè moltes vegades som invisibles. Cada any hi ha campionats del món, d’Europa i fem resultats, però és als Jocs on pots ser més visible.

¿Ara, no com a esportista sinó com a dirigent, com veu l’evolució de la dona en llocs de poder?

Crec que ha de ser més real. Es parla molt de la paritat, de la igualtat, però falta que realment sigui així. I no només en les esportistes, sinó en totes les dones que estan en entitats esportives, que poden estar en llocs de direcció, de gestió, de responsabilitat. Encara falta molt per treballar. Hi ha gent molt valuosa. La realitat és que es diu molt, realment cal comptar amb nosaltres. Que no es digui tant, però que es passi a l’acció. Perquè molta gent diu: "Estem posant més dones, hi ha més paritat", però la realitat és que no passa gaire i això costa més.

Notícies relacionades

Pluges generalitzades a Catalunya a l’espera d’una tardor humida

Una turista mor i la seva parella segueix desapareguda a Mallorca

Hi ha moltes barreres perquè les esportistes puguin convertir-se en directives. ¿Com ho va viure vostè?

Costa més, sí. L’entorn sempre és molt d’homes i costa que es tingui en compte. Arribes allà, és un lloc que no és remunerat [directiva], que en les juntes directives dels clubs o d’una federació està ple d’homes, tots amb unes idees... Et sents que dius que per a què em ficaré allà. És que ja no et venen les ganes de formar part d’això. I no t’escolten, consideren que tu no tens experiència, o que les coses es fan així o que sempre s’han fet així. Poder trencar aquests sostres costa, ¿eh.