La cara b de les dones ‘tradwife’

La paraula tradwife és una contracció de dona tradicional en anglès. Per sintetitzar, són dones que "es queden a casa, mantingudes pels seus marits, que cuinen per a ells sense queixar-se, que es queden a casa en un rol de sacrificades, abnegades, dedicades a la cura dels fills, del marit, de la casa", com ho defineix la periodista Mariola Cubells. És a dir, una caricatura de la mestressa de casa hollywoodiana dels anys 50 que a TikTok està adquirint nova forma i popularitat.

Per a les classes altes

Però convertir-se en tradwife és un –suposat– luxe reservat a molt poques dones. Segons la periodista Maria Nicolau, els vídeos de tradwives són "exhibicionisme de classe". Passar-se el dia sense fer més que cuinar, cuidar la casa, dedicar-se a les manualitats i l’artesania i presumir d’això "és una demostració de poder traduït en gran quantitat de temps lliure i capital". Al final, ¿quina unitat familiar podria permetre’s viure amb només un sou? La resposta és òbvia: la classe alta.

El daltabaix de Ballerina Farm és un exemple d’això. Aquesta influencer nord-americana i mormona assegurava que "ho va deixar tot" per dedicar-se a cuidar dels seus vuit fills "a l’antiga". Pel que ensenyava als seus vídeos, amb l’expressió "a l’antiga" es referia a tenir la seva granja, cuidar els animals, cultivar les seves hortalisses i fer les tasques domèstiques ella sola i des de zero. Però, com es va demostrar més tard, el que se li va oblidar esmentar als seus vídeos va ser l’ajuda diària que rebia dels més de 40 empleats de la llar que té contractats –pagats amb el sou del seu marit i la fortuna familiar, per descomptat.

Segons la columnista i podcaster Julie Kohler, les tradwives són un aparador irreal de la vida sense preocupacions de gent que té una elevada capacitat econòmica, i això pot despertar enveja entre qui no es pot permetre "deixar-ho tot" i escapar de la precarietat laboral i econòmica de la segona dècada dels 2000. Aquesta enveja ha servit com a fuel per avivar aquest moviment, que, en ocasions, es ven amb com estranya forma d’alliberament i emancipació però que, com alerten moltes, és el contrari.

Per començar, perquè embelleix la realitat. "Només mostren el més estètic: eviten explicar-nos com renten el lavabo, com aguanten el nen a les tres de la matinada perquè no para de plorar o com recullen tot el que han tacat per cuinar", explicava recentment Carmen Torres, doctora en Comunicació Política i professora a la Universitat Nebrija de Madrid.

Però també perquè l’emancipació que promet aquest moviment està supeditada al control d’un home. Com denuncia l’escriptora i columnista Zoe Hu: "Moltes tradwives són dones joves a qui no els agrada treballar" i que són "salvades del món laboral" per homes. Però així, segons Hu, no guanyen independència, sinó que canvien la bota que les trepitja: "Passes de dependre d’una feina de nou a cinc a dependre del teu marit", així que "segueixes sotmesa, no t’has escapat de la precarietat".

És el preu que cal pagar per ser una tradwife: "Tot el que has de fer és dependre exclusivament de l’home en la teva vida", assenyala la periodista Anne Helen Petersen, que va fer l’experiment de viure com una tradwife durant una setmana. Per submergir-se en el paper va realitzar un estudi analitzant quins trets comuns tenien les relacions que aquestes influencers documentaven. Va destacar que el marit controla les finances de tots dos, les amistats, l’entorn més pròxim i fins i tot els gustos personals. Aquest últim és, probablement, el tret més definitori de la tradwife. Des del que menja fins al que vesteix, tot es decideix únicament per les preferències del marit. Només fa falta veure els vídeos de Roro, que el que fa és perquè "a Pablo [el seu nòvio] li ve de gust".

L’experiment (que va ser fallit, no el va arribar a completar per més d’una setmana) va deixar algunes conclusions. La principal és que va sentir que havia de dedicar tota la seva energia a suprimir el seu lliure albir i la seva individualitat i autosuggestionar-se un inqüestionable desig d’existir només per satisfer els desitjos de la seva parella. Defineix, amb preocupació, el procés de convertir-se en tradwife com una anul·lació del jo del qual és molt difícil sortir una vegada s’ha completat. ¿Com escapar-se d’una relació així si has eliminat qui ets i només existeixes per a la servitud a la família? En el cas que volguessis deixar la vida de tradwife enrere, ¿com ho fas sense tenir autoestima, sense individualitat, sense recursos i sense un entorn que et recolzi?

Una fal·làcia

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Entre la marabunta de crítiques que ha rebut el corrent tradwife –font de relacions aïllants i masclistes– en destaca una altra, i és que el discurs tradwife de TikTok es basa en una fal·làcia. Totes asseguren que no treballen, que viuen pels seus marits, però és mentida. Així ho explica Cubells: "Tot el que ens expliquen és bàsicament mentida. Diuen: ‘Em quedo a casa i em manté la parella; jo només m’he d’ocupar del que s’ocupen les mestresses de casa’, i no diuen que a l’explicar ‘com que em quedo a casa i cuino [...] puc guanyar pasta i també ser independent econòmicament, perquè això que faig és en realitat un treball. De fet, estic mercantilitzant els vídeos que veieu a través d’una empresa que em va contactar i que gestiona el meu esforç’".

L’exemple més clar és Roro, que va explicar en la comentadíssima entrevista amb Juan Ramón Lucas que dedica dies sencers a la producció dels seus vídeos. Com conclou Kohler, les tradwives promouen que s’és més feliç sotmesa a un home i sense treballar –tot i que elles treballen cada dia–. A més a més, s’aventura a elucubrar que la gran majoria ni tan sols prediquen amb el que diuen: simplement escriuen un guió esbojarrat pensat per crispar –això premia l’algoritme– i que transmet a milions d’espectadors un discurs reaccionari, conservador, d’ultradreta i antifeminista.