Els Perseids, les estrelles fugaces més famoses

Un any més, arriben els Perseids als mitjans de comunicació. La seva popularitat fa que coneguem moltes històries d’aquests meteors que entren a l’atmosfera terrestre. Però existeix una petita història que no s’ha explicat tan sovint: el seu estudi va començar fa gairebé dos segles gràcies al treball d’un grapat de gent que va decidir prendre nota del que observava al cel.

L’estiu de 1836, Adolphe Quetelet (1796-1874) treballava a l’Observatori de Brussel·les (Bèlgica). Quetelet era matemàtic i un apassionat de les dades i les estadístiques. De fet, la seva contribució més coneguda és haver sigut pioner en l’antropometria –o, com ell la va denominar, "física social"– i també el primer que va dissenyar un índex de massa corporal que, a més de mesurar el pes, tingués en compte l’altura.

Des de 1834 havia començat el recompte de meteors, les estrelles fugaces que apareixien de forma inopinada pel cel. Estava convençut que, igual que al comptar els suïcidis a Bèlgica i el creixement de la població de diverses ciutats, la ciència trobaria la veritat estadística rere l’aparent atzar d’aquests successos. Entre ells, d’aquestes traces lluminoses al cel.

Quetelet va anotar el sobtat increment de meteors entre el 8 i el 15 d’agost. Hi havia tradicions anteriors que lligaven aquest fenomen a la festa catòlica de Sant Llorenç, conegut popularment com "llàgrimes de Sant Llorenç". Tot i que ell hauria descartat aquesta explicació, ja que era un personatge anticlerical i liberal.

Pronòstics

Va escriure a alguns col·legues seus i va elaborar un pronòstic: l’any següent l’increment tindria el seu punt màxim la nit del 10 d’agost. La va encertar, tot i que a Brussel·les estava ennuvolat aquella nit i no va poder comprovar-ho des del seu observatori. El crèdit és atorgat a un aficionat nord-americà a l’observació del cel, Edward Herrick. Va ser el primer astrònom a reconèixer el màxim dels Perseids però no en va determinar el radiant, el lloc del cel del qual sembla que venen des de l’última setmana de juliol fins a una setmana abans que s’acabi el setembre.

En aquells anys, Quetelet i altres observadors, com François Arago a França, Heinrich W. Olbers i Alexander von Humboldt a Alemanya, Alexander C. Twining als Estats Units i alguns més, uns professionals i d’altres aficionats a l’astronomia, van caracteritzar les principals pluges d’estrelles fugaces. Per fer-ho, comptaven quantes se’n veien cada nit i on apareixien.

Va ser un dels primers exercicis de col·laboració internacional en astronomia, i les dades es publicaven en butlletins que circulaven entre els astrònoms interessats. Les primeres a ser caracteritzades van ser els Leònids de novembre de 1834. Després, els Lírids d’Abril de 1836. I, per descomptat, els Perseids. Al llarg de la seva vida, Quetelet va publicar més de cinquanta estudis sobre estrelles fugaces.

Va començar llavors el costum d’anomenar cada pluja amb el nom de la constel·lació (o estrella concreta) de què semblava que provenien les estrelles fugaces. D’aquí els noms de Leònids (Leo), Perseids (Perseu) i els delta-Aquàrids (per la constel·lació d’Aquari).

Tot i que durant aquells anys pioners de meitat del segle XIX es va començar a entendre que l’origen d’aquests meteors era extraterrestre, que es tractava de pols o un altre material còsmic que entrava a l’atmosfera terrestre a una gran velocitat i es cremava a gran altitud, va ser necessari esperar fins a 1867 per comprendre d’on venia aquella pols.

Allò va ser possible gràcies al descobriment de l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli (que va passar a la història per haver cregut descobrir els canals de Mart uns anys després). Ho va fer després d’analitzar l’òrbita d’un cometa que havia sigut descobert l’estiu de 1862 de forma independent per dos astrònoms nord-americans en el seu acostament cap a l’interior del sistema solar: Lewis Swift i Horace Parnell Tuttle.

Schiaparelli va escriure el 1867 que l’origen dels Perseids seria material que el cometa Swift-Tuttle perdia al llarg de la seva òrbita, un viatge que cada 137 anys li permet fer una revolució entorn del Sol en una òrbita periòdica molt excèntrica. Posteriorment es van anar trobant els cometes (i algun asteroide) responsables de les pluges de meteors, actualment unes 110 de diferents.

Ja a la segona meitat del segle XIX, els historiadors de l’astronomia (que eren habitualment astrònoms o aficionats) van començar a recollir en els tractats antics, també en els d’altres cultures que s’anaven descobrint malgrat l’encès eurocentrisme de la ciència llavors, les dades d’observacions d’estrelles fugaces. Fins aleshores, els autors els havien associat a fenòmens casuals o propicis.

Notícies relacionades

Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern

Els rellotges s’hauran d’endarrerir una hora la pròxima matinada

S’estava superant una tradició que havia ignorat molts fenòmens naturals perquè semblaven menors. No obstant, amb Halley, els cometes es van elevar al rang de cossos còsmics i, posteriorment, amb els astrònoms que van començar a comptar les estrelles fugaces, es va veure que aquest fenomen que es dona a la nostra atmosfera i a gran velocitat tenia un origen còsmic. Pols de cometes i asteroides tenien el mateix origen que els altres cossos que hi havia al nostre sistema planetari.

L’anàlisi sistemàtica de la qual persones com Quetelet van ser pioneres s’ha mantingut des de fa més d’un segle. Es continuen registrant les mateixes dades de cada fugaç, ara amb l’ajuda de mitjans més precisos i d’imatges que podem analitzar.