Cristina Vallès: "Qui demana una eutanàsia no necessita un jutge per parar-la"

¿Com valora la decisió de la jutge en aquest cas?

Primer, aquesta no és una decisió final. S’ha de pronunciar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En segon lloc, ens disgusta que un cas d’eutanàsia surti a la llum així. No ens sembla bé aquesta exposició pública del cas d’aquesta noia. I en tercer lloc, la llei contempla un procés molt llarg i molt garantista abans d’autoritzar una eutanàsia. Amb molts metges i juristes implicats, amb un nivell de professionalitat importantíssim. Que una família pugui desbaratar tota una llei és molt greu. Només la mateixa persona pot demanar l’eutanàsia i només ella pot revocar-la. No pot ser que la justícia serveixi per frenar processos en què no hauria d’intervenir. Qui demana una eutanàsia no necessita un jutge per parar-la.

La seva entitat veu en aquest cas una maniobra conservadora.

S’han aprofitat del cas per posar traves a una llei que els partits polítics que s’hi oposaven no van poder parar al Congrés i el Senat. Tot això és un circ, un muntatge irreal innecessari.

¿Què esperen del TSJC?

Que reculli tota la informació i que dictamini explicant bé la seva postura. Estarem en una situació perillosa si un advocat pot revertir l’opinió d’una comissió de garantia i avaluació. Esperem que no es creï un precedent i que es respecti la llei.

¿L’eutanàsia està prevista per a persones amb malalties mentals?

Sí, tot i que en alguns moments han sorgit dubtes, la llei en cap moment discrimina entre malalties, només exigeix que es pateixi una malaltia greu, sense cura possible i que es tingui un patiment greu i incapacitant. Si la malaltia mental està en aquest context, és possible presentar la sol·licitud.

¿El procediment és diferent en el cas que se sol·liciti per malaltia mental?

Davant un dels recursos interposats, el Tribunal Constitucional va dir que si una malaltia no és somàtica, no es pot sol·licitar tot i que l’última paraula la tenen els metges. Però la classificació entre malalties somàtiques, que vol dir que són físiques, i no somàtiques ja no s’utilitza en medicina, de manera que el Ministeri de Sanitat ho va reparar amb un manual de bones pràctiques que indica que en les sol·licituds motivades per malaltia mental es requereix una avaluació psicopatològica exhaustiva, per part d’un especialista, que permeti discernir entre malalties diagnosticades i recurrents en el temps de mers símptomes de depressió o ansietat moderats. Un dol normal, per la pèrdua d’un familiar o per una separació, no és susceptible que se li apliqui l’eutanàsia. Però una malaltia mental diagnosticada i recurrent en el temps, no recuperable, sí.

¿Com pot el sol·licitant demostrar què està en plenes facultats per prendre la decisió?

En tots els processos, el sol·licitant ha de demostrar que és competent respecte a la seva malaltia, és a dir, que entén què té i què li passa, quines són les conseqüències dels tractaments i de rebutjar-los i, alhora, que entén què és l’eutanàsia.

¿És freqüent que els sol·licitants, a meitat del procés, canviïn d’opinió o sol·licitin una pròrroga, com va fer l’afectada, que va dirigir una carta a la comissió de garanties per sol·licitar un ajornament i l’endemà va revocar la seva decisió?

No. El que és molt comú és que al final del procés, quan l’eutanàsia és aprovada, algunes persones sol·licitin un ajornament en l’aplicació perquè ja tenen la resolució del seu cas i volen acomiadar-se amb tranquil·litat o que no els coincideixi amb un esdeveniment familiar. Si demanen un ajornament, no és necessari reiniciar el procés; sí és renúncia, sí.

¿Hi ha límit en l’ajornament?

Això ha quedat en mans de les comunitats, però a Catalunya el màxim són sis mesos, tot i que si la persona vol allargar-ho només ha de contactar amb la comissió de garanties i demanar-ho.

¿És freqüent que els familiars s’hi oposin i arribin als tribunals per frenar la prestació?

No. De vegades hi ha familiars que intenten convèncer el pacient que no ho faci, però no solen arribar als tribunals perquè la família veu el patiment i entén que, tot i que faci molt mal, la persona té dret a decidir i els que estan al voltant hi poden tenir reticències però, en general, acompanyen el sol·licitant.

¿Què diria a aquestes persones que s’oposen a l’eutanàsia?

Notícies relacionades

Anna Marbà: "Si no volen reduir el nivell en ciències, que no retallin hores

Juan Jesús Donaire: "Ens arriben alumnes que no saben sumar fraccions, una cosa impensable fa anys"

Que en general, l’eutanàsia dona més temps de vida que en pren. En els suïcidis anteriors a l’aprovació de llei, hi ha testimonis de persones que van gravar la seva mort perquè quedés constància que ho havien fet per si mateixos, abans d’empitjorar. Aquestes persones, amb l’eutanàsia, allarguen la seva situació perquè tenen la tranquil·litat que poden sol·licitar la prestació quan ells vulguin. En el fons, dona més vida que en pren i estem parlant que hi ha poques eutanàsies perquè la gent que pot sol·licitar-ho és poca, ja que són casos amb malalties gravíssimes.

En els tres anys que fa que està en vigor la llei, la meitat de sol·licituds no han prosperat. ¿Per què?

Moltes persones moren abans que se’ls apliqui l’eutanàsia, és una cosa que ens preocupa i té a veure amb dues situacions. D’una banda, malalts, sobretot oncològics, que retarden molt el moment d’iniciar la sol·licitud perquè sempre hi ha un tractament més i no tenen clar si estan a punt de morir. Un altre motiu és que s’allarga molt el procés, la mitjana són 75 dies quan la llei marca que s’hauria d’aplicar en 35 dies. De vegades es deu al fet que el metge responsable no inicia el procés en el seu moment perquè té molta feina o perquè és objector de conveniència, és a dir, dels que pensen ‘ara no em va bé’. De vegades hi ha errors administratius o hi ha problemes per trobar el metge consultor.