Viatge al corredor del fuet | Integració: ¿adaptar-se, entendre’s o estimar-se?

A Ripoll, Pilar i Francesc Ruiz rondinen sobre la presència d’immigrants a la seva ciutat. «No s’integren», diu ella des del taulell d’una fleca. «No aprenen la llengua, no s’adapten a les coses d’aquí, s’aferren al seu mòn», apunta ell, que es va catalanitzar el nom quan va arribar amb 6 anys d’edat a Vallfogona del Ripollès procedent de Cadis. «Ja que els deixem entrar, que els fem aquest favor, doncs que s’integrin, que treballin i que es portin bé», afirma l’Alba, de 20 anys, veïna de Torelló. «Que parlin el nostre idioma, que segueixin la nostra cultura», afegeix la Carla, amb una cervesa a la mà en una terrassa.

Un discurs que neix del de Sílvia Orriols, l‘alcaldessa de Ripoll i líder del partit Aliança Catalana. «Integrar-se és adaptar-se al que hi ha, no condicionar la vida dels que ja hi són. Però l’objectiu ha de ser l’assimilació: quan tu et comportes com els qué són d’aquí. No podem respectar que les terceres o quartes generacions segueixin reivindicat els valors d’aquesta cultura dels seus besavis. Han de formar part d’aquesta societat», exposa la dirigent ultranacionalista catalana.

«Per integrar-te has de fer pena», resumeix l’Ashley, d’origen dominicà i dependenta d’una cafeteria a Ripoll. «La gent el que vol és que siguis com ells: que mengis porc, que parlis català. A mi m’agradaria créixer sense haver de renunciar a res», assenyala la Boutayna, una jove nascuda a Ripoll de pares magribins. «Per a mi és la inclusió de les persones, que se les inclogui en la societat tal com són: no fa falta modelar-les», insisteix Omar Elabdali, estudiant a Ripoll nascut al Marroc.

«Són ells els que s’han d’habituar a nosaltres, i no al revés», afirma la Rosa Maria, una jubilada que berena amb les seves amigues als porxos de la plaça Major de Manlleu. «Integrar-se és adaptar-se a les coses d’aquí. No fa falta que perdis les teves arrels, però els morenitos, els negres... La seva cultura és molt tancada», afegeix la Loren, una educadora d’Alcarràs.

Tània Santacatalina, estudiant, explica que ara sent que és ella la que s’ha d’integrar a Alcarràs. «Integrar és acollir, que ningú se senti exclòs. El que passa és que ara soc jo la que em sento de fora». La seva amiga Clàudia l’aplaudeix: «Integrar-se és que si ets aquí has de voler ser aquí i fer les coses que fem aquí, no les que feies al teu país».

«Tots culpables»

¿I què passa si no vas triar venir a Catalunya? És el que li va passar a Sanaa Boujdadi, que amb 9 anys va sortir de la ciutat de Nador (Marroc) i va acabar arribant a Manlleu. «Tots som culpables que la gent no s’integri. És que a mi no m’agrada la paraula integrar i prefereixo arrelar. Un arbre triga molt a arrelar, però si el cuides ho fa», assenyala. «Jo em puc integrar perfectament en la societat fins a cert punt, perquè depèn de quina festa o quina celebració anirà en contra de la meva religió», argumenta Aboubaker Boudaddi, un estudiant d’Enginyeria química nascut i criat a Vic.

«Estar integrat significa que m’he de tornar espanyol, ¿oi? Que adopti els seus costums i que ells s’acostumin a mi. El problema és que no volen», diu el Reda, un català de pares magribins que segueix amb fervor els partits de la selecció espanyola. «Per poder-te integrar t’has acceptar a tu mateix. La gent es penedeix de tenir la pell negra perquè vol encaixar amb la gent d’aquí», explica Khady Fall Sarr, una guissonenca filla de senegalesos.

«Per a mi, la integració és que no hi hagi diferència entre blancs i negres, perquè tots som persones. El problema és que ens maltracten i no tenim cap lloc per dir-ho», es queixa Enoch Mensah, extreballador de la indústria càrnia a Olot. «Integrar-se no significa fondre’s, sinó respectar», apunta Anssa Mimouni, responsable de la primera mesquita de Vic.

«El problema és que encara no hem assimilat que les cultures s’han de barrejar. I veiem els nens negres jugant al carrer i els blancs a la piscina, de vacances o jugant a la Play», apunta Modest Senmatí, coordinador del club de futbol Riudeperes, a Calldetenes.

«Quan integres, desintegres, perquè deixes una part teva en un altre lloc. Som una societat multicultural però no intercultural. Hi ha moltes cultures però no compartim», apunta Anissa Lamzab, mediadora cultural del CAP El Remei de Vic. La directora del centre, Marta Serrarols, ho resumeix recorrent a l’empatia i al respecte. «Quan coneixes les històries d’aquestes persones, que han passat moltes desgràcies, només pots mirar d’acollir-les com a mi m’agradaria que m’acollissin. I això significa conèixer la seva cultura, sense por. Només així ens entendrem».

«Vinguem d’on vinguem, necessitem una vivenda digna, una feina digna i un plat a la taula. Els hem de tractar igual que voldríem que ens tractessin a nosaltres», coincideix a dir Montserrat Castanyer, exlíder sindical de la plataforma Càrnies en Lluita. «Ens hauríem d’adaptar més, conviure junts», afegeix Verònica Argelet, propietària d’un bar a Alcarràs que ha vist com els seus veïns li batejaven el local com a bar dels negres.

«Per a mi, integrar-se és que no et vegin com una bèstia rara, que vegin que pots aportar, que poden comptar amb tu. Sentir que tu també ets d’aquí», afirma Scarlett Iturrarán, mare peruana promotora de projectes d’inclusió a Manlleu. Stephan Ivancide i Diana Yuliana són els primers romanesos que van arribar a Guissona als 2000. «Integrar és aportar la teva voluntat allà on vas», defineix ell. «És conèixer la cultura dels altres, viure-la», diu ella.

«A mi no m’agrada la paraula integració. Prefereixo parlar de cohesió. Treballes, utilitzes els serveis, doncs ja estàs integrat. Però, ¿et sents cohesionat amb el poble? Hi ha alguna cosa d’enriquiment, d’estimació, és un sentiment en què hem de col·laborar tots», diu Jaume Ars, alcalde de Guissona. «Integrar-se és sentir-se satisfet del lloc on un viu. Que en els diferents paràmetres de la teva vida et sentis bé de ser on ets», afirma Jordi Rosanes, director de l’escola Vedruna de Manlleu. En canvi, el ramader Jordi Mir, a Alcarràs, té més dubtes. «¿Intequè? No sé respondre... Per a mi, si no tenen feina aquí, ¡que se’n vagin!».

Una fractura palpable

Totes aquestes veus evidencien que hi ha una fractura. Per als investigadors que des de fa més de 30 anys estudien el fenomen migratori a Catalunya, la tesi és molt clara: fan falta polítiques públiques transversals i d’ampli abast perquè la integració sigui real. Sense aquestes polítiques, un dels riscos és el replegament identitari de les diferents comunitats. Ho explica l’antropòloga social Silvia Carrasco, coordinadora del grup d’investigació Emigra en Migracions, Educació i Infància de la UAB. «Parlar de polítiques de diversitat sense mitjans permet que es produeixi un replegament identitari que ja estem veient. I és llavors quan entren en escena els fonamentalismes, d’una banda i de l’altra», avisa.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Explica que el verb integrar l’ha de conjugar l’Administració. «Integrar significa gaudir de la igualtat de drets i recursos adequats. Fins que no es compleixi amb els drets humans dels migrants no hi haurà integració».

Per la seva banda, David Moya, coordinador del màster interuniversitari UAB-UB sobre Migracions Contemporànies, remarca que «la integració és un procés de doble direcció. És un procés de reajustament». Adverteix que aquest acord social és més difícil en entorns rurals. «En els entorns més petits hi podem trobar més resistències. La sensació de comunitat és més profunda, més arrelada i homogènia que en les grans ciutats, on la sensació de pertinença és més fluida i plural», assenyala.