L’èxit del conspiranoic

Que la realitat no t’espatlli una bona història és una frase que, de tant parafrasejar-la, ja no sabem gaire bé qui la va dir ni com la va dir. De fet, és poc probable que sapiguem si realment es va dir, però tot i així forma part del nostre imaginari col·lectiu. Ens passa una mica el mateix amb les teories de la conspiració. Qui no ha pensat, durant una fracció de segon, que potser l’home no va arribar a la Lluna. O que l’intent d’assassinat a Donald Trump va ser un muntatge. O que la Covid-19 es va crear a propòsit en un laboratori.

Les proves demostren que res d’això va passar, però hi ha gent que tria creure-hi. No és gens nou, tot i que les històries vagin canviant. Algunes, com els Illuminati o el terraplanisme, perviuen al llarg del temps. D’altres, com ara el 5G o els chemtrails s’han desenvolupat a partir dels avenços tecnològics dels últims anys. Sigui com sigui, la gran majoria tenen en comú diversos elements, com explica a Verificat Albert García, doctor en sociologia per la Universitat Complutense de Madrid.

Principalment, impugnen allò sobre la qual cosa hi ha consens, que construeix la veritat, fan "una crítica a unes elits dominants" que suposadament hi ha a l’ombra i tenen "una comunitat al voltant que retroalimenta aquestes creences i les amplifica", enumera. Els conspiranoics, amplia l’expert, tenen a més "una filosofia neoliberal del sapere aude –és a dir, una reinterpretació individualista del atreveix-te a pensar kantià– i es veuen com investigadors" lluny de la concepció de "xais" sobre aquells que segueixen el que diuen les institucions o consensos científics.

Al llarg del temps, hi ha un altre element comú que es repeteix: les èpoques de crisi. Els investigadors Jan-Willem van Prooijen i Karen M Douglas van concloure en un estudi que els "sentiments de por, incertesa i estar sense control" porten a creure en teories de la conspiració durant períodes de crisi. La raó: la necessitat d’entendre els esdeveniments complexos que les generen. La pandèmia de la Covid-19 constitueix l’exemple més recent.

Els investigadors també incideixen que, actualment, les teories de la conspiració impliquen governs o grans companyies (farmacèutiques o tecnològiques), si bé determinats grups socials han estat també implicats històricament. Potser el millor exemple és el de la població jueva, que es relaciona amb teories de la conspiració des de l’època medieval.

¿Com s’amplifiquen?

L’investigador de mitjans digitals a la UAB, Òscar Coromina, apunta que "és difícil saber" si, amb els anys i, sobretot, amb les xarxes socials, hi ha més o menys teories de la conspiració. El que sí que està clar, assegura, és que les connecten a gent que abans estava aïllada i els dona més presència i visibilitat. A l’hora d’ampliar i difondre, concreta, el paper de les aplicacions de missatgeria instantània és clau.

Hi coincideix García, que explica que aquestes tecnologies "han fet que moltes conspiracions residuals ubicades en la marginalitat hagin pogut donar el salt en difusió, internacionalització i, per tant, mida dels grups", tot i que això no s’ha traduït que hi creguem més.

Altres factors influents són l’existència de líders carismàtics i la seva replicació per part de la classe política o els mitjans de comunicació. Corominas afirma que "l’opinió ocupa un espai molt important, sobretot en mitjans audiovisuals, en què es busca una opinió provocadora i menys ortodoxa". Això, diu, fa que "els fets passin a ser menys importants i s’obrin les portes a mitges veritats".

Notícies relacionades

Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern

Els rellotges s’hauran d’endarrerir una hora la pròxima matinada

No hi ha conspiracions que siguin innòcues.

Els estudis citats assenyalen els efectes nocius de les teories de la conspiració que porten, per exemple, a desincentivar la gent a reduir la seva empremta de carboni o vacunar els seus fills. És important, per això, combatre-les, però sense estigmatitzar o tractar de bojos a qui se les creuen, com apunta García. Corominas apunta a la necessitat de prevenir a través de l’educació i de controlar els continguts que amplifiquen aquestes teories.