"El nano no estava bé"

Diumenge passat, el Mateo, d’11 anys, se’n va anar ben aviat amb els seus amics a jugar al futbol al poliesportiu Ángel Tardío de Mocejón (Toledo). Com cada dia de l’estiu. La quadrilla se n’anava sempre a primera hora. "Se n’anaven abans perquè no feia gaire calor encara. Si era més tard no els hi deixàvem anar", diu una mare del poble el fill de la qual era amic del Mateo, assassinat a punyalades per un altre veí, de 20 anys i amb problemes mentals, segons els veïns.

S’ajuntaven de vegades vuit nanos, d’altres vegades deu. "Feien un cinc per a cinc de vegades; si hagués sigut dissabte, el meu nen potser hauria estat allà", diu la mare perdent la mirada, pensant en el que podria haver sigut. "La família del Mateo ha d’estar destrossada". El presumpte assassí viu amb el seu pare. A primera hora de la tarda, agents de la Guàrdia Civil se’l van emportar per interrogar-lo. "Són una família que té molts problemes de sempre. No estan bé. El pare i els dos fills. El que han detingut té esquizofrènia, diuen", es comentava entre els veïns de la família, la casa de la qual estava sotmesa des d’ahir a una intensa vigilància de la Guàrdia Civil per saber si l’agressor tornava després dels fets.

Sense feina estable

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Segons els veïns, els pares de l’agressor, que són del "poble de tota la vida", es van divorciar ja fa més de deu anys, i els dos fills solien viure amb la seva mare a la capital. Eren coneguts per tots per "no estar bé del tot", tot i que no s’havia produït cap contratemps amb la resta de veïns. El pare treballava en el que li sortia, i no tenia gaire vida social al municipi, de 5.000 habitants i que ahir va viure el seu dia més luctuós.

La notícia va córrer com la pólvora des de les deu del matí, quan van passar els fets. Havien matat a ganivetades el Mateo, el nano d’11 anys dels Pérez, molt coneguts a Macejón perquè són una família molt àmplia. De la incredulitat es va passar a la ràbia, i d’allà a la pena. I després va arribar el silenci. "Excepte amb la concentració, que vam sortir tots, no se sentia ningú al carrer", van explicar els veïns.