El secret de les àvies autodidactes

Al repic de les campanes, la Felisa va a missa cada matí. Ben aviat, que la canícula es nota a aquest costat de La Manxa. Amb prou feines la separen 15 metres del seu destí, però a ella li agrada preparar-se amb temps. Així, mentre s’aireja amb el ventall, desgastat després de llargues jornades de calor, repassa el capítol corresponent de l’Evangeli. És tal la seva devoció, que no hi ha moment més feliç al dia que aquest. Una pila de llibres corona la seva sala d’estar. "El de Manolito Gafotas m’ha encantat", diu, riallera, davant de la seva filla. Aquesta gairebé no pot aguantar l’emoció al veure com s’assembla tant a la seva mare. Hi ha alguna cosa en la seva mirada que, encara que passin 89 anys més, només elles dues podran reconèixer. Potser és orgull. Potser tendresa. Perquè la vida d’una és el tresor més preuat de l’altra. D’aquí que, quan la sent llegir, sabent que ningú li’n va ensenyar mai, els seus ulls brillin més que mai.

La Felisa pertany a l’última generació que va aprendre per si sola a Espanya. Com era la més gran de tres germans, va haver d’ajudar el seu pare al camp ben aviat. No va poder anar a l’escola, tot el que sap és fruit de la seva tenacitat. "A l’acabar de treballar anava a Villacañas a resar el rosari. Recordo que els meus amics es quedaven sorpresos al veure que em sabia les lletres. Així vaig començar i, a poc a poc, vaig anar millorant la meva lectura. Quan el meu marit va partir a Alemanya, vaig haver de posar-me les piles. Volia enviar-li cartes, de manera que no me’n va quedar cap altra que escriure. Tot i que teníen moltes faltes, ens enteníem", afirma. Si bé fa 18 estius que va morir, encara reté aquelles línies a la memòria. L’esforç que va dedicar a mantenir viu el seu amor ho va fer encara més intens.

A l’altra punta de Villafranca de los Caballeros, un poble toledà de 4.900 habitants, la Felicitas espera atenta. La seva història podria protagonitzar una de les novel·les romàntiques tan en voga últimament. Igual com la Felisa, va començar aquesta aventura per comunicar-se amb el seu marit, emigrat a França durant nou anys. "Cada nit, quan tots es ficaven al llit, anàvem a casa del meu cunyat. Ens feia vergonya", expressa. De sobte, calla durant uns segons. I, gairebé de cop, deixa anar entre rialles: "Joves, promesos i lectors. Tu em diràs, érem uns bojos". El material no abundava: n’hi havia prou amb una cartilla amb què imitaven les grafies per anar agafant experiència. També va aprendre a firmar. "En aquell temps, si volies anar al cine, necessitaves rubricar el teu nom. Altrament, no et deixaven accedir a la sala". Amb el temps, el seu marit va tornar i, tot i que les missives es van acabar, ella va continuar la seva evolució.

Amb 87 primaveres, ho continua fent. Ara, per exemple, adora repassar els fullets d’activitats que organitza l’ajuntament. Sobre la taula reposa l’últim, les pàgines del qual ja han perdut cert color de tant tocar-les. "Així m’assabento de les estrenes de cine i teatre", apunta. A prop hi ha un exemplar de la revista ¡Hola!, que s’ha convertit en una de les seves lectures de capçalera.

571.000 persones analfabetes

Saber les ha fet autosuficients. Una màxima sobre la qual ha consolidat la seva filosofia el Centre Social Fundació Prodean, ubicat al barri Los Pajaritos de Sevilla. Des de fa nou anys, 40 persones més grans de 70 es matriculen habitualment al curs d’alfabetització que ofereixen. "Ho fan per entendre les receptes mèdiques, desxifrar els cartells informatius i reconèixer els números telefònics", detalla María Bella Zamorano, directora de la institució. Segons la seva experiència, hi ha un perfil que es repeteix: dones que no van tenir l’oportunitat de trepitjar una aula de petites. "Som més actives quan arribem a certa edat. En canvi, d’homes n’hi ha pocs", puntualitza. Moltes d’elles no van soles, sinó acompanyades de les seves amigues i germanes. Un triomf tenint en compte que, a Espanya, tal com assenyala l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 571.000 persones analfabetes.

El motiu que els porta a trucar a la seva porta és senzill: volen continuar sentint-se "útils", tenir una "motivació per sortir al carrer". Allà, diàriament, els rep una xarxa de voluntaris que es converteixen en els seus professors. Com a curiositat, la majoria són aturats o docents jubilats que imparteixen classes orientades a familiaritzar-se amb l’abecedari i elaborar textos. Per a això, fan servir fitxes adaptades que els permeten equilibrar els diferents nivells. El màxim que poden assolir és l’equivalent a tercer de Primària, una meta que alguns ja han depassat. "S’ha convertit en part de la seva rutina. És tal el seu compromís que, ara, ja que estem de vacances com marca el calendari escolar, ens truquen per preguntar quan tornen".

Cruz s’aixeca corrent al so del timbre. Si algú pregunta per ella, pocs sabran qui és. Aquí, se la coneix com a Morena. I, compte, les tradicions es respecten. "Em van posar aquest sobrenom al néixer i, des d’aleshores, tots m’anomenen així", assegura, eixerida. Ha matinat més del normal per anar a la perruqueria. Ja ho sabeu, les fotos. "Volia sortir guapa", presumeix. Sobre la seva falda descansa un llibre titulat Francisquete que li va comprar a un conegut la nit anterior mentre prenia la fresca. No obstant, el fulleja amb dificultat: la cal·ligrafia és tan petita, que no és capaç de diferenciar-la. Això no la frena i, per demostrar la seva vàlua, als seus 89 anys, ràpidament demana un dels contes que guarda a la prestatgeria per entonar-lo en veu alta: "Alguns me’ls sé de memòria, ja els he donat diverses voltes". Es tracta de relats infantils que li porta la seva neta de la biblioteca municipal.

Notícies relacionades

Dels ‘kikos’ als bunyols d’anís, els xefs catalans innoven amb nous ingredients pels torrons d’aquestes festes

La música com a llengua comuna

El seu idil·li amb la lectura va començar de casualitat, gràcies a un veí. Ell li va fer les primeres lliçons, però, després de la seva mort, no li’n va quedar cap altra que posar-se a treballar per tirar endavant la família. No va ser fins passada la vintena que va reprendre la idea que va canviar la seva vida per sempre: "Vaig obrir una botiga després de casar-me, però no sabia sumar ni restar. Això feia que m’equivoqués amb el canvi. Quan donava de més, ningú m’ho deia. Al revés, sí". Així que va agafar el bou per les banyes i va recuperar l’espurna per poder aprendre. "Vaig comprar uns exemplars i vaig començar a ajuntar lletres i xifres. ¡Ningú sumava com jo!", manté. No ho diu amb tristesa, al contrari. En ella hi ha tanta vitalitat com en les trames per les quals ha navegat.

La lluita que la Felisa, la Felicitas i la Cruz han fet per afrontar la vida avui té molt valor. No només per a elles, sinó per a tots aquells que desafien el destí amb tal de sentir-se lliures.