Maura Gancitano: "La qüestió és: ¿per què la bellesa es veu com un valor moral?"

Maura Gancitano va viure en primera persona el que era estar sotmesa a la presó de la bellesa. Quan era una adolescent, l’escriptora va començar a mirar-se al mirall de manera diferent, fixant-se en totes les parts del seu cos i influïda pels cànons de bellesa que la societat dictava. Amb el pas dels anys, la filòsofa ha vist que la situació no millora: els estímuls cada vegada són més grans amb les xarxes socials i els estàndards estan cada vegada més encotillats. Gancitano ara analitza al llibre Espejito, espejito. La tiranía de la belleza els perills a què s’enfronten les persones que converteixen aquest culte a la bellesa en una obsessió i un mite inabastable.

Al seu llibre parla que els constructes socials de la bellesa poden representar una presó per a les dones. ¿Quin impacte té la bellesa sobre la societat?

Té un efecte sobre com ens percebem nosaltres mateixos. La societat objectivitza, sobretot el cos femení. Veure el cos com un objecte que no és bonic pot portar una dona a no sortir, no estudiar una carrera o no treballar. Aquestes idees de bellesa s’entremesclen amb la nostra vida, la por que ens generen aquestes imatges i el fet de ser objecte d’anàlisi, i ens fan abocar un autojudici sobre nosaltres. Això té un efecte sobre les relacions afectives i sexuals, però també sobre la feina.

¿De quina manera?

Quan estem en una entrevista, la persona que fa la selecció també jutja segons l’aspecte físic. Això fa molt més difícil a les persones amb un cos no normatiu trobar feina perquè se les relaciona amb certs estereotips. La qüestió és: ¿per què la bellesa es veu com un valor moral?

¿De quina manera afecta tot això les persones amb cossos no normatius en el seu dia a dia?

Si tenim un cos gras, no som de confiança i som ganduls. Si som massa boniques, som frívoles i no tenim altres competències. La bellesa sembla que sigui fruit d’un esforç i un mèrit més que de fortuna o altres causes. Per tant, el discurs de la bellesa et demana com a persona que actuïs constantment. Sempre has de ser actiu i tenir el control sobre el teu propi cos. Això està causant una gran ansietat a l’hora de fer qualsevol cosa, per la qual cosa busquem solucions ràpides a través de dietes o fàrmacs.

¿Quin perill diria que tenen aquestes dietes?

Els consells sobre dietes estan bé, però estarien millor si el nostre estil de vida fos completament diferent del que és en realitat. Hi ha molta gent que no pot tenir un estil de vida sa i menjar bé si durant el dia ha de fer moltes coses i no té temps per cuinar o fer activitat física. El món ens diu que si volem, podem, que si no fem alguna cosa és perquè no ens hem esforçat prou i ens sentim culpables, però això no és així. Voler canviar el cos no és necessàriament una cosa negativa, pot ser una necessitat legítima d’una persona, però la qüestió és: ¿per què ho fem? ¿Per millorar el nostre benestar o per demostrar a la resta que tenim el control de la nostra vida?

¿En quin moment comença a formar-se la presó de la bellesa?

Amb l’arribada de la fotografia, les revistes, la publicitat i la televisió neixen certs estereotips, la idea que el cos femení és només un i representa un estàndard que no mostra tota la varietat de cossos. Això fa que les dones sentin que, si no aconsegueixen arribar a aquest estàndard, almenys poden comprar productes per aprimar-se o sotmetre’s a dietes. Es crea un gran mercat.

¿De quina manera afecten internet i les xarxes socials?

Avui una adolescent té molts instruments per interpretar la realitat, però això no vol dir que millori la seva relació amb el seu cos. Aquesta és la gran paradoxa. Saber com se seleccionen les imatges que es publiquen i com es modifiquen amb Photoshop és una condició necessària, però no suficient, per tenir una bona relació amb el propi cos. Vivim una època en la qual no s’han vist mai tants cossos i cares; en deu minuts a TikTok veus una quantitat increïble de persones que abans no veies. Tots aquests estímuls creen a més un gran caos perquè pots veure un vídeo positiu que diu que tots els cossos són vàlids, però després fas scroll i apareix una noia amb el cos perfecte.

Al seu llibre parla que aquesta presó ara també està començant a afectar els homes.

Amb l’auge de les xarxes socials, cada vegada més homes recorren a la cirurgia estètica, una cosa que en l’àmbit social mostra un canvi respecte a la situació prèvia. Quan les dones ens mirem al mirall, ens eduquen per veure’ns com trossos o parts que estan bé o no. Aquests trossos cada vegada són més petits i hi ha més coses sobre les quals mirar-se. És difícil veure’ns com una persona sencera, per la qual cosa és molt fàcil obsessionar-se amb una d’aquestes parts en concret. Per als homes fins ara no era així, es veien com una cosa completa, no tenien aquesta obsessió. El que ha passat en els últims anys és que han començat també a fragmentar la seva imatge.

¿Com es pot escapar d’aquesta presó de la bellesa?

Hi ha diversos camins. En l’àmbit personal, cal desenvolupar una imatge corporal positiva d’un mateix a través de l’esport i la psicoteràpia. El més important és no considerar-se només un cos que ha de ser bonic, sinó una persona que té un cos que pot fer alguna cosa i té interessos. També hi ha dos aspectes públics. Un és el debat públic, parlar d’això per ajudar a entendre. L’altre, el més important, és el poder de la representació. Les revistes, la televisió i la publicitat tenen un gran poder i n’han de ser conscients. Els dibuixos animats que veuen els nens transmeten estereotips i el gras és el dolent normalment. Un menor que veu això ho assimila. Qui dibuixa té una gran responsabilitat.

¿Les persones que compleixen tots aquests estereotips de bellesa són lliures de la presó?

Notícies relacionades

Dels ‘kikos’ als bunyols d’anís, els xefs catalans innoven amb nous ingredients pels torrons d’aquestes festes

La música com a llengua comuna

Quan vaig començar a escriure el llibre vaig pensar que aquest discurs no val per a les models, però el cert és que sí. Sabem que els trastorns de la conducta alimentària i els problemes de salut mental afecten molt les models i les actrius. Per exemple, Emily Ratajkowski parla en les seves memòries de la seva complicada relació amb el seu cos.

També parla d’Andie McDo-well, que va decidir deixar de tenyir-se els cabells i va aparèixer a l’alfombra vermella de Cannes amb el cabells blancs. ¿Els personatges públics haurien de fer alguna cosa més respecte a això?

Aquesta imatge va suscitar molts comentaris negatius que deien que s’estava descuidant. No obstant, ella és una persona que es troba en aquest 2% de la societat amb característiques físiques que la consideren per sobre de l’estàndard. Si ella fa un discurs de l’acceptació del seu cos, pot ser útil, però no canvia del tot la percepció que la societat té sobre l’altre 98% de les persones. Ella continua sent una excepció. Els missatges que envien les celebritats tenen a veure més aviat amb les seves vivències i serveixen per crear empatia amb elles, no tant per canviar la forma en la qual les persones es perceben.