Gregorio Luri: "L’aprenentatgeno memorísticés una estafa"

Quan jo anava a l’escola ningú dubtava que el que aprenia era essencial. Si no anaves a l’escola es notava. Avui el coneixement ha perdut centralitat, ara està en l’àmbit afectiu, emotiu. El mestre no pot ser representant d’un equilibri emocional. El mestre hauria de saber perfectament com ensenyar i com aprendre a sumar. Ara bé, com ser feliç i com tenir equilibri emocional...

Critica que a les aules estigui disminuint la transmissió del coneixement i augmentant el learning by doing (aprendre fent).

Això ho defensa l’OCDE des de fa anys. Aquesta organització assegura que el mestre no pot ser representant del saber perquè el saber canvia. El que ha de ser, segons ells, és un acompanyant del nen perquè aquest construeixi els seus propis sabers. Em sembla una aberració. El coneixement ha perdut autoritat. Els coneixements canvien, diuen. No és cert. Les matemàtiques no canvien. Tenir un coneixement sobre història o geografia no canvia. Napoleó hi seguirà sent. Fixa’t si això ho apliquem al metge i es converteix en un acompanyant de la teva salut.

A Finlàndia, Suècia, Estònia i França les coses tampoc estan anant bé, tot i que, al seu dia, alguns d’aquests països van ser idolatrats pel seu sistema educatiu. ¿Estem davant un problema global?

En educació, hi ha dos temes que em preocupen especialment. Un és el fet que les famílies cada vegada dediquen més recursos a l’educació paral·lela. És a dir, a les classes particulars. Són conscients que amb l’escola no n’hi ha prou: passa el mateix als EUA i a Europa. És un factor de desigualtat terrible. L’altre aspecte que també em preocupa és que, fa anys, la docència era una de les feines més dignes i que estaven més reconegudes. Ara veiem que falten professors. Aquí i a Finlàndia. No hi ha manera de trobar professors de matemàtiques. Hi insisteixo, hem jugat frívolament a convertir l’escola en un espai on el sentiment ha ocupat el lloc del coneixement.

¿Pero no és un avenç que els nens rebin psicoeducació?

No m’agraden les escoles on els nens escriuen cada dia les seves emocions. Com dius, tenir nocions de psicologia està molt bé, igual que fer cas a les emocions. Però ¿potser no sabíem fer-ho quan no existia l’educació emocional de manera tan explícita?

Crec que no, honestament.

Hi ha sobrecàrrega d’emocions a les escoles. És important saber relacionar-te i controlar els impulsos. Però posar els nens en cercle dilluns a primera hora i preguntar-los quin problema s’han trobat aquest cap de setmana a casa em sembla denunciable. Em sembla denunciable que a les aules s’estigui constantment pensant en el sentiment i en la manifestació de les emocions. ¿Vols educació emocional? Doncs garantirem les hores de son dels nens. Això sí que és essencial. El mateix amb l’exercici físic, que és la millor teràpia contra els mals de l’ànima.

Fa temps que la comunitat científica reclama una dimensió socioafectiva de les matemàtiques, que consisteix a fer que l’assignatura no generi pànic.

Totalment d’acord, però això es diu didàctica de les matemàtiques. Els professors assisteixen ara a formacions com L’escola que sent, Ballant amb neurones i Constel·lacions familiars. Si mires els cursos d’estiu que s’imparteixen a qualsevol facultat, és més fàcil trobar-te això que classes rigoroses sobre didàctica de les matemàtiques.

Tornem a la disciplina a les aules. ¿Per què cada vegada és més complicat mantenir-la?

La disciplina és una qüestió de justícia social. L’exposició a un company disruptiu en una classe de 25 alumnes al llarg de tota primària redueix els aprenentatges globals en matemàtiques i en llengua. És una qüestió d’equitat i ho veus quan vas a les escoles. ¿Saps una cosa? Fuck (a la merda) el glamur pedagògic.

Parlant de glamur, vostè recupera el pla Gary, una iniciativa nord-americana que va apostar per una escola creativa i feliç. No hi havia pupitres sinó bancs de treball. Tampoc lliçons sinó projectes. I les aules eren comunitats democràtiques. Va passar a principis del segle XX. Va ser un fracàs absolut.

Rescato aquest tema per deixar clar que és molt difícil innovar en educació. Podem innovar en tecnologia, però en educació resulta molt complex. Qualsevol iniciativa que s’autodenomini innovació educativa hauria de repassar la història per comprovar si hi va haver en el passat experiències d’aquest tipus i van tenir èxit o van fracassar, com el pla Gary. En educació un té la sensació de viure el dia de la marmota.

¿Per què no li agraden gens els divulgadors de la pedagogia?

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

És que se senten unes coses terribles. Diuen que la memòria no importa, això em fa mal. Això de l’aprenentatge no memorístic és una estafa. Al setembre tinc una xerrada en una escola de Madrid i he demanat als assistents que portin un tros de veta adherent.

¿Per a què?

La veta adherent és com el coneixement, els nous coneixements et queden enganxats. Com més coneixements tinguis assimilats més enganxats et queden els nous. Si hi ha alguna perícia general per a tots els sabers, és clavar els colzes.