"No hi ha res més dur que això, és l’infern"

Surt de casa de matinada, quan encara es fa de dia. S’enfunda en una granota, es col·loca un pitet fosforescent, es corda el casc al coll i, encara somnolent, emprèn un camí de 25 minuts amb bicicleta cap al polígon industrial de Vic, on hi ha l’escorxador on treballa. Després d’esbudellar centenars de porcs, el ghanès Maxwell Wiredu obre les portes de casa seva a EL PERIÓDICO. "Vull que la gent vegi com vivim els immigrants aquí", explica des de la minúscula habitació que comparteix en una de les zones més deprimides d’Osona.

Wiredu és un més dels centenars d’empleats que, diàriament, treballen als recintes carnis de la zona. "No tenim diners, ens movem amb el que podem", explica. Els que tenen més sort es desplacen en furgonetes atapeïdes els baixos de les quals freguen el terra. D’altres van en patinet. I, així, comença una jornada de vuit hores esbudellant porcs.

Wiredu va néixer a Ghana en la dècada dels 70 i forma part del grup ètnic aixanti, que entre altres coses es reconeix per la llengua twi. Després d’anys de frustracions al seu país, desitjava provar sort a Europa. "Aquí hi ha més drets, tot és més fàcil i pensava que podia ajudar la meva família". No volia arriscar la vida al mar. "Vaig pagar 5.000 euros al pare d’una noia que vivia aquí per casar-me amb ella. Així vaig poder venir amb avió i amb visat", explica. Admet que mai va tornar a veure la dona, de la qual ja està divorciat. Va començar a treballar als escorxadors fa nou anys i des d’aleshores no ha parat.

Falsos autònoms

"Abans fèiem 10, 11 i 12 hores. Ara només en fem vuit. Però guanyo poc, 1.200 euros al mes", explica l’home, un dels falsos autònoms que va acabar amb contracte indefinit després de múltiples denúncies i inspeccions. Ara és oficial de primera. 20.160 euros bruts a l’any, segons conveni. "La feina d’esbudellar és molt dura perquè et baralles amb una màquina que estira cap amunt i tu has d’anar cap avall, cal tenir molta força. I així tot el dia. Hauríem de ser quatre a la cinta i només som dos", apunta.

El secretari general de la Federació d’Empresaris de Carns i Indústries Càrnies, Ignasi Pons, es desmarca del model dels falsos autònoms. "Tenir-los en el règim general és més costós, però nosaltres volem que la gent estigui còmoda, si no estan bé, és un problema. Si cal contractar-los se’ls contracta, se’ls forma. El que no volem és la rotació i que d’aquí a un any se’n vagin", explica.

En aquests nou anys a Vic, Wiredu mai ha aconseguit llogar una vivenda. La mateixa realitat que es viu a la Garrotxa. "És molt difícil, et diuen que no volen vendre res a immigrants". Sempre ha viscut en habitacions rellogades. "És l’únic que hi ha per a nosaltres", assumeix. L’estança és minúscula. Dorm davant d’un congelador, on col·loca el raspall i la pasta de dents. Té una bombona de butà als peus i un ventilador. En els buits hi ha maletes i bosses amb roba. "Però el pitjor és que no et pots empadronar". L’amo del pis no li autoritza que consti oficialment al domicili i ha optat per pagar 350 euros a les màfies del padró per estar inscrit.

Lloguer impossible

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Viu amb quatre persones més. Una d’elles és Nicholas Koffi, un compatriota. Ell va arribar a Catalunya el 2010 per treballar en la verema del Penedès. "Vaig dormir tres mesos al carrer a Vilafranca perquè no podia pagar el pis". Té un dit engarrotat, impossible de moure. "A la triperia em feia molt mal i li vaig dir a l’encarregat que no podia seguir. Ell em va dir que, si me’l pressionava, podia continuar. Però jo no podia aguantar més i me’n vaig anar", diu. Al CAP li van donar la baixa. No va passar per la mútua, una pràctica habitual, confirmen els sanitaris. Assegura que aquesta última li truca diàriament per tornar a la feina. "Fa tres anys, un company nigerià es va tallar la cuixa amb un ganivet: li van dir que, o treballava, o se n’anava al carrer".

Després d’una dècada a Catalunya, cap parla català. "No tinc temps per estudiar. El que necessito són diners per enviar a la família, per a la llum, l’aigua, el lloguer... I després a veure si puc menjar", explica Wiredu. "Treballem sense parar", afegeix. Aquests empleats demanen que no es conegui el nom de l’empresa on treballen per evitar represàlies. "La vida dels africans a Europa és molt difícil. És que no sabem quins són els nostres drets". Koffi ha treballat en agricultura, neteja d’hotels, cuina de restaurants i construcció. "Res és tan dur com l’escorxador. És com l’infern".