Una ferida en cada aniversari

Va aterrar a Manlleu l’estiu de 1993 amb la seva mare i germanes. Tenia 9 anys. "Et canvien la vida de cop sense demanar-te permís: passes de ser la protagonista a la invisible", explica Sanaa Boujdadi. Va ser de les primeres nenes magribines escolaritzades a Manlleu que ara acompanya les famílies migrants perquè el seu desencaixament no es repeteixi. "A mi no em convidaven a les festes d’aniversari i no vull que aquest patiment el visquin també els meus fills", explica. Davant la ferida de la immigració, respon sense pal·liatius. "¿Integració? Aquí tots ho fem malament".

"Jo a Nador era una nena molt feliç. Tenia avis, cosins, amics, escola... Però els meus pares van veure el futur. I d’un dia per l’altre, em van portar aquí", recorda. Parla dels seus primers dies a Catalunya amb molta pena. "No m’assabentava de res i, de sobte, desapareixes. Em vaig sentir invisible i vaig posar una barrera. Em quedava sola al pati llegint ¿Per què havia d’anar a buscar amics?". Al pati hi vivia insults i mirades de menyspreu. "Els meus pares no hi donaven importància; deien que passés d’ells, però a mi m’afectava molt". Té 39 anys i encara li dol parlar de la seva infància. "Preferia estar sola que anar darrere d’algú, de formar part d’un grupet. Sentia que em feien un favor estant amb mi. Jo volia que algú m’escoltés, no només fer el que diguessin els altres. No volia ser menys".

La seva història mostra la doble realitat que han viscut i segueixen vivint molts fills d’immigrants. "No em convidaven a les festes, m’encantava veure les mares cosint els vestits de carnaval... Però la meva no hi era mai", diu amb els ulls entelats. "Ella no n’era conscient. Hi havia una barrera idiomàtica, treballava, tenia altres problemes. Els meus pares van fer el que van poder, no els podia demanar més", resumeix Boujdadi.

En l’adolescència van arribar les amigues i, també, la pregunta. "¿D’on soc? A casa tenia unes normes: no podia sortir de festa. Però les meves amigues ho feien. Tu sempre et quedes fora, però alhora vols que els teus pares estiguin orgullosos de tu... I al final no saps qui ets", diu. "Penses a acontentar tothom. Uns em deien que era una traïdora, que m’havia catalanitzat. I els altres em veien diferent d’ells. Ara ho penso i era una bogeria".

Boujdadi va anar creixent, però la discriminació sempre la va acompanyar. "Quan vaig voler anar a viure amb la meva parella, només ens llogaven pisos als guetos, encara que poguéssim pagar-los. Frenaven la meva llibertat. Et deien: ‘Aquest és el teu lloc’. No ho entenia. ¿Què estava fent malament?". Tot es va arreglar després d’una carta al diari El 9 Nou que la va catapultar a entrevistes amb Josep Cuní o Antoni Basses a TV3 i Catalunya Ràdio.

Notícies relacionades

"L'Eixample és una joia urbanística poc reconeguda de Barcelona"

Catalunya impulsa un pla per remuntar el baix nivell d’anglès

Després va venir el vel. "Ningú m’hi va obligar; fins i tot el meu pare em va dir que no duraria ni dos dies". Encara el porta, tot i que li va tocar viure una cosa molt amarga. Van canviar les mirades. Sentia comentaris al bus. A la feina els usuaris de serveis socials demanaven que ella no els atengués.

Ara té dos fills: la Jana, de 12 anys, i l’Adam, de 7. I ha tornat a passar. "Un dia va sortir una àvia i els nens van començar a córrer darrere seu. La Jana deia que era la festa d’una nena, que hi anaven tots, que no entenia com és que ella era l’única a qui no havien convidat. Jo plorava molt. Les festes d’aniversari són molt importants", diu.