L’escola antisegregació, al límit a Manlleu i Torelló

L’escola Vedruna de Manlleu que va conèixer Jordi Rosanes el 1984 poc té a veure amb la que és avui poc abans de jubilar-se. El seu encara director ha vist com les monges van deixar el claustre i com als anys 90 aquest centre concertat es va sumar a aplicar el model antisegregació perquè totes les escoles del municipi es repartissin, equitativament, el 10% d’alumnes fills d’immigrants. Va ser en el curs 1993-1994, a petició de l’alcalde de Manlleu, el mestre i socialista Ramon Sitjà, que es va voler assegurar que els fills dels immigrants magribins que arribaven al municipi per treballar en la indústria càrnia, amb menys recursos econòmics i idiomàtics, tinguessin amb les mateixes oportunitats educatives que la resta. És el model referent que s’aplica a Catalunya. Torelló, poble veí, va ser dels primers a replicar-ho.

Ara cada any arriben 130 alumnes immigrants a Manlleu. A Torelló, 90. Les Oficines Municipals d’Escolarització s’encarreguen d’equilibrar les aules. A Manlleu, la mitjana és del 40%, però el percentatge va a l’alça. En el curs que comença, el 50% dels nens d’EI3 tindran necessitats educatives especials. A Torelló són el 30%. La majoria són nens nouvinguts d’altres països (Ghana, Senegal, Marroc...) o nascuts aquí de pares migrants, analfabets o amb molt baix nivell educatiu, tot i que també es compten menors amb algun tipus de discapacitat o trastorn.

Les escoles de Manlleu, totes d’alta o molt alta complexitat, aconsegueixen resultats per sobre de la mitjana respecte a aquest tipus de centres, però es troben per sota de la catalana. La taxa d’abandonament prematur frega el 30%, gairebé el doble que la general. Estan un 10% per sota del percentatge d’alumnes que arriben a la universitat, però per sobre de la mitjana en formació professional. "Tenim un elefant a l’habitació, amb dificultats molt bèsties i estem sols. Hem de garantir l’èxit educatiu d’aquests nens, però cada vegada és més complex sense els mitjans adequats", es queixa Puig. També Rosanes demana mitjans. "Són més, però la manta és la mateixa: o tapem el cap o els peus", resumeix.

Sense mitjans per a l’èxit

"Les escoles manifesten que cada vegada hi ha més tensions, que estan al límit", afegeix Muntanyà. Manlleu i Torelló s’encarreguen de finançar extraescolars, beques menjador, material escolar, excursions, colònies... Rosanes treu pit dels seus alumnes d’origen migrant que han arribat a ESADE, els EUA i l’ONU. "Abans els nens immigrants no venien de colònies", recorda Rosanes, agraït dels projectes d’acompanyament acadèmic. "Només necessiten una empenta", insisteix, exposant els èxits i virtuts del model.

El problema és que l’empenta cada vegada és més complicada. "El 80% dels nens que arriben a Torelló han d’anar directament a la classe perquè a l’aula d’acollida només hi ha 10 places. ¿Què fas si t’arriba un nen que no entén res?", es queixa Montanyà. La Generalitat va provar a Torelló un pla pilot amb una aula d’acollida centralitzada per a tot el poble. "Es va acabar i vam tornar enrere", es queixa la regidora. "El problema és de pressupost: necessitem fer actuacions, posar mans, dividir grups, treballar per nivells... Tenim les mans lligades perquè no podem posar tot el pressupost que necessitem", coincideix Puig, en un consistori que està fent retallades.

A Torelló també s’han adonat que les aules estan sent un reflex de la societat. "De petits es fan tots amb tots, però a mesura que creixen, a 5è, 6è i a l’ESO, es creen grupets: molts són nens nascuts aquí, però per ser fills de qui són ja estan exclosos", explica Carme Camprubí, tècnica d’escolarització. Després d’un estudi, assenyalen les causes. "Arran dels imputs que els arriben de casa, de fora de l’escola, els alumnes van posant barreres". L’estigma també surt dels mestres. "Veiem la pell fosca i ja pensem que no arribaran a res, els tallem les ales". I això té conseqüències. "Alguns alumnes es tanquen en ells mateixos i d’altres reaccionen amb mals comportaments per cridar l’atenció", continua Camprubí.

Un mirall de la societat

Els alumnes de Torelló i Manlleu són un mirall del que passa fora. En Joan i en Quim, jubilats de 73 i 64 anys, prenen la fresca a l’entrada del poble. Rebutgen el canvi social provocat per l’arribada de població migrant. Tot i que cap és fill de Manlleu. El primer, fuster, va arribar de Mataró. L’altre, paleta, de l’Esquirol. "Però és diferent, a aquesta gent no els pareixen, els caguen", comença en Joan. "Manlleu ja no és el que era, és inhabitable", es queixa en Quim.

Notícies relacionades

"L'Eixample és una joia urbanística poc reconeguda de Barcelona"

Catalunya impulsa un pla per remuntar el baix nivell d’anglès

Assenyalen la inseguretat, la por de sortir de nit, les ajudes exagerades... La filla d’en Quim és responsable de serveis socials. Fa mesos que no parlen perquè ella l’acusa de racista. "Jo sortiria al balcó amb la meva escopeta i en una hora en netejava cent", continua en Joan. Ho diuen sense ironia, amb el rostre impassible. "És així de senzill", afirmen.

A Torelló, la Jenny, l’Alba i la Carla no dubten a criticar el model de repartiment en què han estudiat. "Ja que venen aquí i els donem l’oportunitat... que treballin", conclouen aquestes joves d’uns vint anys des de la terrassa d’un bar regentat per un veí xinès. "No s’esforcen –asseguren– només busquen embolics".