El dol més complex: com abordar el suïcidi entre els supervivents?

Alguns tipus de morts impacten molt més en l'entorn. I una que les que deixa una petjada inesborrable és, sense cap mena de dubte, el suïcidi, la primera causa de mort no natural a Espanya i que, en els últims anys, afecta de forma molt preocupant als joves d'entre 15 i 29 anys. Un tipus de mort que constitueix ja un problema de salut pública, que viu envoltada de molts tabús i la prevenció és un dels reptes que té per davant la societat.

“Avui seria impensable no posar-se el cinturó de seguretat o anar en la moto sense casc. Vam aprendre que aquests gestos salven vides. En el suïcidi, hem d'aprendre a canviar la nostra actitud davant el patiment emocional o quan se sospiti que alguna cosa no va bé en algú. Parlar és la millor prevenció”, explica Cecília Borràs, psicòloga i presidenta de l'entitat Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS), amb la qual Mémora col·labora des de fa 12 anys, i a més és supervivent del seu fill, que es va treure la vida amb 19 anys.

Segons les dades de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya, el telèfon 061 Salut Respon va atendre l'últim any 33 trucades diàries, un 16% més que l'anterior. I, en els dos anys que aquest recurs posat en marxa per la Taula de Prevenció del Suïcidi (TPRS), ja fa dos anys, ha atès 23.000 consultes. Un servei que, a més, té l'objectiu de trencar l'estigma. “El silenci sobre el suïcidi i la seva prevenció ha costat, i costa, milers de vides cada any. És inconcebible que avui dia, en la preuada societat del benestar, es normalitzi aquesta situació. És encara un fracàs social”, apunta Borràs.

El dol dels supervivents d'un suïcidi

Els supervivents són les altres víctimes d'aquesta problemàtica i, en moltes ocasions, les més oblidades. Si el dol per una mort sempre és dur, el del suïcidi és pitjor. “No hi ha paraules per a descriure aquest dolor tan insuportable i que la teva ment és incapaç de comprendre. La vida et canvia per sempre”, assegura Borràs. La diferència principal, segons la psicòloga i presidenta de DSAS és el preguntar-se “per què i quina influència he tingut jo en la seva decisió”. “Els sentiments de culpa i preguntar-se com podia evitar-ho, els de vergonya pel què diran, d'abandonament… Passa molt de temps fins que s'accepta que es tracta de preguntes que mai tindran una resposta clara”, apunta.

La presidenta de DSAS assegura que començar a elaborar aquest tipus de dol és complicat per, precisament, no entendre la situació. “L'elaboració comença per tenir paciència amb un mateix i poder conèixer a altres persones que han viscut una experiència similar, coneixent com han sobreviscut ells”. Sobre la superació, la psicòloga parla d'aprendre a conviure. “No sé si es tracta de superar-ho o no. Crec que he pogut conviure amb la meva experiència de dol i que m'ha ensenyat a conviure amb el meu fill d'una altra manera, m'ajuda a seguir endavant sense que, per això, no el tingui present cada dia. No em fa mal, m'acompanya des de la serenitat”, afegeix.

Atenció al dol dels supervivents

Després del Suïcidi – Associació de Supervivents va néixer l’any 2012 i Serveis Funeraris de Barcelona – Mémora es va sumar des de l'inici. Les primeres sessions familiars i els primers grups de dol per suïcidi que va oferir l'entitat van ser en l'Espai de Suport que tenia Mémora en Nou Barris-Horta. Actualment, ja es dona cobertura també a Girona i Tarragona.

“Portem més de deu anys compromesos amb aquesta mena de pèrdua i continuem reforçant el fet que totes les famílies tinguin la informació necessària”, expliquen des de Mémora. “Els nostres professionals identifiquen a aquelles famílies que puguin tenir necessitat de rebre acompanyament i suport al dol. Una mort per suïcidi ho requereix; igual que ocorre amb una mort sobtada o la pèrdua d'un infant”, afegeixen.

Entre els serveis d'acompanyament i suport emocional de Mémora destaquen l'atenció telefònica gratuïta d'un equip de psicòlegs, l'atenció individualitzada, els grups de dol i una comunitat web. En el cas del suïcidi, es deriva a les famílies a DSAS per a sumar-se al seu grup de dol i rebre atenció psicològica especialitzada. “En moltes ocasions no podem saber que la mort ha estat per suïcidi, a causa del tabú. Algunes famílies ho amaguen i diuen que ha estat per un altre motiu”, apunten des de Mémora.

Les causes del suïcidi i els estigmes que l'envolten

Les causes darrere d'un suïcidi són molt diverses. Els problemes de salut mental com, per exemple, la depressió; els problemes d'addicció a substàncies, una situació estressant que es vegi com a irresoluble, malalties cròniques que cursin amb molt dolor, la solitud no desitjada o haver tingut temptatives prèvies, entre moltes altres.

Els mites, segons la presidenta de DSAS, “han donat una explicació simplista que convida a la resignació de no fer res per a prevenir-ho”. “Estigma significa marca. El suïcidi està marcat pel silenci, pels mites i algunes creences falses”, afegeix la supervivent.

Com prevenir el suïcidi?

Actualment existeixen diferents iniciatives per a intentar abordar la problemàtica. A més de 061 Salut Respon, atès per un equip interdisciplinari de 70 psiquiatres, infermers i psicòlegs, entitats com DSAS fan una labor de prevenció molt important. Ho fan des de la difusió de materials per a detectar el risc de suïcidi, en l'àmbit de la sensibilització i la prevenció del suïcidi i col·laborant en projectes de l'administració.

Així, per exemple, i amb motiu del Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi que se celebra cada 10 de setembre, aquest dilluns l'entitat va organitzar una taula rodona a la sala d'actes Hub Social Fundació Bofill per a abordar la coordinació entre els diferents professionals d'urgències i emergències en actuacions entorn la conducta suïcida.

“Quan una persona ens digui que “no puc més” o “que estic fart o farta de tot i que un dia…”, hem d'aprendre a parar i escoltar, a no infravalorar el que ens estan dient perquè aquestes frases poden ser alertes. Ajudem a buscar ajuda professional. Avui existeixen telèfons de prevenció del suïcidi, on les persones que poden estar en una situació de risc poden parlar amb seguretat i confiança sobre les seves preocupacions o problemes sense que ningú les jutgi pel que diuen”, explica Borràs.