Aina Tarabini: "Hi ha hipocresia amb l’FP: tothom diu que és molt bona però no per als seus fills"

Cap fenomen educatiu és unicausal; però sí, l’orientació és absolutament necessària, tot i que això no vol dir que sigui suficient. Fa falta, també, més oferta pública per exemple.

D’aquests més de 31.000 alumnes, les famílies que s’ho han pogut permetre se n’han anat a la privada. La resta són els que tenen més risc d’acabar abandonant.

El diagnòstic és clar: si no garanteixes una plaça pública, o de servei públic, per a tots els estudiants, estàs fent que la desigualtat econòmica tingui un pes fonamental. Això no vol dir que a tots els barris hi hagi d’haver tota l’oferta de totes les especialitats, però si tenim un desajust entre oferta i demanda i la solució que troben les famílies és portar-los a un centre privat, el capital econòmic és el que acaba explicant que uns acabin estudiant i d’altres no.

Quan parla de servei públic, ¿es refereix per exemple a la possibilitat d’oferir beques per a les escoles privades?

Em refereixo que no exclogui l’alumnat per les seves capacitats econòmiques, ja sigui amb beques, amb la gratuïtat de la matrícula o els materials, amb les despeses vinculades al desplaçament...

¿Les beques són suficients?

No. Hi ha consens que fan falta més i millors beques per sostenir el cost econòmic que implica estudiar.

Deia que no cal un centre d’FP a cada barri. Els sindicats van criticar els nous centres integrats perquè asseguraven que allunyar l’oferta dels barris fomentava l’abandonament prematur. ¿Vostè ho creu així?

És evident que el territori importa. No només en termes econòmics, sinó també simbòlics, de pertinença. Hi ha mobilitats que es fan entre els mateixos barris, tot i que les distàncies siguin més grans, perquè formen part de la mateixa continuïtat simbòlica. Hi ha vincles emocionals amb els territoris i això és important, perquè, si no, es cau en un discurs simplista. ‘Barcelona és una ciutat on tots els joves es poden moure; facilitem beques de transport...’. Tot això és veritat, però és evident que hi ha una desigualtat en aquesta distribució territorial de l’oferta en la mateixa naturalesa del batxillerat i els cicles formatius.

No la segueixo.

Els batxillerats tenen poques especialitats i s’ofereixen als centres d’ESO, així que sempre tindràs un batxillerat a prop. No obstant, l’FP té moltíssimes famílies. La clau està a analitzar-ho en relació amb el que passa amb el batxillerat. Jo tornaria a un model 6 a 16 anys (primària i secundària) i després en faria un de 16 a 18 anys on tant el batxillerat com l’FP estiguessin integrats. Llavors sí que hi hauria igualtat d’oportunitats per al post 16. No sembla que anem cap a aquest model.

No. Anem cap a adaptar l’oferta al teixit productiu de cada territori...

És evident que l’FP en particular, i el sistema educatiu en general, no pot viure d’esquena al món i seria surrealista fer veure que una cosa no està relacionada amb l’altra, però tot no pot dependre només de les necessitats de l’empresa. Quan fas una oferta has de tenir en compte a quin barri l’estàs fent. No hi ha cap política educativa neutra. No és només una qüestió de què vol l’empresa avui: també és quin model de ciutadà volem demà. Sembla que ens estranyem que els joves no se sentin atrets per l’FP manual si implica molta feina, i no ens adonem que probablement és perquè durant la seva escolarització se’ls ha dit que el que és manual no és valuós. ¿Com es pot crear vocació per a una cosa que no té valor públic?

¿No el té? És comú sentir expressions com a ‘ui, un lampista sí que es guanya bé la vida’.

En abstracte, sí, però no sé si en concret. No sé quantes famílies en realitat volen que els seus fills siguin lampistes. Crec que aquí hi ha una certa hipocresia d’‘ui, sí, que bona que és la formació professional, però per als meus fills no’.

Un altre gran repte de l’FP és lluitar contra el biaix de gènere. ¿Què fem perquè ells vegin més enllà de voler ser mecànics i elles perruqueres?

Notícies relacionades

Els forenses resolen que Dominique Pelicot ha de declarar en el procés

Salut vacunarà 65.000 nadons contra la bronquiolitis

Acabar culpant el jove per haver triat aquesta opció és injust. Els responsabilitzem d’una qüestió estructural. Hem de treure la culpa dels discursos educatius. Aquí hi ha una paradoxa. Si mires les dades dures, les dones semblem les més beneficiades del sistema. Tendim a abandonar i suspendre menys. Però si vas a les coses més petites, moltes investigacions mostren que els nois es continuen considerant més intel·ligents amb els mateixos resultats. O més naturalment talentosos per a l’àmbit científic. En temes d’orientació, amb una mateixa nota, es tendeix a derivar més noies cap a magisteri que a nois. ¿I què passa amb les que acaben abandonant, quan són una minoria en el seu col·lectiu? ¿Com es gestiona la identitat femenina de ser una estudiant a qui no li agrada l’escola?

¿Què més es podria fer per reduir l’abandonament?

És bàsic com es construeixen els vincles escolars a l’ESO. Molts joves no senten que l’escola sigui un lloc on puguin aprendre. S’ha de mirar aquí.