"Només en un país islàmic em sentiré com a casa"

Són dos quarts de deu del dilluns 8 de juliol. Una cinquantena d’homes acudeixen a la mesquita de Vic. És l’hora del Maghrib, una de les cinc pregàries que marca l’islam als seus fidels. A la part del darrere es troben tres joves: el Iouseff, l’Aboubaker i el Iassin. Xandall, xancletes i gorra. Han nascut a Vic, però assumeixen que són marroquins. El seu somni: viure en un país islàmic. "No puc estar en un lloc que no em vol acceptar, només en un país islàmic em sentiré com a casa", explica un d’ells. Les seves històries són el símptoma que alguna cosa s’ha trencat. Escoltar-los fa pensar que han trobat un refugi en la religió. Crescuts enmig d’una contradicció, l’islam sembla ser un dels llocs on se senten segurs.

El Ioussef porta el cap rapat, vesteix xancletes Ralph Lauren, pantalons de xandall i una gorra New Yorker. El Iassin té el cabell negre, ondulat. Una samarreta negra de màniga curta i vambes Nike. L’Aboubaker s’ha enfundat en una gel·laba, la túnica tradicional. Porta mitjana melena i li creix una barba negra. Tenen 19, 20 i 21 anys i parlen en català amb accent de la Plana. Els seus pares són uns de tants marroquins que van arribar per treballar i que, per cert, no els acompanyen en la pregària vespertina. Han anat a l’escola concertada, han arribat a batxillerat i ara estudien Formació Professional de Finances i Administració d’Empreses i Enginyeria Química a la Universitat de Girona.

Integració "impossible"

"Hem nascut i crescut aquí, sí, però aquesta no és la nostra terra", es presenta el Ioussef al sortir de la pregària, a punt de pondre’s el sol. Lamine Yamal és un referent per a molts joves del barri. No per a ells. "Si fem alguna cosa dolenta som marroquins, però si en canvi marquem gols, si fem una cosa bona, llavors sí que volen que siguem espanyols", es queixa el jove. "La integració és impossible. Mai m’he sentit integrat aquí, però quan vaig al Marroc em sento com un més: hi ha la mateixa creença, ideologia, vestimenta. Hi estàs més tranquil", resumeix el més gran dels tres, l’Aboubaker.

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Del seu pas per l’escola no tenen un bon record. "Et tracten molt diferent des del principi. Saps que no ets com els altres", indica el Iassin. L’Aboubaker ha fet un flashback a la universitat. "És com si estiguessis al marge; tothom va a la seva i no et pots incloure en cap grupet". ¿Per què? "A l’ESO encara, perquè tens ganes de jugar a futbol, sortir amb els altres nens. Però, al fer-te gran, la gent comença a sortir de festa i emborratxar-se. I jo, com a musulmà, no puc permetre’m aquests hàbits", diu. "És molt difícil interactuar amb gent així. No pots mantenir una amistat gaire profunda perquè les ideologies són completament diferents. I quan els rebutges és com si els estiguessis dient: ‘surt d’aquí, no vull estar amb tu’".

Unes paraules que el Ioussef i el Iassin també fan seves. "Jo m’avinc amb els catalans, però ens hem separat perquè em demanaven sortir de festa i es van cansar que els digués que no". Al final vas amb gent que té els mateixos interessos que tu", afirma el Ioussef. "Tampoc em sento malament per això. A nosaltres ens fiquen a tots al mateix sac: la gent et veu i aparta el bolso, a l’escola ens tenien por, ara no volen llogar-nos un pis pels cognoms. El meu pare va patir i jo he patit", remarca el jove Ioussef.