Vic de primera i Vic de segona: "L’altre costat del riu no importa"

Va ser en aquesta ciutat on, fa més de 500 anys, es diu que es va tastar la primera llonganissa catalana. No és casualitat que Vic, el seu polígon industrial i els seus pobles limítrofs, siguin l’epicentre de les indústries càrnies. En aquesta comarca viuen (i moren) més porcs que persones. Nigèria, Gàmbia, Ghana, Guinea, Índia. Els treballadors d’escorxadors i sales d’especejament procedeixen de l’Àfrica i Àsia i viuen al Vic2. "Al centre històric hi ha les classes acomodades", situa Lamzab. La frontera entre el centre de Vic i el Vic2 la traça el riu Gurri, un afluent del Ter. Oficialment no existeix el nom del Vic2. Però a la vora del Gurri tots assumeixen el Vic de primera i el Vic de segona.

Evolució del barri

Els primers habitants del Vic2 i de la resta d’edificis que es van construir al seu voltant van ser immigrants de la resta d’Espanya. Entre els 80 i els 90 van arribar els magrebins. "Jo vaig ser dels primers, vaig venir a treballar en la construcció i a les fàbriques de pells. Molts se n’anaven a les càrnies", explica Anssa Mimouni, president de la junta de la primera mesquita de la ciutat, ubicada en aquest barri. "Quan vam arribar, els catalans ens tenien por. Has de treballar més que els altres. Hem patit molt", recorda.

La mesquita compta amb 500 fidels i la ciutat supera les 30 entitats religioses, amb 40 centres de culte. Mimouni diu que els joves, la segona i tercera generació, estan fent una bona integració. "Però l’Administració no els tracta bé, els infravalora. Necessiten referents, com un Barack Obama a la catalana", proposa aquest home.

És també al Vic2 on un dimarts d’estiu, a les sis de la tarda, desenes de nens atapeeixen les places, parcs i patis escolars oberts en vacances. El color de pell, les túniques, els vels i els idiomes que es parlen mostren un veïnat que pocs relacionarien amb la capital d’Osona. "A Vic2 et sents estranger a la teva pròpia ciutat", assumeix una veïna del centre. "És com si viatgessis a un altre lloc. Mai pensaries que allò és Vic", afegeix el Marc, que és "de Vic de tota la vida".

El planter del futbol

Jordi Pérez i Modest Senmatí són dels pocs rostres de pell blanca que recorren aquests camps. El president i director esportiu del Club de Futbol Athlètic Riudeperes, a Calldetenes, veuen els seus jugadors i sondegen possibles fitxatges. "La natalitat està baixant i ens quedàvem sense planter, fins que vam anar a buscar els nens dels suburbis de Vic. Va ser pura supervivència", admet Pérez.

Aquesta necessitat ha canviat trajectòries. "L’esport ensenya valors i els treu del carrer, on és més fàcil caure en els vicis perquè els seus pares no són prou presents", recalca Pérez, que ha vist xavals caure en la delinqüència quan la família va deixar de pagar la inscripció. Aquest entrenador porta al seu cotxe els nens als entrenaments i partits. "Els pares no s’impliquen, prioritzen l’església abans que les activitats dels seus fills", diu Senmatí. "Necessitem que canviïn el xip, que, per exemple, durant el Ramadà els donin menjar per poder entrenar", afegeix Pérez.

Senmatí entrenava abans el Riuprimer, l’equip de Vic. "Si portes molts immigrants allà els pares s’enfaden. Ara em diuen: Et portaria el meu fill, però serà l’únic blanquet". "També ens pregunten si els nens són segurs. Parlem de nens de 10 anys. Vic és racista i classista, uns se senten superiors als altres", assegura Pérez. Senmatí explica que els nens del seu antic equip són a la platja, de vacances o jugant a videojocs. No trepitgen aquests parcs.

Però el futbol, de vegades, aconsegueix l’impossible. A Vic2, a un bar marroquí, l’expectativa és màxima. Xavals, i no tan xavals, miren l’Eurocopa: Espanya contra França. "Durant el Mundial vaig amb el Marroc, però ara recolzo a Espanya", diu el Reda, un menor de 16 anys de pares magribins nascut a Vic, en català perfecte. El canvi d’equip té nom i cognoms: Lamine Yamal. "És com nosaltres, és el millor. Espanya depèn d’ell", diu.

Èxtasi i cop de realitat

Té els cabells arrissats, els ulls marrons i la pell fosca. El seu pare va arribar a Vic fa dues dècades per treballar als escorxadors. Salta del seient quan Yamal marca el primer gol. La celebració és pur èxtasi. Després torna la realitat. Ell i els 15 adolescents amb qui mira el futbol han estudiat a l’escola Vedruna de Vic, concertada i al límit del Vic2. "És com que ens hem d’integrar aquí, tot i que hem nascut a Vic, hem de fer el que fan els catalans", diu.

La llista d’exclusions és llarga. "No ens van deixar participar en les olimpíades del col·legi per fer el Ramadà i les noies pensen que els farem mal", afirma. "A més, el vigilant ens segueix a l’entrar a una botiga", retreu el Bilal, que viu a Vic des dels 4 anys. A l’acabar el partit, desapareixen. Tots estudien graus de formació professional i a l’estiu treballen.

Marta Serrarols i Anissa Lamzab, directora i mediadora del CAP El Remei, s’encarreguen de traduir i atendre aquests joves, els seus pares i el barri. Aliança Catalana ha carregat contra el centre amb cartells que estan en cinc idiomes, també en àrab. "No podem posar barreres idiomàtiques, hem de procurar la millor atenció i facilitar que els pacients vinguin", defensa Serrarols.

Cada vegada més immigrants

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El 36% dels usuaris són immigrants. "I la xifra creix cada any. Són les persones que fan el treball que ningú vol i tenen més dificultats socials. Però ho vivim com una oportunitat", respon Serrarols. "El problema és que estan desvinculats socialment. Es dediquen a treballar i a descansar", explica Lamzab, que promou projectes com la gimnàstica a l’aire lliure de dones magribines (eren oberts a tots, però ningú més es va voler apuntar), tradueix a la consulta i adverteix de casos de violència masclista, entre altres funcions. "Soc un pont entre ells i el CAP", resumeix.

Aquest centre veu diàriament les lesions provocades pel treball a les càrnies. "Les mútues no els assumeixen", apunta Serrarols. També atén les discapacitats que no troben sortida. "Les ajudes dels serveis socials són molt limitades", es queixa. Els problemes bucodentals dels nens són un problema de salut pública. "Molts només miren la tele del seu país, estan desconnectats dels missatges de prevenció i hem de fer-ho nosaltres", segueix Lamzab. L’Ajuntament de Vic ha declinat parlar amb EL PERIÓDICO, però ha facilitat un dossier amb els 20 projectes que porten a terme per a migrants.