‘Boomer’ entre meduses

Em direu que a tots els que tenen la sort de viure prou els passa el mateix al fer-se més grans. És veritat. Però també ho és que és ara quan la ciència llança cants de sirena de poder arribar als 100 anys de vida fàcilment. Centenaris, penso, ¡però si són els meus amics sexagenaris els que se’n van! ¿Per què la salut i l’esperança de vida, quan baixem al detall personal, apareixen gairebé com a fruit de l’atzar?

Algunes meduses, com les hidres, no envelleixen. Les balenes i moltes tortugues poden viure 200 anys. A Suècia hi ha una pícea, un tipus d’avet, amb 9.550 anys de vida. ¿Volem ser eterns o gairebé immortals com les meduses i aquests arbres? ¿O preferiríem tenir a les mans l’interruptor de la vida per decidir quan ens fem fonedís? Viure tant temps com vulguem en les millors condicions físiques, psíquiques i socials: aquesta és la triple definició de salut. ¿Algú té el manual d’instruccions?

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A la recerca de respostes, converso amb els investigadors savis i divertits Salvador Macip i Manel Esteller, autors d’El secret de la vida eterna. A l’escoltar-los, el meu jo individual s’esvaeix. Només soc un simple membre d’una espècie, que ha vingut a aquest món amb dos deures: reproduir-se i viure prou per fer-ho. Després, la nostra feina existencial ha arribat a la fi. Punt i a part. ¡Quina lliçó d’humilitat!, penso. No podem vèncer la mort, continuen, però sí que podem modular la vellesa. I després aquests dos científics reciten allò de menjar sense excessos, exercici físic, poca proteïna animal, millor peix, oli d’oliva i res de fumar. Afegeixen que tenir una vida social i familiar rica i feliç comporta que en el futur es puguin evitar malalties com la demència. Però que la ciència de la vellesa és jove: només té 10 anys i molt a aprendre.

Potser la perplexitat que em produeixen aquestes prediccions d’esperances de vida centenàries o la suposada modulació de la vellesa, contrastades amb morts pròximes que em rebel·len, no té raó de ser: no hi ha cap contradicció. A la fi, sabem, però ens costa assumir que som mortals, naixem vulnerables i, amb sort, envellim en salut. Vaig envejar l’escriptor centenari Josep Vallverdú quan, mirant-me als ulls, va somriure. Em va dir que no tenia por de la mort, a punt per acariciar la seva dona. El vaig sentir en pau i irradiava alegria.