L’esperança de vida creix a Espanya dos anys per dècada

Són dades presentades ahir a la tarda en la jornada Anàlisi de la longevitat del Col·legi d’Actuaris de Catalunya (CAC). Per arribar a aquestes conclusions, l’escola ha analitzat un total de 17,2 milions de dades, que es corresponen a totes les morts a Espanya entre 1975 i 2022. Les fonts són el Registre Civil del Ministeri de Justícia. La longevitat té un impacte en el sistema públic de pensions, en les pòlisses d’assegurança, en les empreses i en l’estalvi individual, segons aquesta entitat, que treballa amb les matemàtiques i l’estadística.

"Els actuaris apliquem models estadístics i matemàtics per a l’avaluació de riscos, i un d’aquests és la probabilitat de mort. Per a això utilitzem taules de supervivència publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que tenen l’experiència acumulada de totes les morts a Espanya fins al 2020. Amb aquesta taula intentem predir el futur", explica Jaime García Moral, director del grup de treball de longevitat del Col·legi d’Actuaris de Catalunya que treballa per a la consultora Novaster.

L’alimentació, l’exercici físic, la zona en què es viu, el poder adquisitiu i la sanitat són algunes de les variables que influeixen en la longevitat d’una persona. Els actuaris, precisa García, saben "analitzar números i algoritmes", ofereixen "resultats contrastats", però no tenen respostes concretes per als perquès. A continuació, algunes de les conclusions a les quals han arribat.

"Indubtablement vivim més", assegura García. L’edat de mort s’ha allargat deu anys en mig segle (a dos anys per dècada). I les dones es mantenen vivint més que els homes. "Allò que ens asseguraven que amb l’accés d’elles al món laboral es reduiria aquesta bretxa no ha sigut així. Hi continua havent cinc anys de diferència entre l’esperança de vida d’una dona i la d’un home", explica aquest actuari. L’esperança de vida al néixer a Catalunya i Espanya és de 86,1 anys en les dones i de 80,8 en els homes.

Malgrat tot, prossegueix García, el "límit humà" de vida se situa "en un entorn molt pròxim" als 115. "Els números semblen indicar que biològicament no podem viure més", apunta. La catalana Maria Branyas, la persona més anciana del món, va morir el passat 20 d’agost als 117 anys i 168 dies. El "rècord mundial" continua recaient en Jeanne Louise Calment, una francesa que va morir el 1997 als 122 anys i 164 dies. Per cada home que arriba als 100 anys hi ha quatre dones. "La meva aposta és que no podem, biològicament, viure més dels 115 anys", indica García.

Segons el doctor Iván Ibáñez, expert en Medicina Nutricional, Esportiva i Metabolisme, aquest "límit" d’edat, que ell situa entre els 115 i els 120 anys, "sembla estar relacionat" amb factors genètics i amb el desgast cel·lular que s’acumula amb el temps. Ibáñez obre fins i tot la porta que aquest límit arribi a superar-se: "Els avenços en medicina regenerativa i tecnologies antienvelliment podrien desafiar aquest sostre en el futur no gaire llunyà", afirma.

Aquest metge veu "probable" que l’esperança de vida continuï augmentant, tot i que "possiblement a un ritme més lent". "En els últims segles, els avenços en la medicina, la higiene i la nutrició han sigut els principals motors d’aquest creixement", explica. En el futur, s’espera que les innovacions en medicina personalitzada i la biotecnologia tinguin també un "impacte significatiu". No obstant, adverteix Ibáñez, factors com el canvi climàtic, la desigualtat socioeconòmica i l’aparició de noves malalties hi podrien influir de manera negativa.

L’anàlisi també reflecteix que a l’interior d’Espanya "es viu més". Zamora, Segòvia i Sòria són les tres ciutats on l’edat mitjana de mort és més elevada (84,5 anys). Per contra, Cadis, Màlaga i Almeria (al sud i a la costa) són els tres amb l’edat mitjana de mort més curta (78,3 anys). Hi ha fins a sis anys de diferència entre unes i altres. Algunes comarques rurals de la província d’Ourense, l’única gallega d’interior, són de les més longeves del món. Ourense és la província d’Espanya amb més persones centenàries.

Segons el doctor Ibáñez, hi ha "diverses teories" que intenten explicar aquest fenomen. Una és que les zones interiors tendeixen a tenir un cost de vida més baix, "fet que podria correlacionar-se amb menys estrès financer". A banda d’això, les dietes i els estils de vida més rurals "poden estar associats a hàbits més saludables", com més activitat física i una "alimentació menys processada". "A la costa, en canvi, les ciutats tendeixen a ser més grans i denses, cosa que pot portar a més contaminació, estrès i un accés desigual als recursos de salut", precisa aquest metge.

La sostenibilitat, el "repte"

Notícies relacionades

El mes de naixement marca l’esperança de vida d’una persona

‘Boomer’ entre meduses

Com explica Ibáñez, el retard de la vellesa té "implicacions importants" per a la societat i l’economia. "Amb persones grans que gaudeixen de bona salut fins als 70 o 80 anys, estem veient una redefinició de la jubilació i l’envelliment. Això pot reduir la pressió sobre els sistemes de salut a curt termini i permetre que les persones es mantinguin actives i productives durant més temps", explica aquest metge.

Però el doctor també reconeix que aquesta realitat planteja "reptes", com la sostenibilitat dels sistemes de pensions, l’accés a oportunitats laborals per als més joves i la necessitat de repensar la planificació urbana, l’educació i els serveis socials.