Laura Camps: "No pot ser que l’adaptació escolar sigui a costa de les teves vacances"

"Una mare teletreballant que recull la seva filla després d’una hora d’adaptació escolar... ¿Potser et creus que se’n va al parc perquè continuï jugant i saltant una altra hora i després li proposa una activitat de psicomotricitat fina? El més probable és que se l’emporti a casa de pressa i corrents i li posi Frozen 1, 2 i 3 mentre assisteix a dues reunions i prepara un informe". Així retrata Camps (@congafas__) les dificultats que comporta per a les famílies la discutida setmana d’adaptació dels més petits.

325 comparticions, 2.039 likes i 171 comentaris al seu mur (i molts altres més per privat). El tema importa.

Amb gairebé totes les meves amigues mares que ho han viscut, o ho estan vivint, sempre fem comentaris sarcàstics en els grups de WhatsApp. No sobre l’adaptació en si, que trobo que és una gran iniciativa, però sí sobre com és d’impossible muntar-s’ho. I cada any hem anat vivint aquests comentaris amb sorna i rialles, i aquest any vaig dir un parell de vegades: "Bé, aquest tema de l’adaptació l’haurem de tractar". Una amiga em va dir: "Fes el favor de fer un post". I m’hi vaig llançar. Quan en parles al teu voltant, t’adones que tothom té els mateixos problemes. A la feina tothom està fent malabars i t’adones que no ets tu. I al final hi poses paraules.

Paraules, humor i visibilització d’un problema.

Em va influir molt l’assaig de Helen Hester que vaig llegir aquest estiu sobre el temps i la feina i què fem després de la jornada laboral. Ella diferencia el treball productiu, el domèstic i el reproductiu. Això ha fet adonar-me de tot el que és treball.

Imagino, a més, que en entorns menys privilegiats la situació es complica.

L’adaptació, al capdavall, és una normal social. Al final, tu no vols estigmatitzar-te o desmarcar-te com la família que no la farà, per molt que estiguis en una situació molt precària i molt complicada. Tothom fa l’adaptació. ¿Com dic a la mestra que no? Per això fins i tot les famílies que ho tenen pitjor troben la manera d’enviar la veïna, l’àvia, la tia, qui sigui, a buscar la criatura. Però aquesta no és la solució. Diria que la pressió social per complir la norma passa per sobre de tots els problemes logístics que et pot generar.

També perquè no es presenta com una cosa voluntària. És així.

És clar, tot i que també ho entenc, perquè si fos voluntari ningú ho faria. ¿Qui té la vara de mesurar de quina família pot i quina no? A més, aquí s’obriria una altra bretxa. La família que s’ho pot muntar ho farà i les altres no. Al cap i a la fi, el fet que sigui obligatori no crec que ho empitjori. És una mesura harmonitzadora. Si no potser jo podria considerar que no m’ho puc muntar, i bé que ho he fet. Que donin per fet que és obligatori ja està bé. El problema és un altre.

Per als que no ho han llegit: ¿pot resumir la seva tesi?

El resum seria que la política de millorar l’arribada dels nostres petits als seus nous centres educatius posant el seu benestar en el centre és un avenç fantàstic, però que s’ha fet sense dotar-ho d’una assignació econòmica, que al final recau en el poder adquisitiu de les famílies. Perquè, o perds vacances, que és temps lliure, o perds diners. I no hi ha cap mena de suport estatal per recolzar les famílies perquè puguin fer aquesta adaptació. Una política que s’implementa sense dialogar amb els afectats, sense veure quins problemes genera i sense dotació econòmica és una broma.

Posa l’exemple dels cotxes.

Sí, crec que s’entén molt la comparació. Si prohibim d’un dia per l’altre tots els cotxes de gasolina sense donar a la gent suport econòmic per poder-se comprar un cotxe elèctric o mesures per poder teletreballar –és a dir, sense implementar tota una sèrie de mesures perquè aquest canvi fos realitzable–, la gent només hi veuria problemes perquè de sobte no podria circular. I, malgrat que tothom estaria d’acord amb els beneficis de la prohibició, es crearia un problema. Amb la setmana d’adaptació passa el mateix. És un problema logístic, econòmic i de temps.

En principi el problema està més que identificat. I la solució, també. Apunta que podria passar per les famoses vuit setmanes per a atencions.

Hi ha molta gent que creu que les vuit setmanes podrien ser una solució. Que no vol dir que sigui l’única. Però les vuit setmanes depenen dels pressupostos, que es van prorrogar, i ara s’estan tornant a negociar... La qüestió és que les vuit setmanes per atencions no haurien de dependre dels pressupostos. ¿T’imagines que les baixes de maternitat depenguessin dels pressupostos?

Notícies relacionades

El virus del Nil suma a Sevilla una vuitena víctima mortal

Una segona Lluna durant gairebé dos mesos

¿Creu que és perquè les famílies no fan por als polítics?

És més que el sistema està pensat de tal manera que les criatures són propietat privada de les famílies, i és cosa teva si tens fills, ja t’espavilaràs.