Lucas Gortazar: "Sempre és millor tenir dos docents en una aula que reduir la ràtio"

Una cosa dolenta està passant quan més de la meitat dels nens i nenes de 10 anys del planeta no són capaços de comprendre un text net. Això vol dir que l’escolarització i l’aprenentatge no van de la mà. ¿Per què es dona aquesta crisi de l’aprenentatge? Director de l’àrea d’educació del centre de Polítiques Econòmiques d’ESADE (EsadeEcPol), Lucas Gortazar reflexiona sobre aquest tema al seu nou llibre Educació universal (editorial Debate), escrit amb el catedràtic de Didàctica i Organització Escolar Juan Manuel Moreno.

Mai hi ha hagut més debat social sobre l’educació ni més presència mediàtica de pedagogs i professors. Però l’èxit del sistema educatiu continua sense estar del tot garantit. Un dels culpables és l’alt nivell de segregació. ¿Com es pot combatre?

Sempre s’ha pensat que escolaritzant els nens estava tot solucionat. Però l’escolarització no es tradueix sempre en aprenentatge. Sort que a Europa aquesta no traducció només afecta un 15% de l’alumnat. A l’Àfrica és un 80%. ¿Per què? La segregació és una causa. Però una segregació que no és com l’entenem habitualment a Espanya, sinó una segregació de les oportunitats, del bon professorat en un determinat centre i l’esforç de les famílies. La paradoxa de l’educació universal és que, a més igualtat d’oportunitats, més desigualtat de resultats. D’aquí ve la sensació d’alarma i crisi. Queda molt per fer.

Per exemple, repensar el concepte de meritocràcia.

La crisi d’aprenentatge genera desafecció. Són els desencisats, els que s’adonen que la promesa de l’educació no s’està complint. Portat a l’extrem, pensen que és una estafa i que la meritocràcia són els pares. Però, igual com passa amb la democràcia, no hi ha una alternativa millor a la meritocràcia. El que sí que podem fer és fer-la més perfecta. Avui és imperfecta perquè qui té avantatge de casa, té avantatge a l’escola. Les crítiques a la meritocràcia es resolen amb més oportunitats, més educació infantil de qualitat, millors docents on més necessaris són, més passarel·les d’aprenentatge per als que no van bé i més expectatives acompanyant l’alumnat amb més dificultats. Tot això són polítiques educatives.

El problema és que els docents s’enfronten a aules molt complexes i hi ha escassetat de recursos per atendre la diversitat, nanos amb dificultats d’aprenentatge o amb problemes de conducta o socioemocionals.

Si volem passar de l’escolarització a l’aprenentatge s’han de donar respostes personalitzades a cada alumne. Hi ha docents que saben gestionar millor un grup heterogeni que un altre i això és una cosa que es prepara i es forma. És una tècnica que, no obstant, a Espanya no es treballa. Aquí hi ha un ensenyament de talla únic. Els docents sempre diuen que no se’ls prepara per gestionar una aula heterogènia. S’han de donar més recursos i posar més docents a treballar junts. Sempre és millor dos professors en una aula que reduir la ràtio i mantenir la soledat del professorat. S’ha de fer més atractiva la professió per tal d’atraure bons professionals i se’ls ha de pagar millor segons van avançant en la seva carrera.

¿Quina opinió li mereix que Educació hagi congelat la possibilitat de recuperar la sisena hora a primària a l’escola pública catalana? Són moltes hores a l’any que sí que té la concertada.

El més meritocràtic és ampliar l’escola en temps i espai. No hi ha debat en aquest sentit. Però no estem proposant una escola de 10 hores al dia, ¿eh?

Respecte a les velles i les noves pedagogies, el debat és una mica fals perquè ningú vol tornar a l’escola franquista ni ningú està convençut que els nens aprenguin per ciència infusa.

La memòria és a l’aprenentatge el que respirar a viure. Si no memoritzes, no aprens. Si no respires, no vius. No hi ha aprenentatge sense domini de la lectoescriptura i les matemàtiques. Qui digui el contrari s’enganya. Ara bé, la memorització com a fi en si mateix, que és el que passa majoritàriament a l’escola secundària en molts països, no només Espanya, ens porta a aprendre memoritzant per oblidar ràpidament. Hi ha qui defensa que se’ns n’està anant la mà amb la nova pedagogia, però quan PISA pregunta a l’alumnat espanyol quin tipus de matemàtiques aprenen a l’aula la resposta no és raonament matemàtic sinó reproducció d’algoritmes de les equacions de segon grau. Aquestes són les matemàtiques que s’estan ensenyant a Espanya. En el debat de memoritzar versus motivar, l’important és concretar què estem parlant. Els eslògans no hi ajuden en res. Del que es tracta és de donar una motivació i un sentit a l’aprenentatge, i encara no se li dona. Els sabers bàsics són fonamentals i la clau per aprendre és la lectura. Hauríem de tornar a això d’una manera ambiciosa i exigent, a veure si ho aconseguim en els tres o quatre primers cursos de primària, que són la clau de totes les altres coses. Però cal tenir en compte tot el que passa fora de l’escola també.

Explica al seu llibre que el governador de Virgínia (EUA) va crear una línia telefònica amb l’objectiu de denunciar un docent si algú se sentia "ofès" pel que s’ensenyava a classe. L’homòleg de Florida va animar les famílies a demandar l’escola si els seus fills se sentien "incòmodes". ¿Som a prop d’això?

Notícies relacionades

Espanya és alumna avantatjada d’això. En general, Europa s’acosta perillosament a la pinça entre descontents i desencisats, a les bombolles identitàries, la nova esquerra i la tornada al conservadorisme. El pin parental és una idea que va sorgir a Polònia. El qüestionament del que ha de ser l’escola i com han de ser els professors suposa amenaçar la professió docent, és un atac directe.

¿Per què creu que tothom opina sobre com hauria de ser un centre educatiu?

Això és una cosa que té a veure amb el clima de polarització als països. És molta pressió per al sistema. Si continuem així, l’ensenyament serà una professió de risc que ningú voldrà assumir.

Temes:

Espanyol ESADE

Inicia sessió 0 Comentaris