Alcarràs només vol els migrantsa l’estiu perquè cullin la fruita

Fa dècades que els joves d’Alcarràs i de la comarca van deixar de passar l’estiu collint fruita. Des d’aleshores són els temporers immigrants els que treballen de dilluns a dissabte, de set a cinc, amb mitja hora per menjar, aproximadament. Així ho expliquen a les sis del matí un grup de treballadors, asseguts en un banc, mentre esperen la furgoneta que els portarà fins al camp. "Cobrem set euros l’hora: treballem molt i cobrem poc", protesta en francès Mama Salif Diallo, un senegalès que cada any torna al Segrià empalmant les collites de tot Espanya. El Mamadou fa 16 anys que viu al poble: "No tenim cap més feina que aquesta, però sí que crec que el racisme està anant a més". La conversa es talla quan arriba el pagès. El Mamadou i el Mama abaixen el cap, entren a la furgoneta amb la resta de companys i se’n van cap al camp.

L’escena es repeteix per tot el poble fins a l’alba. Grups de migrants s’esperen al carrer fins que els recull un vehicle. Entre aquest panorama destaca la manera de fer de Jaume Mir. Va sol. No és agricultor; és granger. "Ara aquí hi ha molts migrants i no tenim feina per a tothom. A l’estiu hi ha molts robatoris perquè dormen al carrer. Al final, els que haurem de tocar el dos d’aquí som nosaltres, per culpa seva," es queixa.

Demanar menjar

Un dels temors de Mir es diu Amadou. Quan el cantar dels ocells indica que clareja, aquest home surt d’amagat d’una casa en obres. Passa la nit entre runa. Es troba molt feble, amb prou feines camina i parla a crits. "Dormo en una obra, em puc passar dies sense menjar, demano menjar a les cases, però no me’n donen". Fa anys va emigrar de Mali buscant un futur millor a Europa. Va arribar a Alcarràs per treballar en la fruita. Però alguna cosa se li va girar al cap: dona signes d’un fràgil estat de salut mental. "No em deixen treballar, em maltracten", afirma.

En el seu deliri, diu veritats com el puny. "Als migrants ens tracten com a gossos. Fruita, fruita, fruita... Només ens volen per a la maleïda fruita", diu. S’arregla a les fonts del poble i, al treure’s la jaqueta, se li marquen les costelles. Explica que tota la seva família va ser assassinada al seu país d’origen. Amb els ulls plorosos, demana acabar l’entrevista. "Si parlo pateixo".

A mesura que avancen les hores, el sol s’imposa i el carrer s’omple de transeünts de cutis blanc. L’Amadou continua voltant, carregant amb mirades de menyspreu que són pura normalitat. A la plaça Major, la terrassa d’un bar és plena de catalans. "De gent de fora n’hem tinguda sempre, perquè si no la fruita no es colliria. Ara, però, s’ha barrejat tot i n’hi ha molts que s’han quedat a viure", resumeix la Loren, l’educadora. Està asseguda a la taula amb el seu pare, Josep Maria, i la seva mare, Isabel. "Abans venien a l’estiu, feien la feina i tornaven al seu país amb els diners", recorda ell.

Adaptació

Notícies relacionades

Més de 60 víctimes a l’enfonsar-se un cayuco a El Hierro

La Guàrdia Civil suspèn els seus exàmens d’accés per un error

La mestra diu que, des dels anys de la seva infància, Alcarràs ha duplicat la població. "No s’adapten: no parlen català, no participen en les activitats del poble, intentes relacionar-los amb els teus fills en les festes d’aniversari i no s’hi presenten mai... Viuen en una realitat paral·lela a la nostra", apunta la Loren. La conversa tracta sobre la por creixent dels immigrants i de les seves ajudes suposadament desmesurades. "Van inaugurar un parc infantil i ja no s’hi pot anar: ells el van ocupar de seguida. Es fan amos de tot i ho deixen fet un coca", diu la mare. El pare posa l’exemple de l’escala de veïns. "Quan arriben ells, ja te’n pots anar". "La sensació és que m’estan fent fora del meu territori, que està perdent la seva essència, la seva cultura", apunta la filla. Proposa que Alcarràs sigui com Andorra: "Qui no tingui contracte, al carrer".

L’opinió de la Loren i els seus pares no és única. La comparteixen molts alcarrassins. Grans i no tant. "Hi ha molta gent que ve a treballar a la fruita, porta els fills al col·le i això fa endarrerir el nivell dels nens d’aquí. Tenen més dificultats per l’idioma i molesten els altres". Qui diu aquestes paraules és Tània Santacatalina, de 20 anys i monitora del casal d’estiu. "Els nens que no són del país són més conflictius. Els costa tot molt: ploren o et peguen", acaba indicant després d’assegurar que el català corre risc.