Els microplàstics amenacen la salut i els ecosistemes

Fa relativament poc que la humanitat s’ha adonat de l’existència dels microplàstics, uns minúsculs fragments de material gairebé invisibles a l’ull humà, però que, segons constaten milers d’estudis, s’estan expandint per tots els racons del planeta. El primer en alertar de la seva existència va ser el biòleg britànic Richard Thompson, que allà pels 2000 va publicar un article denunciant l’expansió d’una plaga gairebé invisible de residus plàstics als oceans. Més d’una dècada més tard, laboratoris de tot el món van començar a indagar sobre l’impacte d’aquest fenomen a diferents ecosistemes, éssers vius i, per descomptat, al mateix cos humà. I va ser allà quan es va confirmar que estem davant una veritable crisi sense precedents de la qual, tot i que comencem a entreveure la magnitud, encara no coneixem el seu abast.

Omnipresents i quasi invisibles

Les primeres definicions de microplàstics feien referència a uns fragments d’entre un i cinc mil·límetres, més petits que una formiga i un gra de sucre, derivats de la degradació de productes que utilitzem en el dia a dia, com, per exemple, les peces de roba sintètica i els envasos de plàstic. En els últims anys, la comunitat científica s’ha centrat a desenvolupar tècniques per detectar fragments encara més petits i, així, ha aconseguit rastrejar trossos de plàstic de la mida d’un bacteri o d’un virus. Si comptem tots els trossos de plàstic inclosos en aquesta forquilla, hi ha estudis que estimen que una ampolla de plàstic pot contenir fins a 240.000 fragments d’aquest material.

"Els laboratoris encara estan afinant les tècniques per detectar microplàstics, perquè es tracta d’una cosa extremadament petita i esmunyedissa i que pot variar molt en funció de les eines i l’escala que utilitzis per buscar-los", explica la investigadora Cristina Villanueva, de l’Institut ISGlobal de Barcelona. Per això mateix, segons recalca aquesta experta, en aquests moments encara no té sentit comparar la taxa de microplàstics trobats en un punt de l’oceà amb els estudis centrats a rius i al cos humà perquè en cada cas s’estan utilitzant tècniques diferents. "És com comparar peres amb pomes", comenta Villanueva. "Ara mateix no crec que l’objectiu sigui fer un rànquing de llocs més o menys contaminats, sinó adonar-nos que aquest problema està a tots llocs i necessitem abordar-lo al més aviat possible", afegeix aquesta especialista.

Hi ha estudis en els quals, per exemple, s’assenyala l’increment de microplàstics a l’aire derivats de la fricció dels pneumàtics a les carreteres. També hi ha treballs que alerten de la presència de microplàstics a l’aigua d’aixeta de les grans ciutats espanyoles, des de Madrid fins a Barcelona. Diversos informes conisderen que el Mediterrani allotja almenys unes 130.000 tones de microplàstics i que, a més, la gran majoria d’espècies que habiten aquestes aigües els ingereixen de forma regular. I d’allà només hi ha un pas perquè aquests minúsculs residus arribin a les nostres taules.

Cada vegada hi ha més estudis centrats a intentar entendre l’impacte d’aquests minúsculs fragments de plàstic al cos humà. Sobretot ara que, tal com assenyalen diversos treballs, s’ha trobat la seva presència a diversos òrgans. "Hi ha dues grans línies d’estudi. La primera, centrada a entendre l’impacte dels trossos de plàstic per si mateix. I la segona, a analitzar els perills dels compostos químics que es fan servir en l’elaboració de tots aquests productes", assenyala Eljarrat. Segons explica aquesta investigadora, en el primer cas encara hi ha moltes incògnites sobre els efectes d’una "acumulació a llarg termini" de fragments de plàstic als òrgans. Però en el segon cas, "l’evidència científica és cada vegada més clara en assenyalar que estem davant un fenomen potencialment perillós per a la salut".

Més de 100.000 compostos

El problema, segons explica Eljarrat, seria en els més de 100.000 compostos químics que s’utilitzen en la fabricació del plàstic i que, en molts casos, suposen més del 50% del pes del producte. "Alguns d’aquests plastificants, tot i que no tots, es consideren tòxics i s’han relacionat amb diversos problemes de salut", afirma la científica. Hi ha estudis que, per exemple, han relacionat l’exposició a aquestes substàncies amb un risc més gran de patir obesitat, diabetis, problemes de fertilitat i fins i tot certs tipus de càncer. "En molts casos, es tracta de disruptors endocrins, és a dir, unes substàncies que alteren el funcionament normal de les hormones i, en general, de tots els sistemes del nostre cos", continua afegint l’experta.

¿Però en quin moment tots aquests petits fragments de plàstic poden acabar convertint-se en un problema per a la nostra salut? ¿Existeix una quantitat a partir de la qual és perillós estar en contacte amb aquests materials? ¿O és més aviat una qüestió de temps? "Els efectes d’aquests compostos en el cos humà no es veuen d’un dia per l’altre. Ningú es posa malalt l’endemà d’ingerir un fragment d’aquests materials ni desenvolupa un càncer un any després. Es tracta d’un procés a llarg termini derivat de l’exposició crònica", afirma Eljarrat, que insisteix que "cal prendre’s seriosament aquest problema, però no per això causar alarma social".

Notícies relacionades

El 70% de migrants internats acaben tenint problemes mentals

La fiscalia reclama quatre anys per a Gordillo per agressió sexual

La comunitat científica insisteix a assenyalar la crisi dels microplàstics com a un problema de primera magnitud tant per a les persones com per al medi ambient. I és per això mateix que, amb cada vegada més èmfasi, s’estan reclamant "més mesures tant polítiques com legislatives" per frenar l’expansió d’aquest fenomen.

L’any passat, per exemple, la Unió Europea va prohibir la comercialització de purpurina sintètica, productes amb microesferes de plàstic i envasos d’un sol ús per reduir l’impacte d’aquest material al medi. Així mateix, cada vegada són més les depuradores europees que treballen en "sistemes avançats" per capturar els microplàstics que arriben a les aigües residuals per evitar així que arribin al medi natural. Un equip d’investigadors de Barcelona també va proposar utilitzar un enzim per degradar les partícules més petites de plàstic.