‘Homo plasticus’

L’ evolució tecnològica sembla imparable. Van ser 7 milions d’anys immersos en l’Edat de Pedra fins que, de sobte, amb permís del xip de silici i la intel·ligència artificial, vam aterrar en l’Edat de Plàstic i el problema de la gestió de residus. Durant el Paleolític va funcionar el reciclatge natural: eines lítiques, pells i esquelets d’animals, i fustes i fibres vegetals, simplement, van tornar al seu medi. La majoria es va descompondre i la resta avui nodreix els museus d’arqueologia. En canvi, el plàstic va alterar les regles del joc; necessita un reciclatge actiu, complex i polèmic. A més, és com si, sota el símil d’una invasió alienígena de pel·lícula, on al principi tot semblen bondats, hagués arribat per enquistar-se a través de la seva dimensió microscòpica: els microplàstics.

Petits, però malparits. Els virus són micro i sabem quines en poden ser les conseqüències a nivell macro. No és estrany que la setmana passada, amb motiu d’una de les sessions del Club dels Llunàtics i Llunàtiques del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la sala estigués plena de gom a gom. Havíem convidat l’oceanògrafa Cristina Romera, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar/CSIC i una de les expertes mundials en l’estudi dels microplàstics. Tot i el rostre amable i els gestos pausats, el seu savi crit va sonar clar: hem d’evitar que els microplàstics continuïn arribant al mar. És a dir, no només es tracta de les bosses i els envasos que veiem flotar durant qualsevol travessia marítima, i que provoquen l’asfíxia a mamífers, aus, rèptils i peixos; sinó que parlem dels residus plàstics microscòpics –procedents de les rentadores, els camps de gespa artificial i els abocadors descontrolats– que arriben a l’organisme de moltes criatures marines i, per tant, de l’ésser humà.

Notícies relacionades

Les eòliques demanen celeritat en la licitació dels parcs marins

A partir del 2027 sols es podrà accedir a Vallter en telecabina

L’evolució no ens ha dotat d’adaptacions fisiològiques per alimentar-nos de plàstic ni assimilar-lo. Un material, en ocasions, desconegut: i és que alguns fabricants es neguen a facilitar dades sobre la composició exacta dels seus productes plàstics, obstaculitzant així,els treballs sobre impacte ambiental i salut.

Detectar microplàstics en sang, pulmons i intestins em transporta a la terrorífica idea que ens estem plastificant. Ara bé, com ho podem evitar si, en la meva expedició per Alaska i el Yukon, el 80% dels restaurants oferien vasos, plats i coberts de plàstic. Soc culpable, ho admeto. En supermercats, robes i llars existeix per tot arreu. I continuarà, és un invent d’èxit innegable; però reduïm els materials d’un sol ús i ajudem el reciclatge amb mesures senzilles que, de petit, vaig conèixer i practicar. Per exemple: tornar les ampolles de vidre a la botiga i recuperar-ne el cost. ¿Quins motius hi ha darrere del veto a les accions individuals de reciclatge que suposin un lucre directe per a la ciutadania? ¿Monopolis del reciclatge? Som plàstics, i una mirada al passat no sempre va malament per millorar el futur.