Manel del Castillo: "L’atenció primària a Catalunya està pitjor que fa 40 anys"

Adaptar-lo a la realitat 40 anys després d’haver sigut dissenyat. La llei general de sanitat es va fer el 1986. Fa 40 anys es va dissenyar el que tenim ara i, en aquest temps, no s’han fet pràcticament reformes, malgrat que sí que hem fet molts documents i hem dit moltes vegades el que s’ha de fer. ¿Què passa? Que les reformes requereixen pactes. I les reformes es paguen a curt termini, però es cobren a llarg termini.

¿La sanitat funcionava millor fa 40 anys?

Algunes coses sí. L’atenció primària funcionava millor llavors. Hem comès errors. Jo soc dels que han comès aquests errors. ¿Quin ha sigut el més greu? Treure els incentius.

¿Per les retallades?

No, no. Abans, si feies més activitat, tenies un incentiu. Després es va homogeneïtzar tot, i ara ja no hi ha aquestes diferències. Però no pot ser que paguem el mateix a un metge que treballa aquí que al que treballa en un poble de muntanya. Va ser un error. Hem d’incorporar els resultats: el treball ben fet, basat en els resultats, ha de ser reconegut econòmicament.

¿Què més ha canviat en aquestes dècades?

Els pacients són totalment diferents, la societat està molt més envellida. Fa 40 anys, el 12% de la població tenia més de 65 anys; ara és el 20%. Són pacients molt més crònics, més envellits i més exigents. Aquesta gent, legítimament, no vol esperar nou dies per acudir al metge de capçalera. I hi ha un altre tema que em sembla tremendament preocupant: cada vegada hi ha més distància entre el pressupost sanitari i la despesa.

¿I això per què?

Perquè el que s’aprova al Parlament mai es compleix. Passa aquí i a tot Espanya. El sistema sanitari creix a un ritme superior al PIB –hi ha nous fàrmacs molt cars, hi ha més pacients–. Per exemple, el 2023, el pressupost de Salut era d’11.636 milions i la despesa final va ser de 14.352: un 24% més. Uns 2.700 milions de diferència entre el pressupostat i el gastat, per la qual cosa comences l’any amb dèficit. Aquesta bola de neu s’ha de frenar. Hem d’actualitzar el pagament.

¿Com ho fem?

Hauria de fer-se un pla plurianual, però a més és evident que els diners que dediquem a Salut han de créixer [la consellera Pané va dir la setmana passada que el PIB destinat a sanitat hauria de passar del 5,3% al 7%]. Una de les àrees en què treballarà el comitè és el finançament, que ha d’augmentar. Tot i així, he de dir que aquests anys hem crescut de manera extraordinària. El 2019, abans de la pandèmia, teníem 10.000 milions i ara, 14.300: un 40% més.

El sistema també ha crescut molt.

Sí. A Catalunya tenim 65 hospitals, 400 centres de primària, 150 associacions sanitàries, 135 de salut mental... L’Administració és molt més complexa i molt més cara. I no tenim prou instruments de gestió per donar una resposta adequada a aquesta complexitat. S’ha burocratitzat molt la gestió. Els proveïdors són més burocràtics que fa 40 anys.

¿I els professionals?

També han canviat. No hem sigut capaços d’adaptar-nos a les noves realitats: per exemple, en el catàleg de treball de l’Institut Català de la Salut no hi ha noves professions com bioinformàtics o bioenginyers. La infermeria fa 40 anys era una diplomatura, no tenia grau universitari com ara, que també té especialitats. Cal canviar la normativa –tot i que això últim depèn de Madrid–. Per coses així els professionals estan molt cansats, i per això fins al 30% té burnout.

¿Podem dir que aquest Govern farà la gran reforma del sistema sanitari?

Nosaltres el que volem, primer, és reduir una mica les expectatives perquè no som mags. Aquesta reforma necessitarà molt temps. Hem d’iniciar el camí i, sí, ens posarem a treballar per implantar coses perquè s’ha de fer una transformació profunda, tot i que no de les bases: això és molt important. El sistema l’hem de protegir perquè és tremendament equitatiu: pagues en funció de la teva riquesa i reps en funció de les teves necessitats. Hem de preservar aquesta redistribució.

I l’atenció és de qualitat.

Quan tens un problema greu, tothom sap que el sistema públic és el millor. Resolem molt bé els temes complexos –el càncer, el trasplantament, etcètera–. Molt millor que el privat i molt millor que a molts països del món. I les xifres ho demostren: gaudim d’uns grans indicadors d’esperança de vida. Però tenim un problema en el terreny banal, en el menys complex, i té a veure amb el fet que no hi ha incentius.

¿Va en la línia del que comentava abans?

Sí. Les coses complexes, com salvar una vida, no necessiten incentius econòmics, ja que tenen incentius intrínsecs. Però és clar, veure unes amígdales ja no és tan incentivador, i en aquest sentit ens hem quedat en un sistema molt burocràtic, que carrega els professionals amb activitats que no aporten valor. Això és un problema.

¿I les llistes d’espera?

Alguna cosa està passant en el més banal, en el més senzill, que alhora sigui el més prevalent i que, tot i que no sigui greu, et pugui complicar la vida. No estem donant l’accessibilitat i la integració que la gent espera. De vegades hi ha llargues esperes per veure l’especialista o per fer una prova complementària.

¿I això què provoca?

Que cada vegada més gent es faci una assegurança privada. I això ens deslegitima. A Catalunya, el 32% de la gent ja té una assegurança privada; a Barcelona, el 40%. No tinc res en contra d’això perquè és una decisió personal i legítima. Però en el fons la gent ens està dient que alguna cosa no va bé. Ens estem jugant el prestigi del sistema públic i la legitimitat social. I, si no fem res, al final podem acabar en un sistema dual, que és el que hi ha en altres països de fora d’Europa: un sistema per a pobres, entre cometes, i un sistema per a les classes mitjanes. Això no és el que volem. Nosaltres apostem per un sistema que atengui tothom, sigui de la classe social que sigui. Hi ha una dada que poca gent coneix, i és que el 30% de la despesa sanitària a Espanya i Catalunya és de la privada.

¿Com?

Del total de despesa sanitària que hi ha a Espanya, el 30% és privada i el 70% és pública. A Alemanya, per exemple, la despesa sanitària de la privada és del 15%. I això no es deu que aquí s’estigui privatitzant –no s’estan privatitzant serveis–, sinó que la gent se n’està anant a l’altre costat.

¿Quines mesures concretes farà aquest comitè?

No depenen de mi, hem de decidir-les en comissió i encara hem de definir per on hem de començar. Però ja te n’he donat algunes pistes.

¿I l’Agència de Salut Pública?

Està aprovada la llei, però no està desplegada. Funciona la Secretaria General de Salut Pública, però no l’agència. Necessitem una salut pública molt més preparada per a la pandèmia que pugui venir.

També hi haurà un sistema de vigilància epidemiològica en temps real. ¿En què consistirà?

No vull entrar en els detalls sense tenir encara el nomenament dels 12 membres del comitè. Li avanço que abans de final d’any en tindrem definides les primeres mesures. Començarem amb 5 o 10 que siguin d’impacte i fàcils d’implantar. Per a cada una d’aquestes mesures crearem un grup específic de treball.

¿Què podem fem amb la falta de metges?

Espanya té una de les taxes més altes de metges per habitant d’Europa: té 4,3 metges per 100.000 habitants, mentre la mitjana de l’OCDE és de 3,2. El que passa és que els metges són als grans hospitals, a Barcelona. És difícil trobar doctors per anar a l’entorn rural, per anar a la primària en un poble. Però això també depèn del model de gestió que hem fet: si tu pagues igual el que és aquí que el que és al Pirineu, al final és més fàcil ser aquí. Això abans no passava: els metges rurals cobraven molt més que els urbans. Tot i que sobretot falten infermeres.

I metges, per molt que Espanya tingui una taxa millor que l’europea. Falten metges a tot Europa.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

Sí, però no trobarem ara metges sota les pedres. Tot Europa està en crisi amb les professions sanitàries i la gent està cansada. Crec que no es tracta de generar molts més metges o infermeres, sinó de donar-los més suport, treure’ls càrrega burocràtica i alliberar la seva càrrega assistencial.

Aquest estiu en l’ICS no hi va haver substitucions de vacances.

Més aviat no n’hi ha hagut tantes com volguéssim, perquè en aquest moment costa molt trobar substituts.