Deficiències de la justícia

No parlaré de tot això perquè realment falten dades científiques per mesurar l’anterior. Per fer un estudi seriós, caldria preguntar a tots els jutges d’Espanya per què no voldrien treballar a Catalunya, o per què se’n van anar, si alguna vegada van tenir allà la seva destinació. Potser la resposta seria multifactorial i a estones sorprenent. Paral·lelament, caldria preguntar als acabats de graduar en Dret catalans per què no volen ser jutges, exposant quins són les dificultats que troben per a això. D’allà es derivarien també algunes respostes inesperades i interessants, com les dificultats per trobar a Catalunya –a diferència de Madrid– un bon preparador, per exemple, difícil tema a què caldria prestar la deguda atenció. Algun dia, potser, tot i que ho dubto en tant que no canviï el sistema d’accés a la carrera judicial, cosa que és, per desgràcia, realment difícil.

Tot l’anterior és massa inexplorat i complex, però la realitat és que a Catalunya hi ha menys jutges dels que hi hauria d’haver. No obstant, el mateix problema es detecta a Madrid i altres llocs de manera encara més apressant, i la solució real no és, paradoxalment, que hi hagi més jutges, tot i que alguna cosa ajudaria.

Notícies relacionades

"Pla de xoc" de 8,8 milions per impulsar els cursos de català per a adults

Llei de protecció digital dels menors: nous delictes contra el porno i regulació d’ordinadors a classe

Aquesta solució passa per una doble via: una en què el Govern pot implicar-se activament, i una altra que no en depèn. La primera és la completa digitalització de la justícia catalana, impulsant un sistema informàtic senzill i compatible, almenys, amb la majoria de les comunitats autònomes, que permeti als advocats comunicar-se amb els tribunals, tant per escrit com per videotrucada, afavorint la creació d’un registre de números de telèfon mòbil i adreces segures de correu electrònic de tota la ciutadania per simplificar les notificacions, connectant-lo amb algun ja existent, com el Cl@ve. Només amb això es guanyaria moltíssim.

La segona no depèn del Govern central, però és la mesura principal a emprendre: la reforma completa de les lleis d’enjudiciament, en ordre a la seva desburocratització i implementació de la intel·ligència artificial (IA) per als casos reiteratius. El primer ha de servir per crear procediments que parteixin d’una realitat informàtica, suprimint la burocràcia d’origen medieval que segueix en aquestes lleis d’enjudiciament, i que no és necessària, tot i que els hi sembli a alguns treballadors de la justícia. No és una reforma complexa, però sí extensa i que ha de fer-se al Parlament espanyol. El segon –la IA– permetrà reduir els casos pendents i els temps de resolució d’assumptes reiteratius, i que gairebé sempre són iguals, com ara reclamacions de consum, desnonaments o reclamacions de deutes o processos matrimonials sense oposició. Cal dissenyar una app per a aquests processos, que de passada abarateixi costos a la ciutadania. El Govern central no pot fer res d’això –tampoc crear noves places de jutge–, però sí impulsar l’acció política perquè es faci, i fins i tot oferir assistència tècnica a la Moncloa..