Núria Sabaté: "Triar escola pels amics que tindran els fills perjudica la cohesió social"

L’escola Marià Fortuny de Reus s’estructura per comunitats –petits, mitjans i grans–, no per cicles. Té un horari de tres franges d’una hora i mitja, on tot es treballa d’una manera globalitzada a partir de capses d’aprenentatge i projectes. Sense llibres de text, sobra dir-ho, l’alumnat circula lliurement per l’escola, un canvi radical en el funcionament del centre, pioner en l’àmbit competencial, que va canviar també, per a bé, el seu ambient i resultats.

La conselleria insisteix que el seu repte principal per a aquest curs és millorar els resultats. ¿Quin és el seu?

El mateix. Sempre intentem mirar cap amunt. Fa uns anys intentàvem que els 25 alumnes, o més, de cada aula fessin el mateix, alhora, i no funcionava. Ara senten que decideixen, se senten escoltats i senten que tenen un objectiu, que és aprendre. No hem abaixat el nivell perquè el nostre alumnat pugui ser més vulnerable, sinó que hem canviat la manera d’arribar a aquests aprenentatges.

¿Aquest canvi de funcionament ha canviat l’ambient a l’escola i això ha tingut un impacte acadèmic?

Totalment. Partíem d’una realitat on era molt difícil educar. Hi havia nens que no venien a gust o que sentien que no entenien el que estaven fent. Ara no es generen conflictes com els que teníem anys enrere, i al millorar aquest ambient han millorat moltíssim el rendiment i també les condicions de treball dels professionals, al tenir davant una classe que t’escolta, que et fa cas i que tu els pots anar guiant.

¿Diria que aquest canvi de projecte ha ajudat a la dessegregació del centre?

Vam estar a punt d’obrir un grup singular que facilités que un grup de famílies locals es matriculessin en bloc, però no va ser possible. Per al curs que ve ho intentarem fer perquè aquesta és l’única manera de dessegregar un centre com el nostre, amb un 80% d’alumnat d’origen migrant. Pràcticament d’alumnat autòcton, catalanoparlant, no en tenim. Són dues famílies, crec. I de gent que parla castellà normalment a casa seva, vingui d’on vingui, també en són poquets. És molt complicat dessegregar quan estem tan segregats.

¿Les jornades de portes obertes no funcionen?

¡Sí! I venen moltes famílies locals i els agrada el projecte i la nostra manera de treballar, però com som com som, veuen que la majoria del nostre alumnat és d’origen migrant i acaben optant per altres centres. És complicat, però nosaltres el que fem és treballar perquè es conegui el projecte, mostrar que tenim bons resultats i que els nens són nens, vinguin d’on vinguin.

PISA ho deixava molt clar. El gran problema de l’escola catalana és la desigualtat. ¿Com a societat som conscients d’això?

Si en fóssim conscients, les famílies autòctones també lluitarien perquè no hi hagués segregació als centres educatius i anirien a l’escola del barri, i no triarien l’escola en funció del tipus d’amics que tindran els seus fills. Però això encara es fa, només cal mirar els números. No pot ser que en un mateix carrer hi hagi un centre amb un percentatge molt baix de migració i un altre amb un 80. No pot ser.

Però passa.

Sí. I si en fóssim conscients, no ho permetríem. Més que diners, la nostra escola el que necessita són nens de famílies autòctones. El nostre alumnat té dret a poder parlar català amb algú que no sigui el seu docent. Fora de l’escola, aquí, al barri, ningú parla en català. És una injustícia que els nostres nens se’ls privi de parlar en català amb algú que no sigui el seu mestre. Com a societat, no ens podem permetre crear guetos. Mira el que ha passat a França. Després se senten ciutadans de segona, no tenen sentiment de pertinença... Això ho treballem molt a l’escola. L’única solució són polítiques educatives valentes.

¿Quin tipus de polítiques?

De distribució de l’alumnat. Nosaltres estem en un barri que la meitat és un barri molt deprimit, amb problemes greus a nivell social, i a l’altre costat del barri, gent de classe mitjana-alta, xalets... La nostra escola té una paret a cada costat del barri. A 400 metres en tenim una de concertada i a 800, una altra de pública també de màxima complexitat. Llavors, tothom que pot, entre cometes, acaba anant a la concertada. Aquí calen polítiques. Si creiem que és important dessegregar, ja fa anys que s’haurien d’haver fet coses.

Un altre dels temes que va marcar el curs passat van ser les pantalles. Vostè n’és una ferma defensora.

Notícies relacionades

Quatre morts d’una mateixa família en un incendi

Les travesses dels Nobel

Diuen que són nadius digitals, però això és una mentida com una catedral. Ells no saben utilitzar correctament un processador de textos, no saben fer una taula d’Excel, no neixen ensenyats, se’ls ha d’educar. Jo soc anti prohibir res; el que cal fer és educar. Treballem molt les fake news.

També va ser molt present l’abandonament de les biblioteques escolars. ¿Al Marià Fortuny tenen biblioteca?

Nosaltres vam cometre l’error que van cometre molts centres de prescindir de biblioteca central i posar llibres per tot arreu, biblioteques d’aula... Però l’any passat vam participar en el projecte BiblioTech, ens ho repensem i ara tenim una biblioteca útil, preciosa, amb servei de préstec... Amb les biblioteques d’aula havíem perdut la visió del que ha de ser una biblioteca escolar, aquest sentiment d’anem a la biblioteca. La biblioteca d’aula està molt bé, i la continuem tenint, però és limitada. Ens ha anat molt bé tornar a tenir una biblioteca física, un lloc on crear lectors. Si a casa les famílies no llegeixen pel motiu que sigui, perquè no s’ha de ser pobre per no llegir, és molt necessari que l’escola ofereixi un espai físic de biblioteca on ells s’apassionin per la lectura, es facin recomanacions... I la tecnologia aquí és bona. Els booktubers són una gran eina per fomentar aquest amor per la lectura.