Les famílies paguen fins a 3.300 euros a l’any per tractar trastorns d’aprenentatge

La Sara té dos fills, un amb dislèxia i discalcúlia (dificultat en l’aprenentatge de les matemàtiques) i un altre amb els dos trastorns i també dèficit d’atenció (TDA). Per aconseguir el diagnòstic en cada cas ha pagat uns 700 euros, a més de les teràpies necessàries, que costen un mínim de 40 euros l’hora, una o dues vegades per setmana (entre 1.600 i 3.300 a l’any). Un desemborsament que ofega moltes famílies –si és que el poden pagar–, que veuen amb impotència com els seus fills amb trastorns d’aprenentatge no segueixen el ritme de les classes i tot això els fa sentir "desconcertats, desorientats i absolutament desprotegits", segons denuncia Neus Buisán, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, a la qual acudeixen famílies com la de la Sara a la recerca d’ajuda.

És un problema a l’alça. Segons l’informe anual del Sistema Nacional de Salut, elaborat pel Ministeri de Sanitat, els trastorns de l’aprenentatge s’han duplicat del 2016 al 2022 i han augmentat un 26,6% des del 2019, just abans de la pandèmia, fins a afectar 29 menors de 25 anys per cada 1.000 habitants. En percentatge s’estima que afecta entre un 5% i un 10% de la població escolar i que provoca un 13,3% de fracàs escolar, segons un estudi recent de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

L’etiqueta trastorns específics d’aprenentatge inclou moltes alteracions, des de la dislèxia –el Dia Internacional de la Dislèxia se celebra avui– o la discalcúlia fins a problemes en el neurodesenvolupament com el dèficit d’atenció (TDA) o l’autisme, que dificulten l’assimilació dels continguts acadèmics, però causen, també, un altre tipus de trastorns. I és freqüent que un mateix nen pateixi diversos problemes.

Els especialistes no tenen del tot clar per què han augmentat. Coincideixen que ara hi ha més diagnòstics que fa anys, perquè ha crescut la preocupació de les famílies, dels professionals i de la comunitat educativa per trobar la causa i donar suport als nens amb dificultat en la lectura o l’escriptura, el raonament matemàtic o la comprensió dels continguts curriculars. Però també observen, no només que estan aflorant situacions que abans no estaven diagnosticades, sinó també un augment de casos, d’origen multifactorial i relacionats amb l’estil de vida actual.

Entre les possibles causes que expliquen l’increment, la neuropsicòloga infantil María Luisa Ferrerós cita la incorrecta alimentació, la falta de son o l’abús de les pantalles. La dieta és important perquè els "macronutrients formen les xarxes neuronals i una dieta pobra en peix, mol·luscos, verdura, esmorzars sense gairebé proteïnes o els continus ultraprocessats alteren les xarxes neuronals". Dormir com a mínim 10 hores és "vital" perquè el son facilita "el descans físic, la sincronització hormonal i retenir el que s’ha après durant el dia, i si dormen poques hores, sí que descansen, però no es realitzen bé la resta de tasques".

Errors en els diagnòstics

Quant a l’abús de les pantalles, afecta els nens i adolescents en múltiples facetes, perquè fomenta una resposta immediata i "estudiant no s’aconsegueix una gratificació instantània i, en conseqüència, s’avorreixen". A més, "provoquen que no considerin important aprendre, perquè saben que, si premen un botó, poden obtenir la informació, sense necessitat de memoritzar-la". També s’acostumen a llegir només els títols que criden l’atenció perquè "no són capaços d’estar 10 minuts llegint i no tenen cultura de l’esforç". Tot això es va accelerar amb l’arribada de la pandèmia i la multiplicació del temps davant les pantalles.

"Si mires dibuixos amb ells, poden millorar el llenguatge i la seva comprensió del món, però si els deixes sols a edats molt primerenques davant de la pantalla, això influeix en la construcció del seu cervell, perquè de 0 a 3 anys el nen forma mil noves connexions per segon, i per aprendre a parlar, a comunicar-te, has de tenir qui t’escolti", apunta al seu torn la doctora María José Mas.

La neuropediatra –autora de La aventura de tu cerebro. El neurodesarrollo– indica que no té clar per què els trastorns d’aprenentatge han anat a l’alça, però creu que hi poden influir, entre altres factors, el retard de la maternitat i la paternitat i els parts prematurs (han descendit, però hi ha un lleuger augment dels prematurs extrems, que ara sobreviuen més que abans).

En aquest context, es donen diversos escenaris: nens no diagnosticats o amb diagnòstics tardans; diagnòstics incorrectes davant casos amb símptomes confusos o fronterers entre diversos trastorns, i la situació contrària, és a dir, excés de zel de professors o professionals que deriven a necessitats especials "tots els nens que molesten, que poden ser molts, però no tots per la mateixa causa".

"Alguns poden tenir trastorns de l’aprenentatge, però d’altres poden patir problemes emocionals causats, per exemple, per un divorci conflictiu", indica Ferrerós, autora de diversos llibres, com Dime qué come y te diré cómo se porta. També es donen casos de pares que peregrinen de consulta en consulta a la recerca de l’explicació de què li passa al seu fill i no té cap trastorn. "Ara els fills són molt desitjats i hi ha una espècie de competició per tenir el fill millor en alguna cosa i, si no va bé a l’escola, poder explicar que no és un gandul, sinó que li passa tal trastorn", afegeix l’especialista.

Tot això passa, segons la directora de l’Associació de Dislèxia, perquè la resposta del sistema sanitari i educatiu als problemes d’aprenentatge és deficitària. D’entrada, el sistema sanitari públic no fa tots els diagnòstics. La dislèxia, per exemple, no està reconeguda com a trastorn neurològic i, per tant, no és freqüent que els dictàmens els realitzin els especialistes públics de neurologia infantil. I els logopedes, com que n’hi ha insuficients en la xarxa pública, se solen ocupar dels casos més greus, no de dislèxies o altres trastorns del llenguatge.

Davant d’això, són les famílies les que, en molts casos, han de desemborsar el cost de les consultes privades per determinar què els passa als seus fills i les teràpies necessàries per ajudar-los.

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Quant al sistema educatiu, també pateix d’una gran falta de recursos. "La llei indica que els centres siguin inclusius, que aquests nens facin les mateixes activitats educatives que la resta, però sense recursos, no es pot", denuncia Jorge Delgado, director de la Federació de Directius de Centres Públics d’Educació Infantil i Primària (FEDEIP).

Delgado posa com a exemple l’escola que dirigeix, on hi ha 60alumnes amb trastorns d’aprenentatge i una sola professora d’educació especial. "Per la qual cosa no disposa ni de mitja hora per treballar individualment amb cada nen". El problema és que la llei no marca una ràtio màxima d’alumnes per professor de suport educatiu, de manera que "no n’envien més ni fan la inversió necessària". n