Carlos M. Herrera: "Crear una zona humida artificial al costat de l’aeroport del Prat és un acudit"

Carlos Manuel Herrera (Sevilla, 1952), que fa més de 40 anys que estudia els animals i les plantes, s’ha emportat el premi Ramon Margalef d’ecologia que concedeix la Generalitat de Catalunya. Rep EL PERIÓDICO després d’estar a Matadepera amb alumnes de batxillerat.

¿Com ha anat l’experiència?

M’ho he passat molt bé. M’han fet moltes preguntes i totes amb sentit. Predominaven dubtes sobre el canvi climàtic. També m’han preguntat com em vaig acabar dedicant a això. Crec que la resposta els ha sorprès: em vaig interessar per les aus plomant les tórtores i les perdius que matava el meu pare, que era caçador. Aprofitava els caps de setmana per agafar l’autobús, amb un entrepà que em preparava la meva mare, i anava a observar la natura a prop de Sevilla.

¿Què més els ha explicat, als alumnes?

He fet una petita presentació de la investigació científica en què treballo ara. Va de les flors que es refreden a l’estiu a si mateixes. Ho vaig descobrir fa poc. Les flors, normalment, subministren menjar als pol·linitzadors. Però de vegades, resulta que també els aporten un microclima favorable.

¿Com un refugi climàtic?

Més aviat microclimàtic, però sí. És un raconet on obtenir un extra, com quan prenem un vas d’aigua dreda a l’estiu. Per a les abelles, acudir als cards del sud de la Península equival a un gotet de nèctar fresquet, que pot estar fins a 10 graus per sota de la temperatura ambient.

¿Quines aplicacions tindrà la descoberta d’aquest refresc?

Ens permetrà entendre un mecanisme pel qual, algun dia, certes espècies de planta començaran a desaparèixer. Mantenim registre del que passa. Potser no ho evitarem, però tindrem la radiografia del desastre i dels canvis, que van cada vegada més ràpids.

¿A la política li costa aplicar receptes científiques?

La política ha decidit ignorar el coneixement científic. M’és igual el polític, tots, tiris i troians. La ciència ajuda a entendre el món, però els que prenen les decisions passen de nosaltres.

¿Què opina del que ha passat a Doñana?

A Doñana el problema és l’ús abusiu de l’aigua. Ho sap tothom, però no s’aconsegueix resoldre del tot. És com si un metge et diu que estàs malalt i que et curaràs si prens un medicament. Però tu, que ets tonto, decideixes que no te’l prens.

¿Amb tecnologia, es poden restaurar o crear ecosistemes?

No. La natura no és un telèfon mòbil que té unes úniques instruccions. Si ve algú i t’ofereix uns microdrons per pol·linitzar les flors, et ven el seu producte.

Per compensar una possible ampliació de l’aeroport de Barcelona, es proposa precisament generar un aiguamoll.

És un acudit crear una zona humida artificial com les del delta del Llobregat. Serà una espècie de parc temàtic. Però els polítics tenen la sensació que tot és possible si es negocia i es pacta.

¿I no és així?

La ciència no té aquesta flexibilitat. Un dia, al parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Las Villas es va reclamar un estudi per saber quant bestiar podia assumir l’espai natural. Els científics van presentar el treball i un alcalde va dir: "Bé, aquests resultats els haurem de negociar". Jo li vaig respondre: "Els resultats no es negocien, són el que hi ha. Si tu vols negociar per saltar-te el que diu l’estudi és el teu problema".

¿Davant l’emergència climàtica i la crisi de biodiversitat, és possible donar un missatge positiu?

La realitat és negativa, però la gent té més poder del que creu. La il·lusió de la joventut ha de ser reunir força per pressionar. Alguns ho fan, el problema és que els demanen dos anys de presó per llançar suc vermell en algun lloc. Es poden fer vagues, boicots... Units tenim força. Els polítics temen l’opinió de la societat. Cal sortir al carrer i muntar un ciri. No els enviïs informes, perquè se’ls tiraran a l’esquena, però aquest llenguatge l’entenen.

¿Com es trasllada la urgència del problema?

Amb exemples: hem de menjar diàriament. Un dia ens faltarà algun tipus d’aliment i la gent se sorprendrà. Se’ns presenta un xoc climàtic que arruïna cultius i el dia menys pensat faltaran els cigrons o l’oli.

Notícies relacionades

Científiques invisibilitzades pels Nobel

"El meu pare, Dominique Pelicot, és un monstre"

Sovint hi ha tensió entre ecologistes i agricultors.

Hi ha diversos sectors, entre els quals l’agrícola, que han convertit en costum la queixa. De vegades, amb raó, de vegades, sense. Si es posa una norma europea per rebaixar la presència d’un pesticida, per qüestions ambientals o de salut, protesten. Aquestes discussions estan promogudes per gent que pretén dividir la societat. Els agricultors han de ser aliats. Als Estats Units, a les plantacions de fruiters es van adonar que amb massa pesticides no hi havia pol·linitzadors i el fruit es veia perjudicat. Si tens una població d’abelles silvestres a prop del cultiu, les teves pomes seran de millor qualitat.