Més de 15.000 euros per viatge, 1.000 per avisar en cas de perill

La quantitat a què es refereix és similar a la recompensa que reben els pilots de llanxes i altres embarcacions a diversos punts del litoral espanyol. Tant aquests correus com els xofers «poden assumir més d’una missió per temporada», declara. L’avantatge per als falsos esquiadors és que resulta «pràcticament impossible enxampar-los, excepte si hi ha una filtració», matisa Paco, amic de Moha, «i ja retirat del sector», matisa.

Expedicions estacionals

L’inconvenient, però, és que les seves són «expedicions estacionals», com les anomena un guàrdia civil jubilat, Juan. «Quan s’acaba l’hivern, s’acaba el negoci», recalca. En un rang inferior de sous estan els «aiguadors» i els estibadors o mossos de càrrega i descàrrega.

Els primers es dediquen a vigilar i comprovar que no s’acosti la policia mentre la droga està sent traslladada. Quan sospiten que corren perill, criden: «Aigua, aigua!». Això explica la denominació. La tarifa freqüent per aquells que «donen l’aigua» és de 1.000 euros per servei. Sovint són menors. O, més aviat, nens. L’altra figura, especialitzada en moure els paquets amb els estupefaents a l’interior de manera ràpida i segura, percep entre 3.000 i 5.000 per intervenció, depenent de factors com l’entorn, el temps disponible o el volum i pes de la mercaderia.

El paisatge de la desesperació

Miquel, un funcionari judicial que ha participat en la tramitació de nombrosos expedients de delictes contra la salut pública, la tipificació penal d’aquestes infraccions, considera que l’«actual problema a Catalunya» contrasta profundament amb el context de «desesperació» de poblacions andaluses «com la Línia de la Concepció o Barbate», municipis «deprimits» per culpa d’uns «índexs d’atur molt elevats».

Per a Juan, el guàrdia retirat, «aquesta diferència ens complica la feina, als cossos de seguretat». «A Martorell, a Figueres, a Sant Adrià del Besòs, a Badalona o a l’Hospitalet de Llobregat, no s’observen situacions tan extremes», remarca l’exagent.

El procés de selecció

«Per fer de conductor, no val qualsevol jove. D’entrada, els magribins i els llatins estem descartats», sosté Moha. «Tant elles com ells han de ser guapos. És millor que siguin alts i prims. I, si és possible, rossos», enumera Cris, «una professional de la vida nocturna» que ocasionalment col·labora amb una d’aquestes bandes en «la captació».

Notícies relacionades

"La gestió de la integració ha sigut nefasta en els últims 30 anys"

‘El corredor del fuet’ entra a les aules universitàries

El més comú és que amics i coneguts seus li facin «propostes». «No pots donar el pas si no n’estàs convençuda. Has de confiar-hi al 100% en ells», adverteix Cris. «Normalment són consumidors, però els descartem si estan molt enganxats», exposa Moha. «La gent se’n faria creus, dels nens que estan disposats a arriscar-se per 15.000 o 20.000 euros!», exclama Cris.

«La poli els té davant dels seus nassos: fumant porros al parc, fent botellots al carrer…», afirma Cris. «En una tarda, amb roba i vambes cares i el pentinat correcte, es transformen en cayetanos. Tu has vist alguna vegada els Mossos escorcollant una pija? No, oi? Jo tampoc», ironitza sobre «el càsting». Tot i que no cal que tinguin cotxe propi, necessiten el carnet de conduir. De camí a la Molina, Masella o Lles, les xarxes els fan triar els itineraris que desaconsellen els navegadors. Els trams en vermell avisen de retencions, la qual cosa els ajuda a diluir-se entre centenars de vehicles ocupats per esquiadors reals.