"El meu pare, Dominique Pelicot, és un monstre"

La vida de Caroline Darian va canviar el 2 de novembre del 2020 al rebre la trucada de la seva mare, Gisèle, que li explicava, sense gaires detalls, que el seu pare havia sigut detingut per gravar per sota de la faldilla diverses dones en un supermercat. Després d’arrestar-lo, la policia li va trobar al telèfon milers d’arxius en què apareixia la seva mare drogada i sent violada per desconeguts. "La meva vida literalment es va posar de cap per avall. [...] Estimava l’home que creia conèixer", diu la Caroline en el seu llibre Y dejé de llamarte papá, en què rastreja el seu trauma: "La teràpia de paraules també és una manera de curar-me les ferides", explica.

Per a la Caroline, aquest home amable, aquest pare present i protector, va desaparèixer, i va començar una batalla per saber qui era realment el seu progenitor. La pregunta la va respondre algunes setmanes després que la policia destapés la doble vida de Pelicot, al saber que ella també sortia als arxius sexuals del seu pare amb imatges on se la veu dormint mig despullada: "Llavors vaig entendre que era un monstre".

Totes les fases d’un dol

Tres anys i mig després de la trucada de la Gisèle, un ingrés en psiquiatria i moltes hores d’escriptura han ajudat la Caroline a convertir la ira en un combat contra la submissió química: l’Assemblea Nacional debatrà els pròxims mesos un projecte de llei centrat en aquesta mena d’abusos. Tot i que per arribar fins aquí, tal com explica en el seu llibre, va haver de viure totes les fases d’un dol: "Cadascú ha de fer el seu dol. La meva mare renunciarà al seu marit. Nosaltres, al nostre pare. El meu pare va arruïnar el que més estimava, el nosaltres, les meves arrels". La Caroline va patir un xoc que la va deixar KO físicament i mentalment: "Més endavant em vaig assabentar que les persones que han patit un xoc traumàtic sovint recorden només un detall. En aquest moment veig el rellotge del forn. Mostra les 20.25 en números blancs. Una frontera xifrada. Estic vivint els últims segons d’una vida normal", explica. Aquesta escena es repetirà les següents setmanes, quan la policia la crida per mostrar-li més imatges. Aquesta vegada, d’ella i les seves cunyades. "Senyora, ha de venir a comissaria, és urgent". El Dominique havia gravat la seva filla i les dones dels seus fills dormint amb una càmera amagada al bany. De nou, la Caroline va tornar a patir un brot i, aquesta vegada, va haver de ser ingressada en un psiquiàtric.

"No vam ser capaços de protegir la meva mare", es culpabilitza la Caroline al repassar meticulosament els records i detectar algunes red flags que no van saber en el seu moment: "Mama, ¿quin dia és avui?", va preguntar a la seva mare per telèfon després de notar-la desorientada. No va ser capaç de respondre.

La Gisèle estava cada vegada més prima, es desorientava i patia pèrdues de memòria. Situacions que sempre es produïen quan el matrimoni era a Mazan, però no quan la Gisèle anava a París a veure els nets. Les proves mèdiques van descartar l’Alzheimer. El Dominique insistia als seus fills que era estrès: "Ja sabeu com és la mare, s’estressa de seguida", deia. Eren situacions que augmentaven la preocupació dels fills, però que no van despertar mai sospites sobre el seu pare.

"El meu pare és un monstre". La Caroline ja no es pregunta qui és el Dominique: per a ella no existeix. La Gisèle, al seu torn, va reaccionar de manera diferent al trauma: ho va fer mitjançant la dissociació i la síndrome d’Estocolm en certs moments. Els primers dies, la Gisèle gairebé no parlava sobre el que estava passant i fins i tot va rentar, va planxar i va preparar una maleta amb roba per al Dominique, que ja era a la presó. "Treballava com un robot". La Gisèle es va tancar en si mateixa. A la seva filla li va costar acceptar l’actitud de la mare. Com ella mateixa explica, en alguns moments semblava que el Dominique també li hagués arrabassat la Gisèle.

Canalitzar la ira

Notícies relacionades

Científiques invisibilitzades pels Nobel

Carlos M. Herrera: "Crear una zona humida artificial al costat de l’aeroport del Prat és un acudit"

Mentre s’esforçava a canalitzar la ira, la Caroline intentava recordar quan i on van ser fetes les fotos en què ella apareix adormida: "Se suposa que estic dormint mig despullada. Sé que no estic dormint", diu. Tot i això, "sense proves tangibles", el seu pare no serà processat per aquests fets, ja que fins ara ha negat haver portat a terme el mateix modus operandi amb la seva filla: "No he tocat mai la meva filla, ni els meus fills, ni els meus nets. Els demano disculpes", va dir el Dominique dimarts davant el tribunal.

Ara, per a la Caroline, el seu pare és "el depredador sexual més gran dels últims 20 anys". Malgrat el trauma, la veu ja no li tremola i ha creat l’associació M’endors pas. El 2022, a França hi va haver 1.229 agressions sexuals per submissió química, "violències invisibles", com en diu la Caroline, el 70% més que en anys anteriors.