Espanya, cada cop més exposada a les amenaces climàtiques

El Mediterrani, per exemple, ha sigut definit com un dels epicentres globals de la crisi climàtica, ja que concentra gran part de les amenaces derivades d’aquest fenomen, des d’un augment de les temperatures extremes fins a un increment del risc de sequeres i fenòmens meteorològics extrems. En aquest context, el territori català és testimoni d’un ampli mosaic d’amenaces climàtiques que s’estenen de nord a sud del territori i que inclouen des del desglaç del Pirineu fins als episodis de sequera extrema, l’accelerada erosió costanera del litoral i les temperatures cada vegada més extremes.

Calor extrema

L’impacte més clar de la crisi climàtica a la regió és l’augment de les temperatures. Diversos informes, com el que va elaborar el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC), confirmen que l’escalfament global en aquesta zona avança fins a un 20% més ràpid que en la resta del món. Això està provocant un augment generalitzat de les temperatures en totes les estacions: estius amb onades de calor més intenses i freqüents i una successió cada vegada més marcada de nits tòrrides i fins i tot infernals en què els termòmetres no baixen dels 25 graus ni en el moment més fresc del dia. Els registres confirmen que mai s’havien registrat temperatures tan altes com aquestes a Catalunya. A Barcelona, aquest estiu, es va registrar per primera vegada en la seva història una temperatura superior als 40 graus. Un any abans, els termòmetres de l’Empordà van arribar, contra tot pronòstic, als 45,3 graus i van establir el seu rècord absolut de calor.

L’augment de les temperatures també contribueix a alimentar altres fenòmens, com, per exemple, l’avanç de les sequeres. En aquest sentit, no hi ha exemple més clar de què significa l’impacte de la crisi climàtica en un territori com la situació de sequera extrema que s’està vivint a Catalunya en els últims anys. Aquest fenomen es deu principalment al descens generalitzat de precipitacions que pateix la regió, però també a l’augment de temperatures, que afavoreix l’evaporació de l’aigua i a l’ús intensiu dels recursos hídrics per part de diferents sectors.

L’altra gran amenaça a la qual estan exposats els territoris mediterranis té a veure amb el mar en si. D’una banda, perquè l’augment del nivell de les aigües ja s’està menjant les platges i, si continua així, es calcula que per a finals de segle podria esborrar del mapa entre 50 i 80 centímetres de costa. Així mateix, també hi ha indicis clars que aquestes zones estan vivint una erosió accelerada a causa, per exemple, de l’impacte de les onades i dels temporals costaners. El març d’aquest any, per exemple, el pas del temporal Nelson va deixar en mínims desenes de platges.

Nivell del mar

A l’altra punta de la Península la situació és diferent, ja que les amenaces climàtiques canvien. La costa atlàntica, per exemple, sempre havia sigut un lloc de clima temperat i humit, però ara, a causa de l’avanç de la crisi climàtica, aquesta regió està exposada a cada vegada més extrems climàtics. Existeixen múltiples informes científics en els quals es desglossa l’impacte de l’augment de les temperatures a la regió. Però res tan il·lustratiu com quan l’estiu passat la ciutat de Bilbao va viure per primera vegada en la seva història una jornada sencera a més de 40 graus, ja que va batre el seu rècord absolut de calor quan els termòmetres van arribar als 42,9 graus i va demostrar fins a quin punt la crisi climàtica està alterant el clima de la regió.

Un altre dels fenòmens més preocupants que viu la regió se centra en les seves costes. Un informe de l’Institut Espanyol d’Oceanografia estima que l’augment del nivell del mar ja s’està menjant diversos mil·límetres cada any de les costes atlàntiques i que, si segueix així, a finals de segle les aigües podrien pujar fins a 70 centímetres. Això, a la pràctica, podria posar en perill les infraestructures costaneres, els ports i fins i tot les àrees urbanes de ciutats com Vigo i Bilbao. En aquesta línia, un estudi de la Universitat de Cantàbria destaca que l’erosió costanera està afectant algunes de les platges més emblemàtiques de la costa atlàntica, com la platja de la Concha, a Sant Sebastià.

Risc de desertificació

Els territoris de l’altiplà central de la Península s’han convertit en terra d’extrems, amb estius cada vegada més calorosos, onades de calor freqüents i intenses i una reducció dels recursos hídrics. L’augment de les temperatures afecta totes les estacions de l’any, però es deixa sentir sobretot a l’estiu, quan els termòmetres superen amb cada vegada més freqüència valors per sobre dels 35 graus. Aquestes temperatures abrasadores, acompanyades d’una reducció de fins al 20% de les pluges, augmenten l’estrès hídric sobre el terreny i posa en risc àmplies zones agrícoles.

El sud de la Península ibèrica és un dels grans focus de l’augment de les temperatures a la regió. En zones com Andalusia i Extremadura, on ja per si sempre ha fet calor, els termòmetres estan arribant a temperatures cada vegada més extremes. Ciutats com Sevilla, Còrdova i Granada arriben amb cada vegada més facilitat als 45 graus a l’estiu. La calor extrema i la falta de precipitacions també exposa la regió a un risc molt elevat de desertificació. L’últim informe del Plafó Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic afirma que, en cas que la situació continuï així, aquest fenomen podria posar en perill l’agricultura de la zona, també coneguda com la "cistella europea", en la qual es concentren gran part dels cultius que es reparteixen a Europa.

El cas de les illes

Notícies relacionades

Catalunya activa la alerta de vientos del plan Ventcat

El Govern transferirà 201,1 milions fins al 2026 per a Rodalies

En zones com les illes Balears sorgeix la paradoxa que, d’una banda, s’observa una reducció de les precipitacions, però, de l’altra, s’estan produint episodis de tempestes torrencials que acaben provocant en inundacions. Només cal veure, per exemple, el que ha passat en illes com Mallorca en els últims anys per posar-ho de cara a aquest fenomen derivat de la crisi climàtica. A les Canàries, a més, s’observa un augment en la freqüència i severitat dels episodis de calitja. Les incursions de pols en suspensió provinent del Sàhara s’han incrementat a causa de l’augment de l’aridesa del desert, els canvis en els vents alisis i la intensificació dels fenòmens meteorològics extrems.

El cas d’Espanya mostra fins a quin punt la crisi climàtica amenaça tots els fronts d’un país i per què és urgent frenar el seu avanç. Sobretot perquè, segons destaquen innombrables estudis científics, fenòmens com l’impacte de la sequera a Catalunya i a Andalusia no només afecta a aquests territoris, sinó que acaba provocant efectes globals com l’encariment del preu dels aliments, i això, al cap i a la fi, ens afecta a tots. Com va passar al seu dia amb els preus de l’oli d’oliva. O amb els danys econòmics, materials i humans derivats de temporals extrems com el Gloria i el Filomena.