Catalunya s’encalla amb l’aplicació de la reforma horària

El març del 2017, aquest diari us va convidar a compartir un exercici de ciència-ficció: ¿Com seria la vida d’una família de Barcelona si a Catalunya s’apliquessin els hàbits europeus? Es tractava de portar a la pràctica els preceptes de la reforma horària, un moviment que a aquest costat de l’Ebre va néixer a principis del 2014 i que tres anys després va saltar al Govern, amb la firma d’un pacte, el juliol del 2017, que també van ratificar un centenar d’entitats, patronals, sindicats i associacions i que incloïa la promesa que el canvi de xip es produiria el 2025. Falten poc més de dos mesos per arribar a aquesta data, però les rutines i els usos del temps gairebé no han canviat, i en petits avenços que va portar la pandèmia, com els horaris primerencs de restaurants o teatres, fins i tot s’ha anat cap enrere.

Si no us sona això de la reforma horària, aquí teniu un resum molt succint abans d’entrar en matèria. La idea seria avançar-ho i compactar-ho tot, de manera que a l’oficina ningú tingués dues hores per dinar (començar abans per poder sortir abans), que els adolescents no anessin cap a casa morts de gana a les tres de la tarda, que les extraescolars no acabessin a les deu de la nit, que els comerços tanquessin abans i que el prime time televisiu s’avancés. Dinar entre les 12.30 i les 14.00 hores i sopar entre les 19.00 i les 21.00 hores. Es tractava, al cap i a la fi, d’aplicar el que ja fa bona part d’Europa, curiosament, la més productiva.

Debat obert

A debatre com aconseguir aquest objectiu i a compartir avenços i projectes es dedicaran a partir d’aquest dilluns a Barcelona els participants en la Time Use Week, plataforma que agrupa 200 organitzacions referents a escala mundial en polítiques del temps i compromeses a fer que aquest ambiciós i complex projecte sigui una realitat que visquin de ple els ciutadans en el seu dia a dia. No és una tasca fàcil, i ho demostra que implementar la reducció de la jornada laboral o posar fi al canvi d’hora està costant molt.

La nova organització del temps es va començar a debatre fa 10 anys amb un consell assessor que va aportar tota la documentació i tota la ciència que va donar forma a un acord de país que els agents polítics, socials, econòmics i mediàtics catalans van firmar el juliol del 2017 per iniciar, junts però amb molts dubtes, el camí cap a aquesta transformació dels hàbits ciutadans.

El treball era i és titànic: la patronal hauria d’acceptar nous horaris laborals, els instituts haurien d’afegir menjador o començar abans les classes, el comerç hauria d’abaixar abans la persiana, la tele hauria d’avançar els seus programes estrella i també el cine i el teatre haurien de convocar abans el seu públic. I, com a teló de fons, una Administració amb molt de marge per liderar des de les seves competències i empreses públiques. I, evidentment, la necessitat que tot es fes des de l’imperatiu de la igualtat de responsabilitats entre homes i dones.

Prova pilot

Notícies relacionades

Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern

Jaume Serra, cofundador d'Addictive Spaces: «Es pot imprimir un habitatge unifamiliar de 110 m² en dues jornades laborals»

En tots aquests anys s’ha avançat poc, tot i que hi ha hagut moltes proves pilot. El sector públic és el que més ho ha notat, amb horaris avançats en plens o comissions, jornades compactades i reunions que no acaben passades les set de la tarda. En l’educació, pràcticament res. Tampoc en les extraescolars, que, en molts casos, continuen acabant a les deu de la nit. ¿Teletreball? El que va generar la pandèmia, amb certa aroma de remissió. Presons, escoles bressol i residències d’avis continuen sent els únics que compleixen l’ADN de la reforma horària.

Sara Berbel, doctora en Psicologia Social i amb una llarga trajectòria en l’Administració pública, va ser una altra de les cares visibles del consell assessor que havia d’impulsar aquest canvi. Considera que la reforma horària "ha perdut centralitat" en favor d’altres temes i convida a reflexionar sobre com la pandèmia i les prioritats socials "han canviat i han conduït a mesures concretes, com la reducció horària". "Hauria d’imperar una visió holística que desemboqués en una llei del temps completa", prossegueix.