Alejandro Palomas: "La generació de vidre no és la dels adolescents, sinó la dels adults"

Els adults acostumem a tapar aquestes coses.

Els adults ho tapem tot, la mort d’un adolescent, d’una mascota... Perquè projectem les nostres debilitats en els altres, creiem que tothom és tan fràgil com ho som nosaltres i sobreprotegim la resta. I és un error, perquè els adolescents ens demostren que estan molt més preparats per a segons quines coses que els adults.

A la novel·la apareix la necessitat de saber escoltar.

Els nens parlen sobretot quan no parlen. L’adult l’únic que ha de fer és interpretar el silenci dels nens. No callen perquè no tinguin res a dir, callen perquè estan aprenent a parlar-se a ells mateixos.

No tenim ben elaborada la nostra relació amb els adolescents, en especial després de la pandèmia de covid.

Mai ho ha estat. Posem molt èmfasi en la malaltia mental dels adolescents i no ens adonem que després de la pandèmia hi ha una gran plaga de malaltia mental en els adults, per això els adults són més incapaços de lidiar amb els adolescents. No és que s’hagin convertit en més difícils de lidiar, és que qui ho ha de fer no té les capacitats per fer-ho.

Potser tot passa per preguntar-ho a ells...

Un psicòleg va dir que hem de dir-los: "Ensenyeu-nos". S’equivoca. Els adolescents ens demanen que nosaltres els ensenyem coses. Hem de ser responsables i ensenyar-los el que sabem. Equivocar-nos, arriscar. I no arrisquem res perquè ens fa por fer mal... I al no arriscar els estem deixant a la deriva.

Se’ls culpabilitza, se’ls sol anomenar la generació de vidre.

Se’ls acusa sobretot de fràgils. En realitat, aquesta generació de vidre no és la dels adolescents, sinó la dels adults que es cuiden dels adolescents. És el vidre a través del qual se’ls mira. Si agafes un adolescent i parles amb ell seriosament interessant-te per ell en els temes més crus, està content. Se li obre el món.

Parlar de la mort amb ells sembla que sigui tabú entre pares i a l’escola.

És el problema dels pares. I entre els professors és hipertabú, perquè tenen por dels pares. Els pares fan un flac favor als fills no parlant d’aquests temes.

Al llibre hi ha dol i patiment extrem. I es parla de la negació d’aquest fet per sobreviure en un primer moment.

Vaig escriure aquesta novel·la després de la mort de la meva mare, que ha sigut el primer gran dol que he passat. Un dels grans terrors que tenim és quedar-nos sols. Això és típicament infantil. I, d’altra banda, tinc un amic psiquiatre en un hospital i li va arribar un cas així. Vaig pensar: utilitzaré el poder de la ficció per curar un nen.

El llibre és esperançador.

És de com un adolescent ens ensenya moltes coses. En primer lloc, la cautela. Para el temps, deixa de parlar i pensa què pot fer per no empitjorar.

Hi ha també un homenatge a la psiquiatria.

Sempre n’hi ha, a les meves novel·les. Em fascina l’escolta. No escoltem, ningú escolta ningú.

Hi apareix també el bullying i l’assetjament... ¿Per què ha volgut arribar al fons, també aquí?

Jo vaig tenir molts problemes amb això, i em va semblar que una cosa tan forta pot arribar a ser secundària. Fins i tot al protagonista, perquè hi ha una altra cosa que li importa més.

Remet a la possibilitat de poder-se curar.

Notícies relacionades

Això ho cures amb teràpia. D’aquí anem al tema troncal de la novel·la, la teràpia. És una novel·la sobre com una teràpia t’ofereix un pla b. Una teràpia realment teràpia, no un coach de deu hores.

No valorem el paper de psiquiatres i psicòlegs...

Infravalorar-los ens serveix per justificar no utilitzar-los.

Inicia sessió 0 Comentaris