Mar Hurtado i Eva Sargatal: "Menysprear l’alumnat és una línia vermella que no podem traspassar"
¿Ressent l’autoestima dels joves veure que no parem de llançar missatges negatius sobre la seva generació?
Mar Hurtado (M. H.): Rosa Sensat no és un sindicat. Ja hi ha sindicats que fan molt bé la seva feina. Nosaltres defensem la infància, i això significa treballar per proporcionar-li un futur possible. Mirar el que no funciona, però també visibilitzar el que sí. És molt important que els joves sentin que hi ha futur perquè tinguin ganes d’aprendre. Quan tot és ‘no funciona’, ‘tot va malament’... Aquesta sensació tan negativa genera unes generacions molt més conservadores, que s’enganxen als missatges més reaccionaris.
Eva Sargatal (E. S.): Els discursos extremadament radicalitzats no sempre descriuen la realitat; es queden en el paradigma del titular. Com a associació i com a equip tenim clar que volem ser un territori constructiu. Seguir reflexionant, però amb debats seriosos. Atrevits, però rigorosos, lluny d’aquest sentiment que s’està generant a les xarxes socials, amb aquests titulars, de vegades poc fonamentats, referenciats o fruit només d’opinions. El nostre discurs pretén ser constructiu; si no, no hi ha possibilitat que la gent vulgui continuar sent mestra. Ha quedat exageradament clar que ser mestre no va només de vocació, que hi ha un compromís, una generositat, un salt d’obstacles constant; però amb ganes es poden fer les coses molt bé, i la mostra és que hi ha escoles que funcionen molt bé. No podem obviar això i dir que tot va malament.
M. H.: Menysprear l’alumnat, com fan alguns discursos, és realment una línia vermella que els professionals de l’educació no podem traspassar mai.
¿Com valoren, doncs, l’estat de salut del sistema educatiu català?
M. H.: Segons on posis la mirada. Si mires com es parla de l’educació a nivell social, està molt malament.
Els resultats acadèmics tampoc hi ajuden.
M. H.: Pisa ha provocat que ens quedem estancats en allò que no funciona, i aquestes proves no deixen de ser uns exàmens que ens han d’ajudar a millorar; no ens hi podem encallar.
E. S.: Socialment, mediàticament i també des de persones de dins de l’escola, s’estan volent fer molt visibles les debilitats, que existeixen, però ens està costant fer visibles les seves virtuts. Les debilitats són més cridaneres, donen millors titulars.
Estem en un moment de canvi de Govern. ¿Per on començarien la seva carta als Reis?
E. S.: Per millorar la formació. Tant la inicial com la permanent. Sobre la permanent, s’han de definir des del mateix Departament models formatius per acompanyar els mestres. La formació permanent l’haurien de fer tots els equips, cada any. I no em refereixo a "jo, com a mestra, m’apunto a fer un curs", que fantàstic, sinó a formacions en equip, que permetin avançar aquella escola com a equip.
¿I sobre la inicial?
M. H.: S’ha de revisar ja. Els nous mestres surten de la universitat i es troben una complexitat per a la qual no estan preparats, i no s’ho poden trobar de cop; han de saber tractar els conflictes que es generen a l’aula. També hauríem de culturalitzar els mestres en la formació inicial, incloure una mena de pla lector dins de la formació inicial. Una sèrie de lectures imprescindibles. Un mestre no només ha de saber el que ha d’ensenyar, sinó que ha de tenir tot un bagatge cultural que l’ajudi a comprendre les realitats que et trobes a les aules. Quan als nens els ensenyes a connectar sabers, entren molt ràpidament en el gust per aprendre, perquè ho deixen de veure tot de manera aïllada.
¿Les facultats d’Educació estan molt allunyades de la realitat de l’escola?
E. S.: Es necessiten més professors universitaris vinculats a les escoles, a les aules, i a saber com són els nens i les nenes; això encara és un assumpte pendent.
M. H.: I, tornant als canvis que plantejaríem, cal estudiar bé com i on s’inverteixen els recursos.
¿S’inverteix malament?
E. S.: Cal mirar-ho bé. Hi continua havent un forat enorme a les escoles de primer cicle d’educació infantil. Tota la detecció de nens amb necessitats, amb riscos socials, familiars... queda desprotegida en aquesta franja, perquè queda només a càrrec de les mestres, que tenen a càrrec seu unes ràtios altíssimes. A la bressol no s’han baixat, ni s’han dotat de recursos per detectar els nens amb necessitats. I és un peix que es mossega la cua. La baixada de ràtio a les bressol és una urgència. Les professionals estan, a més d’esgotadíssimes, enfadadíssimes. Una altra vegada aquesta invisibilitat; el Departament mira sempre a partir d’I3 i, quan mira I2 i I1, és només per oferir una gratuïtat que el que implica és haver d’atendre més nens. Oferir gratuïtat és meravellós, però aquest increment de nens hauria d’anar acompanyat de més recursos per a aquestes escoles, que no arriben.
Sona certament insostenible. ¿Com caldria resoldre-ho?
E. S.: Cal actualitzar el decret que regula l’educació de primer cicle d’educació infantil; és un decret del 2006 i necessita una revisió urgent. Respecte a les ràtios, a les necessitats educatives especials...
Amb la llista d’espera que hi ha per entrar a les bressols públiques, pot sonar impopular proposar una baixada de ràtios si no va acompanyada d’una decidida creació de noves escoles...
Notícies relacionadesE. S.: Sí, cal tocar de peus a terra. És un altre peix que es mossega la cua. El que pretenem és que s’implanti el model de parella educativa, que significa no moure les ràtios, però que, en comptes que hi hagi una mestra, n’hi hagi dues, acompanyant un grup. Implica donar cobertura al mateix nombre de nens, per no incrementar llistes d’espera, però atenent-los millor.
Una altra de les polèmiques actuals és l’arribada d’Innovamat a l’escola catalana. ¿Com ho veuen vostès?
M. H.: No ens agrada que una empresa privada entri així a l’escola pública. La quotidianitat de la vida ja ofereix els materials pels quals aquest mètode fa pagar. Ho han vestit bonic per justificar aquesta inversió; però nosaltres tenim el Centre d’Activitats i d’Àmbit de Reflexió per a l’Educació Matemàtica de Maria Antònia Canals, que parla d’uns materials manipulatius quotidians: llàpissos, lacasitos... Aquesta manera d’ensenyar les matemàtiques no és nova, ve de pedagogs antics. Ens agrada que es treballin les matemàtiques de manera manipulativa, però no la privatització de l’escola pública. Han aprofitat els sabers que ja existien, els hi han donat una estructura i molt de màrqueting, i és molt lícit, però no estem per això.
