I Serrat va rompre a cantar ‘Aquellas pequeñas cosas’

Va ser un acte que va semblar una fugaç resurrecció i també un homenatge del públic als 60 anys que ha durat la complicitat de la seva veu i les seves cançons. Serrat va cantar, d’aviat, acompanyat de la seva violista Úrsula Amargós, Aquellas pequeñas cosas. El Rei després li diria: "Gràcies, Joan Manuel, per aquest regal".

L’ovació després d’aquesta tornada de la veu on solia va causar un terrabastall emocionant del públic que l’esperava com qui li va donar sentit a decennis en què Serrat complia un compromís insòlit: ser la veu de les generacions que van anar venint, l’artista que va interpretar, en efecte, les petites coses tant com la immensitat, i també el dolor, del Mediterrani. A Amèrica i a Espanya.

Serrat ha sigut la veu dels que volien que la soledat o el destí tinguessin, en la seva interpretació, l’alegria d’esperar el millor gràcies al que ell va compondre.

De sobte, el que era un acte per celebrar l’entrega dels Premis Princesa d’Astúries, es va convertir també en una reivindicació de la música que durant tant temps ha ajuntat Serrat amb l’alegria de cantar. El públic el va seguir com aquests dies el van seguir els gaiters asturians que van trobar en ell també un intèrpret de la impressionant música que es va criar en aquestes muntanyes. Al final el cantant del Poble-sec va taral·lejar amb ells aquesta veu sense lletra que els asturians van portar al final d’un acte que va semblar fet per fer una altra vegada inoblidable la presència de Serrat com a cantant i sobre la terra.

Vestit de gala

Als 81 anys, vestit de gala per a l’ocasió, l’entrega dels Premis Princesa d’Astúries, envoltat d’altres de premiats de prestigi com ell, vinguts de nacions diferents i distingits amb iguals credencials que la seva, a Serrat l’avalava, allà a dalt, l’eco múltiple de la seva veu. Aquesta va néixer en català, va seguir en espanyol i va solcar mars i desafiaments per arribar a ser, alhora, la seva pròpia veu i la de grans poetes del segle XX, com Antonio Machado, Miguel Hernández i Mario Benedetti.

El seu amic Luis García Montero, poeta i director de l’Institut Cervantes, va dir ahir, abans que Serrat es posés davant el públic i davant els reis (i davant l’hereva, Elionor, que dona el seu nom de princesa a aquests guardons), respecte a Serrat: "Al posar veu a la música i música a les paraules, va teixir l’educació sentimental d’un temps que necessitava unir Machado i Miguel Hernández amb les noves maneres de ser lliures i dir t’estimo".

Entre el públic va sobresortir un altre català, Salvador Illa, president de Catalunya. Va dir l’home que ara representa la tornada d’una melodia política interrompuda durant anys entre el seu poble i la resta d’Espanya: "El nostre trobador. Ningú ha sabut cantar a l’amor i a la vida com ell. I ningú ho ha fet portant el català tan lluny".

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En les nits que van precedir aquest festival, el qual ha estat presidit pels reis i la seva hereva, a Serrat el van acompanyar els seus fills, la seva dona, aquells que, com els seus representants, l’han recolzat en el seu llarg pelegrinatge pels escenaris d’Espanya i d’Amèrica.

En una d’aquestes trobades li va dir al seu amic el periodista Iñaki Gabilondo, que el va entrevistar davant una gentada, que ja sabia que el futur feia olor del comiat final. En la trobada que va tenir la seva veu amb l’auditori no va ser diferent el tenor de la seva abraçada al premi, a la música i al futur. Aquelles petites coses són ara, una altra vegada, l’explicació que Serrat ha donat sempre a l’alegria de cantar.