Una vida marcada per la por

La vida quotidiana dels veïns de Badia del Vallès es caracteritza per una por tan invisible com omnipresent: la de l’amiant. "Sempre tinc la finestra de la cuina tancada. Em fa por obrir-la perquè la façana està atapeïda d’aquest material". L’Encarna, de 92 anys, viu amb l’angoixa que l’aire que respira la mati, una sensació semblant a la del relat de Joaquín Noguers, de 63 anys, que assegura que fa anys que no estén la roba a fora, a la galeria, ja que pot estar plena de fibres d’un material tòxic que quan es degrada desprèn pols: "Ens fa por que les fibres quedin incrustades a les peces i les inhalem constantment; per això fa anys que no ventilem la cuina ni pengem la peces fora". Es tracta d’una situació radiografiada en el documental de dos capítols estrenats per EL PERIÓDICO.

La ciutat vallesana, integrada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), va ser construïda als anys 70 amb amiant en gairebé totes les edificacions. La urbanització es va fer a un ritme accelerat, ja que en menys de dos anys es van aixecar 4.156 vivendes prefabricades, que representen la major part de les 5.372 vivendes actuals. Aquesta peculiaritat converteix Badia del Vallès en l’única ciutat de Catalunya edificada tota amb aquest material tòxic, segons explica el seu alcalde, Josep Martínez (PSC). I, de fet, a Badia gairebé tots els edificis residencials són de protecció oficial. El municipi va ser concebut com un projecte de vivendes socials per acollir la població treballadora immigrant, i la majoria dels edificis van ser construïts sota aquesta modalitat, explica l’alcalde.

De fet, va arribar a guanyar-se el pseudònim de material màgic per l’ampli ús que va adquirir al segle XX i per la versatilitat que tenia. Durant la dictadura franquista es feia servir de manera indiscriminada en vivendes, carrers, pintures, frens, embragatges, cortines de teatre, persianes i fins i tot canalitzacions d’aigua. A Badia es va utilitzar, sense miraments, per abaratir costos en la construcció accelerada de llars. Malgrat això, alguns estudis posteriors van demostrar que l’amiant és altament cancerigen, i a Espanya se’n va prohibir l’ús el 2002. Cinquanta anys després d’erigir-se en municipi, les fibres tòxiques presents a les façanes, teulades i canonades de la ciutat han arribat al final de vida útil i s’estan descomponent de manera simultània. Avui amenacen més que mai el risc de la salut pública dels veïns de la ciutat.

Menys esperança de vida

"El 2010, les fibres d’asbest van començar a descompondre’s a la ciutat. El mesotelioma, un tipus de càncer de pleura provocat per la inhalació d’amiant, redueix l’esperança de vida uns dos anys i té un període de latència de 30 a 40 anys. Per això, els primers casos a Badia del Vallès s’esperen entre el 2030 i el 2035", alerta per la seva banda el doctor Josep Tarrés, metge de família, neuròleg i doctor en medicina. L’expert en amiant posa en relleu la "urgència" de retirar aquest material com més aviat millor.

El director de l’empresa ACM, José Barrios, va elaborar un mapatge de l’amiant que hi ha a la ciutat fruit de l’afany dels veïns que volien deixar ben clar l’evidència de la situació d’emergència. Es tracta d’un projecte pioner a tot Espanya que pretenia "demostrar que la situació de la ciutat era, i és, crítica".

Segons explica Barrios, la urgència que té la ciutat és deguda al fet que tot el material es degrada de manera simultània. "El mapa és crucial per prioritzar la retirada de les zones més perilloses, però s’ha de desamiantar tota la ciutat". D’acord amb les dades obtingudes per ACM, la densitat d’amiant a la ciutat és de 30 quilos per veí, una xifra que reflecteix el "risc constant per als habitants", ja que tot està concentrat en l’espai residencial.

El doctor Josep Tarrés no dubta a catalogar la situació de Badia com una "pandèmia cancerígena". Ja ha documentat 1.131 afectats per aquesta substància a la comarca del Vallès Occidental, amb 353 morts confirmades. "El primer brot va ser entre els treballadors d’Uralita i les seves famílies, però ara estem davant d’un problema que afecta tot el veïnat", alerta. Per la seva banda, el metge adjunt del Servei de Pneumologia (UFFIS respiratòria) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Jaume Joan Farrer, coincideix en la urgència d’intervenir. "Cal posar fi a l’amiant. La situació és crítica, especialment per als nens, que ja estan creixent exposats a aquesta fibra". "A Badia hi ha nens que encara no han nascut, que moriran per culpa de l’amiant, perquè no s’haurà retirat a temps", alerta Tarrés.

Albert Castro és un veí de la ciutat de 42 anys. Acostuma a anar a buscar el petit a l’escola bressol. El seu fill acaba de fer 2 anys. A l’acabar les classes li porta el berenar i tot seguit se’n van a un parc pròxim "perquè jugui i es cansi", en paraules del seu pare. "Tots els parcs estan atapeïts d’amiant degradat, igual que les vivendes. ¿Què fem?", es pregunta mentre aguanta el cotxet. Diu que és conscient del risc i de la vulnerabilitat dels més petits: "Si no es retira viuran respirant una cosa que ja està completament degradada i que els afecta directament la salut".

Una reclamació veïnal

Des de fa més d’una dècada, l’Associació de Veïns de Badia i la Comissió de l’Amiant, presidida per Juan José Díaz, han liderat les reivindicacions per exigir la retirada de l’amiant: "Ens arriben moltes preguntes: veïns veterans que volen saber quan es retirarà, o nous residents que dubten de comprar una vivenda per la toxicitat del material amb què s’ha fet". El denominador comú és la preocupació per deixar de viure amb l’amiant. "¿Quan s’acabarà aquest problema?", es qüestiona Díaz.

Pedro García de Ron i Concepción Jiménez, dos veïns del barri de tota la vida procedents del sud d’Espanya, no dubten de titllar la situació de la ciutat de problema de classe social: "Si això passés en un barri ric de Barcelona, s’hauria solucionat fa anys. Aquí som pobres i ens deixen abandonats. Badia està reconeguda com una ciutat marginada", es lamenta el Pedro. L’advocada Esther Costa, del Col·lectiu Ronda, coincideix en aquesta anàlisi: "Badia es va construir per acollir famílies treballadores, moltes de procedents d’Andalusia, amb feines precàries. Les vivendes es van fer amb materials barats".

Davant d’aquest panorama, la recomanació de Costa per als veïns és contundent: "Si pogués donar un consell als veïns, seria que se n’anessin. No haurien d’haver de fer-ho, però no els queda cap altra solució. Per desgràcia, n’hi ha molts que no tenen els recursos per marxar del municipi, i això ens torna a portar al problema de classe".

La ciutat, un punt calent

L’alcalde de Badia defensa el compromís del consistori amb la retirada del material. "En col·laboració amb els veïns, hem elaborat el mapa de localització de l’amiant. La retirada, si tot avança com esperem, hauria de començar el març del 2025", explica. Els veïns, però, mostren un cert escepticisme. El Jordi, veí de la ciutat, hi viu des de 1975 i assegura que els han "enviat cartes tres vegades per dir-li que traurien l’amiant, però no ha passat mai res. Encara esperem".

El mapa elaborat per ACM ha suposat una dècada de feina, amb anàlisis ambientals, presa de mostres i redacció d’informes. Barrios destaca que la situació a Badia no té precedents: "El municipi és un punt calent. Aquí no parlem només d’un problema de salut laboral, sinó d’una crisi de salut pública". A més del perill als edificis, hi ha més de 5 quilòmetres de canonades d’aigua fetes amb amiant, cosa que incrementa el risc d’exposició.

Durant el procés d’elaboració del mapa, es va evidenciar que les finques de 16 plantes són les més afectades. Després de portar a terme els mesuraments i calcular l’índex de degradació de les edificacions, es va concloure que totes superen el límit recomanat. "És evident que la situació ha empitjorat des d’aleshores", reconeix Barrios, que reflecteix així la urgència d’abordar aquesta crisi d’una manera efectiva.

L’estratègia de pintar

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

Malgrat el perill, la vida segueix a Badia. L’Antonio i la Paqui, veïns de sempre, intenten portar una rutina normal. "Ens agrada viure aquí. Tenim escoles, supermercats, som a prop de Barcelona, però és com un poble... A més, hem aconseguit pràcticament tots els serveis a través de la lluita veïnal", explica ella amb orgull. L’únic que els molesta és la presència de l’amiant: "És viure amb un malson constantment". Ells viuen en un baix, en els coneguts com a pisos estrella, amb un lloro que els fa companyia. Any rere any contemplant la degradació de l’edifici, al final van decidir pintar-lo. Segons l’Antonio, una capa de pintura els podia protegir de les fibres que es desprenien del mateix edifici on viuen.

Al capdavall, una bona metàfora per escudar-se del perill a què ha de fer front Ciutat Badia.