"El que més m’agradava m’estava matant"

Els trastorns de la conducta alimentària són sovint invisibles. Passen desapercebuts, viuen en la ment de les víctimes i dia a dia, decisió a decisió, les van matant per dins. Anna Guirado, atleta de 24 anys, en fa sis que lluita contra un trastorn de la conducta alimentària (TCA) que l’ha tinguda a punt de la mort. La corredora de muntanya va amagar el que li passava, ho va minimitzar i ho va justificar per la recerca d’un rendiment que la portés a la victòria. "El TCA el vaig començar per una obsessió per l’esport, per rendir, per ser la millor. Al final, el que més m’agradava m’estava matant", assenyala.

Tot va començar amb la pandèmia. Després de mesos tancats, quan el Govern va permetre sortir, ho va aprofitar per començar a córrer per la muntanya. "Sempre he sigut una fanàtica de la natura. Quan van començar a convocar les primeres carreres postcovid m’hi vaig apuntar. Corria. Feia la meva carrera i guanyava. Fins que un dia em va trucar la Federació Catalana i em van convocar per als Campionats d’Espanya", explica. Aquesta trucada va activar una cosa que ho va canviar tot. "Em va fer ser més estricta, perquè soc molt perfeccionista i molt obsessiva. Cada entrenament era sagrat i havia de fer-ho tot perfecte. Em vaig començar a obsessionar amb la dieta perquè volia rendir al màxim en aquests campionats", diu. En aquell moment van començar les restriccions. Amb el "vull menjar més sa" que deia al seu pare i retirant de la dieta fregits, dolços i sucres. Això va acabar anant a més, retirant carbohidrats i farines i basant l’alimentació en fruita i verdura amb una mica de proteïna, mentre que els entrenaments no paraven d’augmentar la durada i exigència.

"No n’hi havia mai prou"

"Em vaig presentar al campionat d’Espanya i em vaig proclamar campiona de quilòmetre vertical i subcampiona de carreres per muntanya. Aquestes dues victòries em classificaven directament per anar amb la selecció espanyola a córrer els Mundials. Estava somiant. Aquí vaig començar a obsessionar-me molt per entrenar. Entrenar més i més. No n’hi havia mai prou. Les dietes cada vegada eren més restrictives. Jo volia estar fina perquè, com més prima, més corres. O això és el que em van fer creure", explica recordant aquells moments.

I van arribar els Mundials i l’Anna no estava sana. "La malaltia et converteix en manipuladora, mentidera, irresponsable... La Federació Espanyola em va fixar uns paràmetres de salut i, si no els complia, no podia competir. Li vaig escalfar el cap al meu pare i a la Federació Espanyola. Els deia que les carreres eren la meva motivació per sortir de la malaltia. ‘Això és el que m’ajuda a menjar’, deia. Era una manipulació i van caure en la trampa que si em deixaven competir en els Mundials m’aniria bé per curar-me. Sabia que no canviaria res", confessa.

Va competir en la primera carrera un divendres i va quedar subcampiona mundial de quilòmetre vertical. El dolor físic era insuportable. "Feia un mes i mig que per aixecar-me del llit prenia ibuprofèn per al mal articular. Sortia a entrenar-me amb una poma a l’estómac. Quan tornava a casa no menjava. I a l’hora del dinar, menjava una amanida i un tros de pollastre. I per sopar, verdura bullida i un tros de peix a la planxa".

I va arribar el dissabte, el dia abans de la mitja marató, i la federació va veure l’estat crític de l’Anna. "Em van dir que o menjava o no competia. Vaig amagar el menjar. Aquí va ser quan vaig començar a vomitar i em vaig enganxar. Finalment vaig competir. Vaig quedar subcampiona del món de mitja marató. A partir d’aquí, cada vegada que menjava qualsevol cosa que no m’entrava al cap, tenia aquesta conducta purgativa [mèdicament s’anomena així] per compensar". Va tocar fons.

"La federació, la meva parella en aquell moment i la meva família em deien que m’havien d’ingressar. Els vaig fer cas, però no em volia curar. Em van ingressar, vaig fer un paperot i, quan vaig sortir, vaig tornar a fer el que em va donar la gana. Estava en risc vital. Vaig arribar a tenir una bradicàrdia, amb 27 pulsacions per minut. Això ja és un atac cardíac. No n’era conscient. Com més t’aprimes, menys capaç ets de raonar. La malaltia se’t menja i només ets això, malaltia", diu l’Anna, que va estar dos mesos ingressada fins que va demanar l’alta voluntària i va marxar d’Eatica, un centre especialitzat en recuperació de TCA.

A punt de morir

Quan va tornar a casa, també va tornar als mateixos patrons a què la tenia enganxada la bulímia. "Va ser quan els meus pares van fer tràmits per la via judicial per ingressar-me. Un dia, la meva mare va trucar a la porta de casa. ‘O surts pel teu propi peu o et ve a buscar la policia’, em va dir. Vaig acabar ingressada involuntàriament a l’Hospital de Terrassa. Hi vaig arribar amb 32 quilos i 27 pulsacions per minut. Vaig estar a punt de morir".

Notícies relacionades

Catalunya activa la alerta de vientos del plan Ventcat

El Govern transferirà 201,1 milions fins al 2026 per a Rodalies

Després de sis mesos ingressada, va rebre l’alta. Però una vegada a casa, hi va tornar a caure. L’esport va ser un altre cop el detonant. "Vaig tornar a competir, però vaig caure de nou en el sobreentrenament i les dietes. Vaig guanyar el campionat d’Espanya per primera vegada. Em vaig obsessionar a entrenar. La Federació Espanyola em va demanar un informe mèdic. En vaig agafar un d’antic, hi vaig canviar les dates i els el vaig enviar. Per sort, es van adonar que era fals i em van vetar", recorda. Després va demanar per primera vegada ajuda.

Al cap d’un any ingressada a Eatica, l’Anna ara està en règim d’hospital de dia. Continua lluitant per reeducar la ment. Trencar amb els mites sobre l’alimentació i intentar recapacitar per tornar a tenir una relació saludable amb l’esport: "No es poden anteposar els èxits a la salut", explica amb la intenció que, visibilitzant la seva història, hi hagi molta altra gent que pugui reaccionar a temps. A més de les mentides i el penediment, la culpa és molt present al cap de l’Anna. "Aquesta malaltia t’aïlla. A casa estaven desesperats. Em veien sortir per la porta i no sabien si tornaria. No em podien parar. Era major d’edat. Agafava la bicicleta, me n’anava tres hores i mitjana, i els meus pares em trucaven cada dos per tres per veure si estava viva. La meva mare gairebé no dormia i mentre jo ho feia em posava la mà al cor per veure si encara bategava", diu amb sinceritat.