José Durán: "Vaig portar el meu fill a entrenar i va morir als meus braços"

Han passat gairebé 16 anys, però José Durán, veí del Prat de Llobregat, ho recorda com si fos ahir. "Era un dia normal. Vaig agafar el meu fill, li vaig fer un entrepà de pernil dolç i el vaig portar a un entrenament del Club Esportiu l’Hospitalet. Era de nit, jo era a les grades amb els pares de la resta de nois i vaig veure com el meu es desplomava després de fer una passada. Vaig sortir corrent, vaig caure diverses vegades abans d’arribar-hi". El fill es deia com ell, José Durán, i aquell 7 de gener del 2009, amb només 15 anys, va patir una mort sobtada.

"Érem a prop de l’Hospital de Bellvitge, però no va venir cap de les ambulàncies que eren per allà a prop. Pensàvem que la societat estaria a l’altura en un lloc tan transitat com aquell, però no va ser així. Van venir fins a tres ambulàncies i només la tercera tenia un desfibril·lador, però ja era massa tard. Havia passat mitja hora. Tampoc hi havia desfibril·ladors en el camp. Ni els entrenadors ni jo sabíem fer tècniques de reanimació. Es va morir als meus braços", explica el pare. Encara se li trenca la veu recordant aquella escena o al parlar del seu fill. En tots aquests anys ha tingut ganes de "morir-se", de "denunciar" davant un jutge, que els serveis d’emergències no van funcionar.

Però la "ràbia" i l’"odi" es van transformar i Durán, de la mà de familiars i amics, va crear l’Associació Espanyola Contra la Mort Sobtada José Durán #7, que porta el nom del seu fill i el número amb què ell firmava a classe. "No volia diners, sinó que ningú més passés pel mateix", diu. Aquesta entitat és referent a Espanya i compta amb el suport de destacades personalitats mèdiques i científiques de tot el país.

A més de crear congressos científics (divendres passat es va celebrar al CaixaForum de Barcelona el IX Congrés Nacional contra la Mort Sobtada), l’associació també recapta fons per comprar desfibril·ladors. Durant anys, el José, que tota la seva vida va treballar a l’obra i que ara està prejubilat, va recórrer pobles d’Espanya per assegurar-se que n’hi hagués un a cada plaça. Però el seu treball no se cenyeix a Espanya: aquesta associació va ser la que va aconseguir el primer desfibril·lador que va tenir Cuba fora de l’àmbit hospitalari.

Un llarg camí

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Tot i que la cardioprotecció ha millorat molt en els últims anys, encara queda un llarg camí per recórrer: Espanya només té set desfibril·ladors per 10.000 habitants, quan l’ideal en són 45. Una cosa tan senzilla com això hauria salvat la vida del José fill. "Quan li van fer l’autòpsia, van descobrir que tenia una miocarditis, que és una infecció del cor que amb prou feines dona símptomes", relata el pare. "Ara hi ha desfibril·ladors en més espais públics, però el 2009 no n’hi havia gairebé en cap centre esportiu, ni en escoles. Un desfibril·lador costa 1.500 euros: no hauria de ser una barrera tan gran", afegeix.

Més coses van fallar. "El meu fill tenia 15 anys i era esportista. Feia futbol i carreres de motocròs. Quan va passar, ens vam adonar que mai li havien fet una revisió mèdica, mai li van fer un electro. Aquell dia, quan s’entrenava, es trobava una mica malament però li van dir que devia ser flat", explica el José, que lamenta que tampoc el club estigués "a l’altura" en una situació així. "Si el noi està marejat o té dolor al pit, les persones del voltant han de saber com actuar", afegeix. Demana més: "Hi ha d’haver una assignatura sobre això a les escoles, com fan els països nòrdics. A Espanya, la supervivència si tens una aturada cardíaca al carrer és entre un 5% i un 10%. Fora de l’àmbit hospitalari som a la cua".