"No tenim perdó, però ara sé el mal que vaig fer"

"Jo mai he preguntat a cap dona al llit si li està agradant, si està gaudint. Tinc una polla al cervell i vull descarregar com sigui, no em paro a pensar en res més". Aquesta frase la va pronunciar, la setmana passada, un agressor sexual confés en un debat celebrat a la presó després d’anar a veure Jauría una premiada obra de teatre sobre el cas de La manada. "Pensem que, al ser a la presó, aquests agressors desapareixen, i no. El problema segueix sent-hi, és un meló que cal obrir. Hem de rescatar tots aquests senyors abans que compleixin la seva condemna", explica el director de l’obra, Miguel del Arco, que va participar en un col·loqui amb set agressors condemnats a la presó la setmana passada. La Conselleria de Justícia ha negat a EL PERIÓDICO poder assistir a aquesta sessió i tampoc ha permès entrevistar els presos, que van explicar les seves pors i temors al tornar a conèixer a una dona i ara, privats de llibertat, miren de comprendre aquests patrons violents.

El 25 d’octubre, un grup de set homes condemnats per agredir sexualment dones i que participen en un programa de reeducació a la presó de Quatre Camins van sortir unes hores per anar al teatre de Granollers. El motiu, veure l’obra Jauría que explica la història de la víctima del cas de La manada i els seus agressors: una violació grupal en una nit de Sanfermines que va generar una onada de mobilització i solidaritat feminista inaudita a Espanya i va aconseguir canviar la llei estatal sobre violència sexual per col·locar el consentiment en el centre de la legislació. "Necessitem saber per què passa i veure quant de La manada n’hi ha en cadascun de nosaltres. Tancar-los i oblidar-nos-en no serveix perquè tornaran a sortir", insisteix Del Arco.

Era la primera vegada que aquests set homes anaven al teatre. "Estaven en xoc, podies notar la vergonya que sentien", explica l’autor de l’obra. Tots eren menors de 50 anys i la meitat rondaven la vintena. "Sentia que estaven parlant de mi, que l’obra anava de la meva vida, em vaig veure reconegut en els actors i vaig sentir molta vergonya", va revelar un dels assistents. "Parlem del teatre com un mirall", comenta l’escriptor. "Podien estar contant la meva història, podia ser jo a sobre d’aquest escenari i la sensació de vergonya seria la mateixa", va seguir un altre pres.

Trasbalsats

Un d’ells, el més avançat en el tractament, va parlar del perdó. "El que hem fet és imperdonable, però m’agradaria que la víctima sabés quant he avançat, soc conscient del mal que vaig fer". Segons explica Del Arco, aquest noi tenia uns vint anys i havia comès una agressió similar a què van perpetrar els agressors de La manada a Pozoblanco (Cadis) abans de la fatídica nit dels Sanfermines. "Em va trasbalsar molt perquè, abans de parlar i d’imaginar-se la seva víctima, el cos se li va regirar. És qui sento que estava treballant més en refer la seva personalitat, tenia moltes ganes d’explicar que volia ser un altre". D’altres, admet l’escriptor, van assumir la culpa de la seva violació per beneficiar-se dels permisos penitenciaris.

Un dels agressors sexuals va parlar del seu fill. "Jo no he tingut cap tipus d’educació sexual, tinc ganes d’educar el meu fill, que tingui més armes que jo, que no sigui capaç de fer el que jo he fet," va afirmar. En aquest debat, explica Del Arco, es va parlar d’educació sexual, de desig i de plaure. "Hi ha un moment a l’obra que la fiscal li pregunta als agressors si es van adonar del plaer que sentia la noia, si li van preguntar si li estava agradant. Són aspectes que els presos van assumir que no ho havien preguntat en la seva vida. Parlàvem d’això, de fer íntima una relació sexual. I van reconèixer que no tenen ni idea del que és l’educació sexual, no hi han tingut mai accés".

"Urgència" irreprimible

Notícies relacionades

Primer pas al Congrés de la llei perquè la pederàstia no prescrigui

El fiscal eleva de multa a dos anys la petició de pena per a Saül Gordillo

Segons l’autor, aquests homes es troben en una fase molt primària. "La majoria encara estan controlant la seva pròpia agressivitat. No van parlar del seu delicte però sí del perquè ho van fer. Parlen d’una pulsió. Contextualitzaven els fets en una festa, un moment en què estableixin una urgència sexual que no poden reprimir, agreujat pel consum d’alcohol i drogues. I aquest desig sexual, segons ells, és tan fort que no veuen més enllà", segueix l’autor de l’obra, que troba "imprescindible" conèixer aquestes històries.

Molts d’ells també van verbalitzar alguns mantres de l’extrema dreta, que nega la violència masclista. "Reconeixen que tenen por de tornar a estar amb una dona, de tornar a tenir sexe. Deien allò que se n’ha anat massa lluny, que per entrar-li a una dona hauran de demanar que firmin un contracte. Però el realment interessant és que, en el fons, admeten que no saben com lligar", comenta Del Arco. "Un noi va dir: ‘Però si ella no va sentir cap dolor’. És una cosa que sorgeix molt en els debats. És que una violació no té per què ser una agressió brutal amb dolor. Jo els vaig dir que ells no anaven amb tornavís a la mà i, tot i així, havien violat. I es va fer el silenci".